Ermita de la
Trinitat
Les ermites i els
ermitans.
És molt
probable que abans de la seva transferència a Ripoll, les quatre
capelles existents vers la fi del s. IX (Santa Maria, Sant Iscle,
Sant Pere i Sant Martí) fossin habitades per ermitans. Possiblement
ho eren també l'esmentada en l'acta de fundació de Santa Cecília
(945) i la de Sant Miquel, edificada o reconstruïda pels vescomtes
Udalard I i Riquilda, a la fi del s. X, de les quals són mencionats
com a custodis (1057 i 1062) el monjo Transver i l'ermità Garí,
primer ermità conegut amb aquest nom però que no té cap relació amb
el famós personatge homònim inventat pel creador de la llegenda
montserratina (s. XIII-XIV). Instal·lades de primer al peu i a la
part mitjana de la muntanya, les ermites s'anaren desplaçant cap a
la part superior. De bon principi hom degué utilitzar les coves
naturals, abans de les construccions d'obra, que, contínuament
ampliades, presentaven als s. XVII-XVIII l'aspecte de petits
monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur
nombre, com el dels ermitans, fou fixat en dotze al principi del s.
XV. En els primers anys del s. XVI algunes foren encara canviades
de lloc, i altres foren abandonades alhora que les advocacions eren
definitivament establertes: Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant
Onofre, Sant Joan Baptista, Santa Caterina, Sant Jaume, Santa Anna,
Sant Antoni, Sant Salvador (o de la Transfiguració), Santíssima
Trinitat, Sant Benet, Santa Creu (o Santa Helena) i Sant Dimes. Els
ermitans, durant l'edat mitjana, bé que prestaven obediència al
superior del monestir i depenien de la seva autoritat, no estaven
obligats a fer cap vot especial ni eren pròpiament religiosos. Llur
transformació en monjos benedictins, mitjançant la professió
monàstica, representà el canvi principal introduït per l'abat
reformador García Jiménez de Cisneros; escriví per a ells unes
constitucions, que foren observades fins al començament del s. XIX.
La guerra del Francès, amb la destrucció de la major part de les
ermites (1811-12), representà un cop mortal per a la vida eremítica
montserratina, i la clausura del monestir durant l'exclaustració
(1835-44) l'anihilà del tot. En època recent ha estat represa la
vida anacorètica temporal a les ermites de la Cova, de Santa Creu i
de Sant Dimes (Font: Enciclopèdia Catalana).
L’ermita de la
Santíssima Trinitat es troba al municipi de Tebaida, al Pla
de la Trinitat en un lloc molt pla i assolellat, adossat a
l’extrem oriental de Els Flautats, a tocar del camí que ve de
Manresa. Era l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i
pis, per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de
les ermites’. La Santíssima Trinitat era el lloc de descans
per a monjos, llecs i escolans, també era el lloc
d’acolliment d’hostes i pelegrins. Els edificis eres
més capaços i ben distribuïts que els de les ermites veïnes. Al
segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior
dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi
l’amplià de manera considerable amb una nova cisterna i un
dormitori pels monjos, anys més tard, l’abat Jaume Martí
bastí la capella i aixecà un pis. El 1812 va ser destruïda per
l’exèrcit francès, quatre anys desprès va ser restaurada i el
1821 va ser abandonada desprès que uns lladres assassinessin
l’ermità.
Estat actual
Hi han
restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. De
fet, és la única que encara té una paret dreta i s’han trobat
restes: de murs de pedra, de passos, d’elements ceràmics de
paviment, d’una cisterna d’aigua, d’un canal
d’aigua en roca, de terrasses... De totes les ermites, és la
que té unes restes més extenses. Hi ha un afegit modern que no es
troba en ús.
Vegeu el lloc web referit a
dalt