Dunes d'Empúries EarthCache

I have earned GSA's highest level:

Dunes d'Empúries

(CAT) Informació en català

(CAST) Informació en castellà

(ENG) Informació en anglès

CATALÀ

Una duna és una acumulació de sorra, als deserts o al litoral, generada pel vent.

La comarca de L'Empordà se situa al nord-est de Catalunya i és en la seva majoria de superfície una plana que antigament va ser ocupada pel mar. Les aportacions que al llarg dels segles han anat fent els rius Muga, Fluvià, Ter i Daró (i els seus afluents) han anat recobrint les zones de maresmes o aiguamolls, que han acabat esdevenint terra ferma. Tot i així encara hi ha importants zones d'aiguamolls, algunes d'elles sortosament protegides, com el Parc Natural dels Aiguamolls de L'Empordà.

Al mig d'aquesta plana s'alça el Massís del Montgrí, que divideix la comarca en dues parts: l'Alt Empordà i el Baix Empordà. La zona costanera nord del Montgrí és ocupada per la Badia de Roses, mentre que al sud hi ha una zona semblant, coneguda com a Platja de Pals. Tots dos espais conformen importants sistemes dunars, unes de les darreres zones de dunes de Catalunya.

Origen de les dunes

Les dunes de la badia de Roses estan dividides en dues: un de litoral i una altra de continental, tot i que presenten continuïtat entre elles. La litoral és més antigua que la continental i té un eix N-NE/S-SO, amb progressió del primer cap al segon, fet provocat, bàsicament, per l'acció dels forts vents de tramuntana (tan habituals a L'Empordà), que segueixen aquesta direcció. Els factors que han provocat la separació de la duna litoral i de la continental han estat l'orografia i l'orientació de la costa.

L'origen de la duna litoral es troba a la platja que hi ha entre l'antic curs del riu Fluvià (Clodianus per als romans) i el poble de Sant Martí d'Empúries. La desembocadura del riu, emprada pels habitants d'Empúries com a port, es va anar omplint de sorra, fins a deixar-lA pràcticament inutilitzable; això va fer que s'abandonés i es construís un nou port (a principis de l'era cristiana), fet que va deixar via lliure a la formació de la platja i de les primeres dunes.

La duna interior és més moderna, ja que procedeix del moviment de les dunes litorals. També cal tenir en compte, però, que la presència de la desembocadura del riu Ter (a l'actual Platja del Rec) era una barrera insalvable que no permetia l'avenç de les dunes, de manera que arrossegava cap al mar la sorra que portava el vent. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó es conserva un memorial de greuges contra el comte Ponç Hug d'Empúries, ja que el 1302 havia alterat el curs del riu Ter i l'havia portat a l'altra banda del Montgrí. En quedar sec el llit del riu, aquest no va continuar fent de barrera al moviment de sorra provocat per la tramuntana.

Necessitat de fixació i estudis previs

Segles després, el 1885, l'enginyer Primitiu Artigas va publicar Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la Escuela Especial de Ingenieros de Montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona on explica el problema de les dunes en aquesta zona i planteja la necessitat de fer-ne una fixació.

El 1894 es va crear una comissió per repoblar la zona de dunes i s'encarrega el projecte i l'execució de les tasques pertinents a l'enginyer Xavier de Ferrer i de Lloret. El projecte quedà recollit a Fijación y Repoblación de las Dunas procedentes del Golfo de Rosas. S'aprovà per RD de 13 de febrer de 1895, i els treballs començaren al cap de poc.

En aquest projecte, s'esmentava una velocitat mitjana d'avanç de les dunes de 16,25 m/any (d'aquí la preocupació dels habitants de la zona que veien que la sorra envaïa cases i terrenys de conreu) i s'arribava a la conclusió que, tenint en compte que la longitud des la platja del Rec o de la Font fins al final era de 8837 metres, havien passat 544 anys fins a arribar a la situació del moment. A més, aquestes xifres coincidien amb força precisió amb les dates del canvi de curs del riu Ter (segle XIV).

El mateix Ferrer va constatar que, malgrat que la sorra de la superfície de les dunes arribava a altes temperatures, a una profunditat d'entre 8 i 15 centímetres la temperatura ja permetia plantar espècies vegetals en els llocs on la duna ja no avançava, de manera que impedissin el progrés de la sorra. Entre aquestes plantes cal destacar el tamariu (Tamarix gallica) i el borró (Psamma arenaria).

Treballs de fixació

La fixació de les dunes va començar de nord (zona on començava el problema) a sud, a base de tanques defensives de la duna litoral, formades per estaques d'entre 2,1 i 2,5 metres d'alçada i 8 i 12 cm de diàmetre. Entre aquestes estaques es feien tancats amb fustes i canyes que feien que augmentés el pendent de la duna de manera que la sorra empesa pel vent no pogués superar l'obstacle i acabés caient al mateix costat d'on venia. A les zones més batudes pel vent es va construir una duna artificial de 12 metres a la part davantera i de 4 metres a la del darrera (contraduna). En aquesta contraduna es plantaven línies de borró amb una separació d'un metre. A la part superior de la duna es plantava una filera de tamarius, atzavara i canyes, i a la part davantera de la duna també es plantava borró, en aquest cas amb separació cada tres metres.

Un cop acabada aquesta fixació, començava la repoblació forestal. Es llaurava entremig de les línies de borró i es sembraven pinyons de pinastres i grana de borró i ginesta. A les zones on hi havia menys sorra es van plantar les mateixes espècies en forats, en línia que seguia la direcció del vent. El període de temps en què aquesta activitat de fixació fou més intensa va ser entre 1897 i 1910. Les tasques van quedar enllestides el 1910, any de construcció de la Casa Forestal de Sant Martí d'Empúries.

Situació actual

Pel que fa a la situació actual, tot i que l'entorn es troba assentat, l'activitat humana (sobretot a l'estiu) i la possibilitat de desastres naturals (com l'incendi de la zona sud de la duna continental al paratge conegut com a Muntanya Gran el 2001) fan que existeixi la possibilitat d'un nou moviment de les dunes.

Potser l'espai més problemàtic és el de la zona nord, ja que continuen entrant sorres procedents del Riuet (antic curs del riu Fluvià) que afecten la zona plantada. També és un espai amb problemes la zona nord de L'Escala, en aquest cas a causa de l'activitat humana lligada al turisme, on es continuen fent treballs de fixació. Són, però petits problemes, fet que demostra que les tasques que es van dur a terme van tenir uns resultats molt positius.

Si passegem per la zona podem veure diferents espècies vegetals, unes fruit de les tasques de fixació (borró, tamarius, pi pinastre) i d'altres fruit de l'expansió de noves espècies en un terreny estabilitzat (pi blanc, ailant, xiprer, alzina, acàcia, atzavara, baladre).

CASTELLANO

Una duna es una acumulación de arena, en desiertos o en el litoral, generada por el viento.

La comarca de l'Empordà se sitúa en el nordeste de Catalunya y es en su mayoría de superficie una llanura que antiguamente fue ocupada por el mar. Las aportaciones que con el transcurso de los siglos han ido haciendo los ríos Muga, Fluvià, Ter i Daró (y sus afluentes) han ido recubriendo las zonas de marismas, que han acabado convirtiéndose en tierra firme. A pesar de todo aún hay importantes zonas de marismas, algunas afortunadamente protegidas, como el Parc Natural dels Aiguamolls de L'Empordà.

En medio de esta llanura se alza el macizo del Montgrí, que divide la comarca en dos partes: el Alt Empordà y el Baix Empordà. La zona costera norte del Montgrí está ocupada por la Bahía de Roses, mientras que al sur se encuentra una zona similar, conocida como Platja de Pals. Ambos espacios conforman importantes sistemas dunares, una de las últimas zonas de dunas de Catalunya.

Origen de las dunas

Las dunas de la Bahía de Roses están divididas en dos: una litoral y otra continental, a pesar de que presentan continuidad entre ellas. La litoral es más antigua que la continental y tiene un eje N-NE/S-SO, con progresión del primero hacia el segundo, hecho provocado, básicamente, por la acción de los fuerte vientos de tramuntana -viento del norte- (tan habituales en L'Empordà), que siguen esta dirección. Los factores que han provocado la separación de la duna litoral y de la continental han sido la orografía y la orientación de la costa.

El origen de la duna litoral se encuentra en la playa que hay entre el antiguo curso del río Fluvià (Clodianus para los romanos) y el pueblo de Sant Martí d'Empúries. La desembocadura del río, utilizada por los habitantes de Empúries como puerto, se fue llenando de arena, hasta dejarla prácticamente inutilizable; eso hizo que se abandonase y se construyese un nuevo puerto (a principios de la era cristiana), hecho que dejó vía libre a la formación de la playa y de las primeras dunas.

La duna interior es más moderna, ya que procede del movimiento de las dunas litorales. También hay que tener en cuenta, pero, que la presencia de la desembocadura del río Ter (en la actual Platja del Rec) era una barrera insalvable que no permitía el avance de las dunas, de forma que arrastraba hacia el mar la arena que llevaba el viento. En el Arxiu de la Corona d'Aragó se conserva un memorial de agravios contra el conde Ponç Hug d'Empúries, ya que en 1302 había alterado el curso del río Ter y lo había llevado al otro lado del Montgrí. Al quedar seco el lecho del río, éste no continuó haciendo de barrera al movimiento de arena provocado por la tramuntana.

Necesidad de fijación y estudios previos

Siglos después, en 1885, el ingeniero Primitiu Artigas publicó Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la Escuela Especial de Ingenieros de Montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona donde explica el problema de las dunas en esta zona y plantea la necesidad de hacer una fijación.

En 1894 se creó una comisión para repoblar la zona de dunas y se encarga el proyecto y la ejecución de las tareas necesarias al ingeniero Xavier de Ferrer i de Lloret. El proyecto quedó recogido en Fijación y Repoblación de las Dunas procedentes del Golfo de Rosas. Se aprobó en RD de 13 de febrero de 1895, y los trabajos empezaron al cabo de poco.

En este proyecto, se hablaba de una velocidad media de avance de las dunas de 16,25 m/año (de ahí la preocupación de los habitantes de la zona que veían que la arena invadía sus casas y terrenos de cultivo) y se llegaba a la conclusión de que, teniendo en cuenta que la longitud desde la Platja del Rec o de la Font hasta el final era de 8837 metros, habían pasado 544 años hasta llegar a la situación del momento. Además, estas cifras coincidían con bastante precisión con las fechas del cambio de curso del río Ter (siglo XIV).

El mismo Ferrer constató que, a pesar de que la arena de la superficie de las dunas llegaba a altas temperaturas, a una profundidad de entre 8 y 15 centímetros la temperatura ya permitía plantar especies vegetales en los lugares donde la duna no avanzaba, de forma que impidieran el progreso de la arena. Entre estas plantas, cabe destacar el taray (Tamarix gallica) y el barrón (Psamma arenaria).

Trabajos de fijación

La fijación de las dunas empezó de norte (zona donde empezaba el problema) a sur, a base de vallas defensivas de la duna litoral, formadas por estaques de entre 2,1 i 2,5 metros de altura y 8 y 12 cm. de diámetro. Entre estas estacas se construían vallas con maderas y caás que hacían que aumentara la pendiente de la duna de manera que la arena empujada por el viento no pudiese superar el obstáculo y acabase cayendo al mismo lado por donde venía. En las zonas mas expuestas al viento se construyó una duna artificial de 12 metros en la parte delantera y de 4 metros en la trasera (contraduna). En esta contraduna se plantaban líneas de barrón con una separación de un metro. En la parte superior de la duna se plantaba una hilera de tarays, pitas y cañas, y en la parte delantera de la duna también se plantaba barrón, en este caso con una separación cada tres metros.

Una vez acabada esta fijación, comenzaba la repoblación forestal. Se araba enmedio de las líneas de barrón y se sembraban piñones de pinastre y simientes de barrón y retama. En las zonas donde había menos arena se plantaron las mismas especies en agujeros, en línea que seguía la dirección del viento. El periodo de tiempo en que esta actividad de fijación fue más intensa fue entre 1897 y 1910. Los trabajos quedaron acabados en 1910, año de la construcción de la Casa Forestal de Sant Martí d'Empúries.

Situación actual

Por lo que respecta a la situación actual, a pesar de que el entorno se encuentra asentado, la actividad humana (sobre todo en verano) y la posibilidad de desastres naturales (como el incendio de la zona sur de la duna continental en el paraje conocido como Muntanya Gran en 2001) hacen que exista la posibilidad de un nuevo movimiento de las dunas.

Quizá el espació más problemático sea el de la zona norte, ya que continúa entrando arena procedente del Riuet (antiguo curso del río Fluvià) que afecta la zona plantada. También es un espacio con problemas la zona norte de L'Escala, en este caso a causa de la actividad humana relacionada con el turismo, donde continúan haciéndose trabajos de fijación. Son, sin embargo, pequeños problemas, hecho que demuestra que las tareas que se llevaron a cabo tuvieron resultados muy positivos.

Si paseamos por la zona podemos ver diferentes especies vegetales, unas fruto de las tareas de fijación (barrón, taray, pino pinaster) y otras fruto de la expansión de nuevas especies en un terreno estabilizado (pino blanco, ailanto, ciprés, encina, acacia, pita, adelfa).

ENGLISH

A dune is an accumulation of sand in deserts or on the coast, generated by the wind.

The region of l'Empordà is located in the northeastern Catalonia and is mostly a plain area that formerly was occupied by the sea. The contributions that, over the centuries have been done by the rivers Muga, Fluvià, Ter i Daró (and its tributaries) have been covering the wetland areas that have ended up becoming the mainland. There are yetl large areas of marsh, some fortunately protected as the Parc Natural dels Aiguamolls de L'Empordà. In the middle of this plain stands the Montgrí massif that divides the region into two parts: the Alt Empordà and Baix Empordà. The coastal area north of Montgrí is occupied by the Bay of Roses, while the south is a similar area, known as Platja de Pals. Both spaces are important dune systems, one of the last dune areas of Catalonia.

Origin of the dunes

The dunes of the Bay of Roses are divided into two: a coastal and a continental, despite showing continuity between them. The coastline is older than the mainland and has an axis N-NE/S-SO, with progression of the first to the second, fact caused primarily by the action of strong winds from the north -wind of tramuntana- (as usual at L'Empordà), that follows this direction. The factors that have led to the separation of the coastal dune and the mainland have been the terrain and the orientation of the coast.

The origin of the dune coastline lies on the beach between the old course of river Fluvià (Clodianus to the Romans) and the village of Sant Martí d'Empúries. The mouth of the river, used by the inhabitants of Empúries as a harbor was filled with sand, until it was almost unusable; then it was abandoned and a new port had been constructed (in the early Christian era), a fact that left free way to the formation of the beach and the first dunes.

The interior dune is newer, because it comes from coastal dune movement. It must be also taken into account that the presence of the mouth of the river Ter (present Platja del Rec) was an insurmountable barrier that prevented the advance of the dunes, so that it dragged out to sea the sand carried by the wind. The Arxiu de la Corona d'Aragó preserves a memorial of grievances against the Count of Empúries Ponç Hug, because in 1302 he had altered the course of the river Ter and had taken him across the Montgrí. Once the bed of the river became dry, it did not continue making a barrier to sand movement caused by the Tramuntana.

Need of fixing and previous studies

Centuries later, in 1885, the engineer Primitiu Artigas published Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la Escuela Especial de Ingenieros de Montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona where he explains the problem of dunes in this area and raises the need for fixation.

In 1894 a commission to repopulate the area of ​​dunes was created and Xavier de Ferrer i de Lloret was designed responsible for the project and execution of the necessary tasks. The project was reflected in Fijación y Repoblación de las Dunas procedentes del Golfo de Rosas. It was in February 13, 1895, and works began shortly after.

In this project, he talked about an average speed of advance of the dunes of 16.25 m / year (hence the concern of local residents who saw that the sand was invading their homes and farmland) and reached the conclusion that, bearing in mind that the length from the Platja del Rec or the Font to the final was 8837 meters, it has lasted 544 years to reach the current situation. Moreover, these figures coincide quite precisely with the dates of change of the river Ter course (XIV century).

Ferrer found that, although the sand dune surface temperatures were high, at a depth of 8 to 15 cm the temperature allowed to grow plants in places where the dune was not moving, in order to impede the progress of the sand. These plants include the tamarisk (Tamarix gallica) and Marram (Psammead arenaria).

Fixing works

The fixing of the dunes started from the north (the zone where the problem began) to south based on fences to defense the coastal dunes, consisting of ponds of between 2.1 i 2.5 meters high and 8 to 12 cm. in diameter. These stakes were built with wood and reeds hurdles that increase the slope of the dune so that sand blown by the wind could not overcome the obstacle and end up falling on the same side from where they came. In the areas most exposed to wind artificial dunes of 12 meters high in the front and 4 meters high in the rear were built. There, Ammophila arenaria lines were planted at a distance of one meter. At the top of the dune was planted a row of tarays, pitas and reeds, and in front of the dune beach Ammophila anrenaria was also planted, in this case every three meters apart.

Once finished this fixation, reforestation began.The space between Ammophila arenaria lines were ploughed and pine nuts and seeds of Ammophila arenaria and retama were seeded. In areas where there was less sand they planted the same species in holes, in line following the wind direction. The time period that this binding activity was strongest was between 1897 and 1910. The works were finished in 1910, year of construction of Casa Forestal de Sant Martí d'Empúries.

Current situation

Even though the environment is established, human activity (specially in summer) and the possibility of natural disasters (such as the 2001 fire in the southern part of the continental dune in the area known as Muntanya Gran) mean that there is a possibility of a new movement of the dunes.

Perhaps the more problematic space is that of the north, as the sand continues to enter Riuet (old course of the river Fluvià) affecting the planted area. It is also a trouble the northern zone of L'Escala, in this case because of human activity connected with tourism, where jobs to continue the fixation continue. They are, however, minor problems, which demonstrates that the tasks that were performed had had positive results.

If you walk through the area you can see different plants, some as a result of the fixation works (Ammophila arenaria, tamarisk, Pinus pinaster) and others as a result of the expansion of new species in the stabilized area (white pine, ailanthus, cypress, oak, acacia, pita, oleander).