L'heràldica és una disciplina autònoma, i auxiliar de la història i l'arqueologia, que té per objecte l'estudi de les armories o escuts d'armes, i n'exposa els mètodes, les regles de crítica, els aspectes tradicionals i les perspectives actuals. L'origen de les armories està relacionat amb l'evolució de l'equip militar, entre la fi del segle XI i mitjan segle XII. Els combatents esdevinguts gairebé irreconeixibles, per la caputxa de malles de l'ausberg (túnica de malles que només deixava veure la cara) i el casc d'amunt seu, anaren prenent el costum de fer pintar sobre la superfície plana de l'escut figures geomètriques, d'animals o de vegetals, que els servien de senyal de reconeixement al bell mig de la lluita.

Una branca de l'heràldica és l'heràldica cívica i en formen part l'heràldica nacional, l'heràldica comarcal i l'heràldica municipal. Els escuts o armories municipals sorgeixen també de la necessitat per part de les poblacions de distingir-se les unes de les altres i d'identificar-se amb un senyal propi que serveixi, alhora, per autenticar tota la documentació lliurada pels municipis. A Catalunya, els segells municipals més antics són dels anys 1288 i 1289 i pengen de documents relacionats amb el tractat d'Oloron (1287). Hi trobem els segells de Barcelona (1288), Cervera (1288), Lleida (1288), Girona (1289), etc. En tots aquests segells, però, encara no hi ha les armories definitives: estan separats el senyal municipal (la creu de Barcelona, els vairs de Girona, el cérvol de Cervera, el ram de tres flors de lis de Lleida, el mont floronat de Montblanc, etc.) i l'escut dels comtes-reis (els Quatre Pals). Ben aviat, però, i llevat de Cervera, que no ho ha fet fins molt recentment, totes combinaran el senyal municipal amb el comtal reial, dins un mateix escut, a base d'un partit, d'un quarterat o d'un ressaltat. Cal també recordar que el comte rei Alfons I el Cast, el 1187, va concedir als cònsols i habitants de la ciutat de Millau (Occitània) l'ús de les seves armes gentilícies. La resta de ciutats, viles i pobles de Catalunya, en una gran majoria, no van emprar mai escuts sinó segells amb un senyal propi. Aquest senyal era, generalment, un senyal parlant, que deia, "parlava" o indicava el nom o part del nom del municipi (la pala de Palau-solità, l'ala de l'Aleixar, la col de Calonge, la ceba de Sabadell, el gos o ca de Caseres, la torre de Tortosa, el barb de Barbens, la llíssera de Lliçà de Vall, el corb de Corbera, la gralla de Granollers, la mà de Manlleu, l'abella d'Abella de la Conca, etc.), sempre en una etimologia popular, no científica. També podia emprar el senyal o part del senyal del senyor feudal que tenia la jurisdicció del municipi (la cabra dels Cabrera, el cérvol dels Cervelló, el card dels Cardona, el losanjat dels Centelles, l'escacat del comtes d'Urgell, el faixat dels comtes d'Empúries, les creuetes dels Cruïlles, els besants dels Montcada, la creu blanca dels hospitalers o la roja dels templers, la mitra d'un bisbe o el bàcul d'un abat, els Quatre Pals del sobirà català, etc.). Alguns municipis que no disposaven de senyal propi el van manllevar del senyal hagiogràfic de la parròquia respectiva, amb la qual cosa es va produir una gran inflació de figures de sants i de santes, de palmes i corones de martiri i de claus de sant Pere amb tiara pontifícia. Molts altres municipis, generalment els més petits, només usaven com a senyal identificatiu un segell amb el nom de la localitat.

Per trobar les coordenades d'aquest catxé misteriós, haureu de posar en pràctica els vostres coneixements d'heràldica municipal i també podeu ajudar-vos de la web del Municat, d'on hem extret el text de presentació del catxé.

Les coordenades finals del catxé són:

N 41º 37.

E 001º 52.