La manca d'aigua havia estat un mal endèmic a Terrassa i, per evitar que les industries marxesin a llocs on hi havia aquest element en major abundància, casos de les valls del Llobregat i del Ripoll, el 1897 la Mina Pública, la Cambra Oficial de Comerç i Industria i l’Institut Industrial de Terrassa van signar un acord per la construcció d'un embassamet a la riera de Gaià. Aquest pantà garantiria el subministrament d'aigua a la ciutat i ajudaria al procés d’industrialització de la ciutat.

La surgència intermitent dels Caus, que es troba uns 3300 metres aigües amunt de la mateixa riera de Gaià, jugaria un paper clau en aquest projecte; ja que seria la principal "font" d'abastiment del pantà de la Xuriguera o Llac Gran.

El projecte definitiu es va encarregar a Joan Baptiste Feu, arquitecte municipal de Terrassa des de 1878. Les obres van començar el 31 d'octubre de l'any 1898. El nou pantà anomenat de la Xuriguera tindria un mur amb una amplada de 40 metres a la base i 5 a la part superior, i que permetria el pas de carros. La longitut de la resclosa seria de 119 metres, i tindria una alçada maxima de 42 metres. La capacitat màxima era de 1.200.000 m³ d'aigua. L'obra es va pressupostar en 56.400 duros de l'epoca.

La reserva i espai natural de passeig i oci es va inaugurar el 1902. Des d'un principi, van apareixer filtracions i ja a l'abril del mateix 1902 una franja es va revocar. Un dels genis de l'arquitectura modernista catalana, Lluis Muncunill i Parellada, autor de grans edificis egarencs (la Masia Freixa o el Vapor Aymerich, Amat i Jover com exemples més significatius) en un estudi ja assenyalava les deficiències estructurals del pantà, una mala ubicació en els terrenys escollits i l'ús de materials de mala qualitat. Les frases semblaven premonitòries de la tragèdia que s'esdevindria. El 1919, la paret ja requeria contínues intervencions per evitar que les escletxes afectessin el funcionament.

Joan Tubau va ser el primer guarda. Se li va assignar un sou de 3 pessetes diàries i dret a l'habitació de la casa de l'embassament (que es trobava a la vessant hidrogràfica dreta de la riera) i se'l va equipar amb una barca, un arma i impermeables.

Al pantà, s'hi va col·locar una estació meteorològica, que va recollir dades de temperatures, d'humitat relativa i de pluges fins els dia de l'esfondrament. La irregularitat en el règim pluviomètric va fer que es produïssin diferents peroídes de sequera i restriccions. Quan estava molt baix s'acostumaven a fer obres de manteniment i reparació.

Els Caus, quan brollaven, aportaven uns cabals molt impotants, fins i tot de 4.000 m³ diaris. En l'etapa de vida de l'embassament, la surgència va rajar 25 vegades i un total de 1.541 dies. Destaquen els 176 dies seguits que va brollar des del 23 de febrer de 1921 fins el 18 d'agost del mateix any. En quatre ocasions, va rajar més de 100 dies seguits.

La canalitzacio de l'aigua fins a Terrassa es feia mercés a un tub que, riera avall, connectava amb la mina Matalonga, a l'alçada de Ca n'Amat. Des d'aquest punt, l'aigua arribava a l'estació receptora situada a la zona del Pla l'Ametllera.

Durant el febrer del 1944 un gran temporal d'aigua va afectar la regió. El pantà era ple a vessar, quan la nit del 23 al 24 de febrer va esberlar-se el mur a causa de la pressió. Aquella nit, el pluviometre de l'embassament va enregistrar 289 litres per m³. Més d’un milió de m³ s’escolaren per la riera de Gaià causant inundacions, riuades, gran quantitat de danys materials i vuit morts. En alguns punts l'onada mortal va arribar als 25 metres d'alçada.

Les causes de l’esfondrament van ésser defectes en les obres de fonamentació, mala qualitat dels materials emprats i deficiències en el sistema de sobreeiximent.

La pèrdua del pantà hauria suposat un greu problema per la ciutat de Terrassa, si l’any anterior no hagués estat inaugurada la instal·lació que abastia Terrassa d'aigua del Llobregat. El 3 de juliol de 1943 s'havia inaugurat l'arribada de les aigues del Llobregat (Abrera) als dipòsits de Can Boada del Pi; i Terrassa deixava de dependre, per fi, de les aigües freàtiques i les del Pantà de la Xuriguera.

El pantà de la Xuriguera també és una sardana del mestre i compositor Ramon Serrat i Fajula, dedicada al mateix indret.

A l'itinerari recomenat aconsello deixar el cotxe al voral esquerra del km 3,8 de la carretera de Terrassa a Rellinars (B-122). En aquest mateix punt trobem l'inici del camí de carros que travessava l'ensorrada resclosa del pantà, i que ens portarà fins al catxé.

Es tracta d'un petit pot de plàstic tipus duquesa, i el seu contingut inicial és el següent:

- Certificat FTF

- Logbook (cal portar bolígraf o llapís perque no n'hi ha)

- Aire a pressió atmosfèrica i temperatura ambiental (només és per omplir una mica)