La bandera de Catalunya, també coneguda com a Senyera, és una bandera amb el fons groc i quatre barres horitzontals, anomenades tècnicament «faixes», de color vermell. La bandera és un dels simbols Nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels Comtes de Barcelona, del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramón Berenguer IV. A partir de l'època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del s. XIII i principis del s. XIV) s'hi referien com a «senyal dels reius d'Aragó» i poques dècades després començà a fer-se servir la forma «bandera de Catalunya». Amb l'arribada de la Renaixença al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya la féu servir com a emblema oficial a principis del s. XX, però la dictadura de Primo de Rivera la il·legalitzà i en perseguí l'exhibició fins al 1930. Fou adoptada de manera oficial el 1933, si bé el règim franquista que arribà al poder després de la Guerra Civil en tornà a prohibir l'ús a partir del 1939. L'Estatut d'Autonomía de 1979 restablí l'oficialitat de la bandera de Catalunya, que fou confirmada pel nou Estatut el 2006.
N'han sorgit diverses variacions al llarg de la història. En temps més recents, la més coneguda a Catalunya i a l'exterior és l'estelada, que representa l'independentisme català. Fou inventada el 1918 per Vicenç Albert Ballester i Camps, que s'inspirà en la bandera de la insurrecció cubana que s'havia sublevat contra el domini espanyol per aconseguir la independència el 1898. L'estelada es fa servir a manifestacions i altres actes independentistes, tant sola com acompanyada per la bandera oficial.
Història
Origen
L'any 801, el fill de Carlemany Lluis el Pietòs conquerí Barcelona, incorporant-la a l'Imperi Carolingi. Els comtes o comites eren els representants de l'emperador als diversos territoris de l'Imperi. Quan s'extingí la dinastia carolíngia, el comte de París es proclamà rei, però com que no tenia poder, els comtes catalans no reconegueren la nova dinastia dels capets. La bandera de Carlemany era l'oriflama. L'origen de la bandera catalana es remunta a l'edat mitana i als Quatre Pals del senyal heràldic del casal de Barcelona. Els sepulcres de la comtessa Ermessenda i el comte Ramón Berenguer II a la catedrall de Girona són la mostra més antiga de la qual es té constància de les franges grogues i vermelles que més tard constituirien l'escut i la bandera de Catalunya. Al sepulcre d'Ermessenda, morta l'any 1057, s'hi pot veure un nombre de franges molt superior a quatre. Això és degut al fet que, quan la comtessa morí, el nombre de franges encara no havia estat fixat a quatre i se n'hi posaven tantes com cabessin a l'espai disponible.
La primera mostra de les «quatre barres» apareix el 1150 en forma d'un segell de cera de Ramón Berenguer IV en el qual es veu una figura a cavall que porta l'escut amb el senyal heràldic. S'hi pot llegir el text llatí Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis («Ramon Berenguer comte de Barcelona i Príncep del Regne d'Aragó»). El 1385, el rei Pere el Cerimoniòs manà traslladar els sepulcres a l'interior de la seu i féu afegir escuts al sepulcre de Ramon Berenguer II, ja amb les quatre franges.
Se sap que fou el mateix Pere el Cerimoniós qui ordenà que el senyal heràldic de les «quatre barres» fos exclusiu de la casa reial. Tanmateix, es desconeix el moment exacte en el qual el senyal heràldic de la dinastia es convertí en el de tot Catalunya.
Font : Viquipèdia