Ermita de Sant
Dimes
Les ermites i els
ermitans.
És molt
probable que abans de la seva transferència a Ripoll, les quatre
capelles existents vers la fi del s. IX (Santa Maria, Sant Iscle,
Sant Pere i Sant Martí) fossin habitades per ermitans. Possiblement
ho eren també l'esmentada en l'acta de fundació de Santa Cecília
(945) i la de Sant Miquel, edificada o reconstruïda pels vescomtes
Udalard I i Riquilda, a la fi del s. X, de les quals són mencionats
com a custodis (1057 i 1062) el monjo Transver i l'ermità Garí,
primer ermità conegut amb aquest nom però que no té cap relació amb
el famós personatge homònim inventat pel creador de la llegenda
montserratina (s. XIII-XIV). Instal·lades de primer al peu i a la
part mitjana de la muntanya, les ermites s'anaren desplaçant cap a
la part superior. De bon principi hom degué utilitzar les coves
naturals, abans de les construccions d'obra, que, contínuament
ampliades, presentaven als s. XVII-XVIII l'aspecte de petits
monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur
nombre, com el dels ermitans, fou fixat en dotze al principi del s.
XV. En els primers anys del s. XVI algunes foren encara canviades
de lloc, i altres foren abandonades alhora que les advocacions eren
definitivament establertes: Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant
Onofre, Sant Joan Baptista, Santa Caterina, Sant Jaume, Santa Anna,
Sant Antoni, Sant Salvador (o de la Transfiguració), Santíssima
Trinitat, Sant Benet, Santa Creu (o Santa Helena) i Sant Dimes. Els
ermitans, durant l'edat mitjana, bé que prestaven obediència al
superior del monestir i depenien de la seva autoritat, no estaven
obligats a fer cap vot especial ni eren pròpiament religiosos. Llur
transformació en monjos benedictins, mitjançant la professió
monàstica, representà el canvi principal introduït per l'abat
reformador García Jiménez de Cisneros; escriví per a ells unes
constitucions, que foren observades fins al començament del s. XIX.
La guerra del Francès, amb la destrucció de la major part de les
ermites (1811-12), representà un cop mortal per a la vida eremítica
montserratina, i la clausura del monestir durant l'exclaustració
(1835-44) l'anihilà del tot. En època recent ha estat represa la
vida anacorètica temporal a les ermites de la Cova, de Santa Creu i
de Sant Dimes (Font: Enciclopèdia Catalana).
L’ermita de Sant
Dimes pertany a la regió de Tebaida, es troba just sobre el
Monestir, al capdamunt de l’escala dreta que surt del jardí.
També es coneix com l’ermita del Bon Lladre i Del Castell, ja
que va ser edificada aprofitant l’antic castell de Marro que
tenia dues torres i dos ponts mòbils. Sant Dimes estava formada per
una capella amb un edifici annex on hi havien dues habitacions y
darrera una llar de foc. Amb el temps passà a tenir dos oratoris:
el de Sant Bartomeu construït al segle XVII i el de Sant Josep
edificat el segle XVIII fora del recinte. També s’hi aixecà
un calvari a la part més alta. Al segle XVI, durant el temps de
l’abat de Burgos, es destruí el castell i canvià
l’advocació de l’ermita. Va ser destruïda el 1812 i
restaurada quatre anys més tard fins que va ser definitivament
abandonada l’any 1821. A finals del segle XIX es va
reconstruir la capella i s’abandonà de nou fins la dècada
dels setanta en que va ser restaurada per G. Martí M.
Sas.
Estat
actual
Hi han
restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. Les
restes estan consolidades i encara que estiguin embrossades es
poden apreciar passos i restes del Castell Marro.
L’emplaçament està ubicat en una situació privilegiada amb
una bona panoràmica i vistes a les altres ermites i al Monestir.
Compta amb un afegit modern que està en semi-ús.
Visiteu el lloc web referit a
dalt