#17 HISTÒRIA I TRADICIONS DE LA NOSTRA TERRA Mystery Cache

Alfons Borrell i Palazón (Barcelona, 3 de juny de 1931). És un pintor abstracte català. La pintura abstracta d'Alfons Borrell és considerada com una de les més importants de les que s'han produït a Catalunya. La seva pintura rep o ha rebut el suport de crítics com Juan Eduardo Cirlot, Alexandre Cirici, Maria Luisa Borràs, Maria Josep Balsach, Pilar Parcerisas, Manuel Guerrero i els escriptors i artistes Joan Brossa, Vicenç Altaió, Joaquim Sala-Sanahuja o Perejaume i Oriol Vilapuig.

Salvador Dalí i Domènech, marquès de Púbol (Figueres, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989) fou un pintor, decorador, escriptor i pensador català, un dels principals representants del surrealisme. Se solen atribuir les seves habilitats pictòriques a la influència i l'admiració per l'art renaixentista. Dalí va tenir l'habilitat de forjar un estil personal i recognoscible. Es considerava a si mateix més bon escriptor que pintor i assegurava que si havia de passar a la història preferia fer-ho com a pensador; la seva actitud còmica, però, si d'una banda el va catapultar a una fama mai vista, de l'altra va dificultar seriosament l'estudi de la seva filosofia. En pintura, una de les seves obres més conegudes és La persistència de la memòria, també anomenada Els rellotges tous, que data de l'any 1931. En escriptura, es considera que la seva obra capital és l'autobiografia Vida secreta de Salvador Dalí, que data de l'any 1942 i comença dient: "A sis anys volia ser cuinera, a set Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d'aleshores". Les seves majors obres, en què va treballar fins als darrers anys de la seva vida, foren el Teatre-Museu Dalí de Figueres i ell mateix.

Encara que els seus principals mitjans d'expressió van ser la pintura i l'escriptura, també va fer incursions en els camps del cinema, l'escultura, la moda, la joieria, la decoració i el teatre, disciplina en què va treballar com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf.

Va saber treballar enormement la seva faceta pública. La seva muller i musa, Gala Dalí, fou un dels personatges cabdals dins de la seva biografia i gestora econòmica, que li valgué l'apel·latiu d'«Avida Dollars» (anagrama de Salvador Dalí). Les seves aparicions en públic, bé fossin entrevistes o happenings, no deixaven indiferents; i la seva relació ambigua amb el franquisme feren d'aquest personatge una icona polièdrica del segle XX. El contemporani i també empordanès Josep Pla li dedicà un dels capítols d'Homenots, en què, entre altres coses, diu:

"Ens trobem davant d'una exaltació sense fre del personalisme, davant d'una falta de pudor indecent, de l'estirabot final de la crisi del sentit del ridícul. Una obra saturada d'una imaginació desbordant, sovint divertidíssima. Un magma palpitant de vida barreja de perversitat i de puerilitat, d'arrauxament i de precaucionisme infal·lible. Una llibertat mental extraordinària. El seu cèlebre bigoti és un objecte que es penja i despenja a voluntat. Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l'envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d'intercanviar".

Estudia Belles Arts a Tarragona i Barcelona. El 1976 va presentar la seva primera exposició a Tarragona. Durant la dècada del 1980 s'instal·la al Canadà, on hi roman durant 6 anys. Allí va exposar a les galeries Edimage, Joyce Yahouda Gallery, i Cultart amb la qual també exposarà més tard a The School of The Art Institute of Chicago, i a FIAC 87. Foire Internationale d'Art au Grand Palais de Paris.

L'any 1989 torna a París on hi viu durant 6 mesos i exposa a Galerie Vision Quai.

Aquestes estades produeixen un viratge fonamental a la seva vida i treball, ja que a partir d'aleshores les seves composicions figuratives, adquireixen una major força i tensió formal, els seus personatges una base més clàssica, i el seu estil s'enriqueix amb deformacions més personals i expressives. Quan torna a Catalunya, s'instal·la entre l'Arboç i Barcelona. Fa diverses exposicions dintre i fora d'Espanya, Tarragona, Girona, Barcelona, Valladolid, Salamanca, Düsseldorf, Roma, Portugal i Paris.

Pintor fidel als seus principis figuratius, i a la figura humana, Joan Tuset és un artista que ha anat definint una proposta rigorosa i personal, assumint els valors de l'avantguarda i del classicisme. Utilitza la pintura per realçar la passió i la ironia amb una càrrega simbòlica que atorguen una inusual força dramàtica a la seva obra, donant lloc a múltiples interpretacions i a un fluir d'idees.

Més recentment, ha introduït en la seva obra reflexions més complexes i intel·lectualitzades, sobre el seu entorn, les coses que l'envolten, el seu taller, la seva espiritualitat, el seu dia a dia de les quals pren idees per crear el seu art.

Josep Iglésias del Marquet Olomí Artesa de Lleida, Segrià, 2 de gener de 1932 - Barcelona, 11 de febrer de 1989) va nàixer com Josep Iglésias Olomí, però va afegir la denominació de la seva casa pairal, cal Marquet entre els dos primers cognoms per tal de crear el seu nom artístic. És un dels pioners de la poesia concreta catalana, al costat de Guillem Viladot i Joan Brossa, amb qui va protagonitzar la primera exposició de poesia visual a l'estat espanyol, celebrada a la Petite Galerie de LLeida el gener de 1971.

Llicenciat en periodisme i dret per la Universitat de Barcelona l'any 1958, Iglésias fou professor lector de llengües romàniques a la Universitat de Glasgow i a la Universitat de Vancouver. Coordinador de la secció d'art de l'Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era també un crític d'art internacionalment conegut. Va ser el cap de redacció de cultura del Diario de Barcelona entre 1968 i 1983 i a partir de 1984 fins a la seva mort fou crític i corrector d'estil a La Vanguardia, a més de col·laborar en altres publicacions sobre art, com Press/Graph.

La seva obra artística, en forma de poegrafies, la va iniciar durant la seva estada a Vancouver on realitzà poemes i collage hereus de l'obra de Raoul Hausmann i Kurt Schwitters, dels poemes de Guillaume Apollinaire, Federico Garcia Lorca, James Joyce o Ezra Pound.. Les poegrafies es complementen amb pintures de caràcter experimental i petit format, anomenades pictografies, executades servint-se del collage i la pintura gestual, tot inspirant-se en l'informkalisme americà de postguerra.

Traspassat l'any 1989 després d'una llarga malaltia, l'any 2008 la família de l'artista va donar 55 obres i 2 publicacions de l'artista al fons del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida, qui al seu torn havia organitzat una mostra antològica a l'artista.

Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 11 de març de 1927 – ibidem, 7 d'abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i critic d'art català.. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d'exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades.

Artista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l'escultura, però també en altres tècniques com la pinturaq, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapis, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d'obres de teatre i ballet. Exercí de professor d'art i, en el terreny teòric, com escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d'art i conferenciant en universitats i acadèmies d'arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases —mediterrània, expressionista, abstracta, neofigurativa—, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses i les textures rugoses.

En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l'afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d'un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món. Per l'escultor barceloní l'art era una forma de reivindicar la vida i la creació enfront de la mort i la destrucció, pel que afirmà que:

Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català. Es va dedicar a la docència tant a l'Escola d'Arquitectura com a l'Escola del Treball, a Barcelona. Fou arquitecte municipal de Sanbt Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.

Va ser un excel·lent aquarel·lista i dibuixant que captava i creava tot tipus d'objectes i elements complementaris com mobles, llums o ascensors. Aquest vessant junt amb el seu domini de l'ús dels colors fan singular la seva obra, que sovint es troba complementant a altres arquitectes. Les col·laboracions més conegudes les va realitzar a les obres de Gaudi, les quals permetien recollir la llibertat en l'ús de les formes i els colors que Jujol imprimia a la seva creació

Mentre Jujol estava estudiant, es movia dins del cercle format entorn d'Antoni Maria Gallisà i Soqué, catedràtic d'Arquitectura, amb qui va col·laborar fent alguns petits projectes, com esgrafiats, disseny de baranes, portes, mobles… tot allò que era motiu decoratiu. Jujol va quedar molt marcat per aquestes col·laboracions fins al punt de considerar a Gallissà com el seu autèntic mestre.

Però amb la prematura mort de Gallissà el 1903, entrà a treballar a l'estudi de l'arquitecte Josep Font i Gumà entre 1903 i 1906 amb qui col·laborà en les reformes del Palau Savassona, futura seu de l'Ateneu Barcelonés. Cap al 1905, encara abans d'acabar els estudis, participà en obres d'Antoni Gaudí amb qui va col·laborar a La Pedrera, la casa Batlló, el Parc Güell entre altres obres.

Després de fer de professor interí, el 1910 va guanyar unes oposicions de professor a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i posteriorment la plaça de catedràtic. A més de les seves activitats com arquitecte, també va desenvolupar una interessant activitat com dibuixant i com escultor en fang, activitat de la qual va estar professor a l'Escol adel Treball de Barcelona el 1924. El 1926 és nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despi (Baix Llobregat), càrrec que va exercir fins al 1949. La seva relació amb Sant Joan Despi era anterior, on el 1913 la seva tia Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert li va encarregar una de les obres més destacades i originals, la Torre de la Creu, que li serviria com a carta de presentació dins la societat del municipi i que aviat li suposaria altre important encàrrec, la remodelació de la masia de Can Negre, els propietaris de la qual tenia una gran amistat amb la seva tia. A partir de l'activitat a Sant Joan Despí, Jujol va desenvolupar activitats en altres municipis de la comarca com Sant Feliu de Llobregat o Molins de Rei amb obres menors i poc documentades.

Tot i la influència dels arquitectes amb qui va treballar, especialment de Gaudí, va ser creador d'una obra arquitectònica innovadora. Són característiques de la seva producció la gran sensibilitat per les formes de la natura, l'interès pel detall artesanal i la reutilització creativa de materials vells o de rebuig. La seva obra expressa el seu afecte pel paisatge rural del Camp de Tarragona i la seva profunda religiositat.

La seva forma de col·laborar amb Gallissà primer, i amb Gaudí més tard, formalitza una activitat complementària a l'obra de l'arquitecte, una labor de «completador» de les obres que ve a afegir-li alguna cosa. De forma similar actua quan reforma can Negre a Sant Joan Despi i la casa Bofarull en Els Pallaresos, projectes de remodelació i reforma que aborda de forma particular, fent-los servir com a laboratoris on experimentar solucions i aplicacions diverses. És per això que hi dedica força anys a aquestes edificacions i que compten amb una generosa llibertat creativa. A cadascuna de les obres de Jujol es troba l'esperit renovador de la seva arquitectura que transforma l'espai i la matèria per a crear un món màgic, on barreja un traç innovador amb elements inhabituals, creant una metàfora visual. D'alguna forma, va avançar-se a moviments avantguardistes que li donen vigència i modernitat.

Jujol ha estat un personatge singular i la seva imaginació ha traspassat fronteres, fins al punt de ser un arquitecte amb càtedra dedicada a la Universitat de Tòquio o tenir entre els seus admiradors a l'actor nord-americà John Malkovich, que en diverses ocasions ha visitat les seves obres, i que el 20 de maig de 2010 va pronunciar una conferència sobre Jujol dins dels actes del centennari del teatre Metropol en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili.

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 – Palma, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador, i ceramista català. considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la familia a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a Paris, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'Estética d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes.

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de Paris, al MoMa i al Guggenheim de Nova Tork, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm.

Ramon Noè va néixer a Barcelona. El 1926, a l'edat de tres anys, es va traslladar a Tortosa on, amb 8 anys, va començar a aprendre a dibuixar amb el tortosí Agustí Bages. El 1940 va anar a viure a Barcelona per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis, on tenia Manel Pallarès de mestre. L'any següent, va ingressar a l'Escola d'Arts i Oficis de Saragossa, ciutat on exposà per primera vegada, amb el tema del bestiari, a la sala dels Gaspar. L'any 1943 va començar a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i a l'Escuela de Cerámica de la Moncloa de Madrid. Un any més tard, s'incorporà al servei militar a Ceuta, on organitzà una exposició en què van participar altres soldats aficionats a l'art plàstic. El 1945 va tornar a Madrid, destinat al Ministeri de la Guerra, concretament a la secció de dibuixants. Va aprofitar l'estada a la capital per estudiar a l'Escuela Nacional de Grabado, amb el mestre Castro-Gil, responsable de la secció de gravats de la Casa de la Moneda.

El 1947, de retorn a Barcelona, es va inscriure a l'Escola Massana, on va aprendre la tècnica de l'esmalt al foc amb Miquel Soldevila i Valls –esmaltador i director de la Massana– i la tècnica del retaule. Aquell mateix any el van nomenar dibuixant del Poble Espanyol de Montjuïc i va començar a treballar amb el director d'aquest museu, l'etnògraf Ramon Violant i Simorra. L'any 1950 el van nomenar professor de dibuix de l'Escola Massana i el 1958, professor de l'Aula de Dibuix del Natural a la mateixa escola.

A partir del 1967 va anar a Sabadell, on ja es quedà a viure per sempre. El 1986 va agafar la jubilació anticipada de la Massana, però no va deixar mai de pintar.

Va fer murals i retaules a Lloret de Mar, Figueres, Tossa de Mar, Benicarló, Àvila, Tortosa, entre altres.

Es conserva obra de Ramon Noè al Museu de Terrassa, el Museu d'Art Modern de Tarragona i al Museu d'Art de Sabadell.

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisma a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d'un extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Va estudiar al taller del pintor Tomàs Moragas, on va aprendre dibuix i diverses tècniques, com l'oli i l'aquarel·la. Fa la primera exposició a la Sala Parés, de Barcelona, el 1879, en una mostra col·lectiva; hi participa amb una petita pintura de l'interior d'un estudi amb la figura d'un model.[ Aquí coneix el pintor Joaquim Vayreda, especialitzat en el paisatge. Això inspira Rusiñol a explorar la representació de la naturalesa, no pas per copiar-la, sinó per interpretar-la, com fa el pintor d'Olot. Adopta aquesta temàtica en contraposició als temes històrics, que en aquell moment eren moda.

La pintura El bosque és un exemple d'aquesta temàtica. Però en aquesta època també s'interessa per la figura humana, en consonància amb els gustos del moment. La tendència pels temes literaris la representa en la pintura Fausto, i el gust per l'exòtic, en l'obra Peregrino, que va exposar a la Sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta serà la galeria de Barcelona on exposarà habitualment al llarg de tota la vida.

El 1883 descobreix el paisatge urbà a partir de les pintures de Joan Roig i Soler, d'una perfecció tècnica i una llibertat interpretativa que l'impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona, i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona vella, com Racó de Santa Maria del Mar (1885) o La plaça del Born (1885). Rusiñol evoluciona, però segueix interessat pel realisme, i durant els anys 1887 i 1888 afegeix personatges al paisatge. Pinta escenes relacionades amb el treball i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o fent tasques quotidianes. En són bons exemples Pedrera de Montjuïc o Cargolada. Aquestes obres, que exposa a la galeria Parés, són qualificades de naturalistes, i, en general, tenen una bona acceptació de la crítica. Crítics d'art com Frederic Rahola, que publicava al diari La Vanguardia, elogien el pintor.

Pintura i espais naturals de la geografia catalana van lligats al llarg de la vida de Rusiñol. Són diverses les escapades de l'artista a la població selvatana d'Arbúcies i a l'entorn del Montseny. La relació entre Rusiñol i Arbúcies queda plasmada en nombroses obres pictòriques.

L'any 1888 és significatiu per a la trajectòria de Rusiñol, perquè fa la primera exposició individual a la Sala Parés, comença a publicar articles al diari La Vanguardia, exposa per primer cop en un Saló de París i participa en l'Exposició Universal de Barcelona. Durant aquesta època s'interessa per la figura humana real, i no pas la literària dels primers anys. Comença a pintar retrats, com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat, vol plasmar la dignitat de les figures, les composicions són més simples i dóna menys importància als elements secundaris.

Antoni Tàpies i Puig, marquès de Tàpies (Barcelona, 13 de desembre de 1923 – ídem, 6 de febrer de 2012), fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle XX. L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.

De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle XX, en el que es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.

L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els que cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Princep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.

De formació pràcticament autodidacta en el terreny artístic, Tàpies fou amb tot un home de gran cultura, amant de la filosofia (Friedrich Wilhelm Nietzsche), la literatura (Fiódor Dostoievski) i la música (Richard Wagner). Va ser un gran defensor de la cultura catalana, de la que va estar profundament imbuït: fou un gran admirador de l'escriptor místic Ramon Llull (del que realitzà un llibre de gravats entre 1973 i 1985, així com del Romànic, català i l'arquitectura modernista d'Antoni Gaudi. Tanmateix, fou un enamorat de l'art i la filosofia orientals, que com Tàpies dilueixen la frontera entre matèria i esperit, entre l'home i la naturalesa. Influït pel budisme, mostrà a la seva obra com el dolor, tant físic com espiritual, és quelcom inherent a la vida.

Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839 - ídem, 1919), també conegut sota el pseudònim de Katúfol, fou un pintor i autor treatal català, reconegut com a pintor tant internacionalment com nacionalment. Així ho proven les diverses exposicions a Paris, Brussel·les, Munic i altres llocs com Madrid, Olot, Girona i Barcelona. A part del reconeixement, en la seva etapa com a professor de paisatge a l'Escola de la Llotja influencia diversos artistes, entre els quals destaquen Pablo Picasso, Joan Miró i Hermen Anglada Camarasa.

La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe.

A més d'artista, fou actor i escriu obres sobre les seves vivències i les classes populars. Com a autor teatral no té tant èxit com la seva pintura però tot i així és admirat per Narcís Oller, l'il·lustre literat català. En les seves obres destaquen Turbonada (1870), Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898) entre d'altres.

Per últim, Modest Urgell fou fundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya que feia les seves reunions a la famosa Sala Parés. En aquest lloc, l'artista Barceloní mostrava la seva part més íntima. Els diferents amics que assistien a les reunions trobem en Enric Galwey que el defineix com una persona que explicava anècdotes interessants, casos graciosos i una persona totalment de l'època del romanticisme.

Marià Vayreda i Vila (Olot, 14 d'octubre de 1853 - Olot, 6 de febrer de 1903) fou un escriptor i pintor català. Signava com Marian Vayreda.

Nascut al si d'una família de la noblesa rural catalana, el petit d'un total de set germans (4 nois i tres noies). El germà gran Joaquim, va ser un pintor reconegut de l'Escola d'Olot, l'Estanislau, farmacèutic, esdevingué un botànic de renom europeu. Es va educar en un ambient ideològicament conservador. Des de ben jove es va identificar amb la causa carlina. La Revolució de setembre de 1868 li impedeix entrar a la Universitat i estudia dibuix a l'Escola de Dibuix d'Olot. Als 17 anys amb els seus germans Estanislau i Lluís s'allista a l'exèrcit i participa en la tercera guerra carlina, com a ajudant del general Rafael Tristany, dins l'estat major del general Savalls. Després de la derrota, ferit i malalt s'exilià al Llenguadoc i el 1875 i s'instal·là a Seta, on el seu germà Joaquim tenia llogat un taller conjuntament amb un altre pintor d'Olot, Josep Berga i Boix.

Els seus interessos artístics el van empènyer, en principi, envers la pintura. El 1876 viatja a París per estudiar amb Jean-Léon Géròme i l'any següent, ja retornat a Catalunya, ingressa a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1878 torna a Olot, on treballarà amb son germà Joaquim al seu taller d'imatgeria religiosa El Arte Cristiano. Joaquim hi havia fundat també, ja el 1869, el Centre Artístic, que aplegava els olotins amb inquietuds artístiques i intel·lectuals i al voltant del qual sorgiria l'anomenada Escola d'Olot de pintura.

El 1883 es casa amb Pilar Aulet i fa el viatge de noces a Itàlia. És en aquesta època que, decebut pel seu escàs èxit com a pintor, comença a interessar-se més per la literatura, i a participar activament en la vida cultural d'Olot. Amb alguns amics fundà la revista El Olotense que, a partir de 1890, passarà a dir-se L'Olotó. A partir del seu carlisme inicial, Vayreda evolucionà cap a un catalanisme conservador, en la línia del de Torras i Bages.

En morir, fou enterrat al Cementiri d'Olot.

Tot i que pinta alguns paissatges, la seva obra mostra més interés per la figura humana, amb temàtica costumista, històrica i religiosa.

L'any 2003 centenari de la seva mort, la Fundació de la Caixa Girona, va organitzar una Exposició Antològica de Marian Vayreda al Museu Comarcal de la Garrotxa (setembre-octubre), i posteriorment al Museu de Sant Cugat del Vallès (desembre 2003-febrer 2004).

Com a curiositat, a la Biblioteca de la Frick Collection de Nova York, hi ha dues publicacions referents a Marià Vayreda, una d'elles recull l'obra com a pintor.

Joan Vila i Casas, conegut com a Joan Vilacasas (Sabadell, 3 de juny de 1920 – Barcelona, 17 de gener de 2007), fou un pintor, gravador, ceramista, escriptor i col·leccionista català. Vilacasas és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l'any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d'un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l'aïllament empobridor que es patia al nostre país al llarg dels anys de la dura postguerra. Un cop allí, i després de connectar amb els artistes de l'avantguarda artística internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, primer fortament influït pels impressionistes i el cubisme picassià –dels quals es derivaria una figuració ingenuïsta profusament colorista– per a després, cap al 1953, realitzar les seves primeres obres abstractes.

És considerat un dels pintors catalans més destacats de l'abstracció dels anys 50. Com a pintor, les seves obres s'han exposat arreu del món i qualsevol suport era vàlid: una tela, el seu 600 o els objectes que trobava als encants. Com a escriptor, podem trobar en la seva obra literària: novel·les, teatre, guions per a la ràdio i per a la televisió.

Font : Viquipèdia