Matamargó
Al sector NE del del municipi de Pinós, en un territori emboscat i al voltant de la riera del seu nom (que amb la de Vallmanya forma la de Salo o de Coaner), als contraforts de llevant de la serra de Pinós, hi ha el terme parroquial de Matamargó (47 h el 2005). Se celebra la festa major el diumenge després del 13 de juny.
El lloc és esmentat el 1010 i l'església de Sant Pere de Matamargó depengué inicialment de la de Cardona. El castell de Matamargó apareix documentat des del 1086. La jurisdicció alta fou dels vescomtes de Cardona, però en tingueren la senyoria civil diversos particulars (Joan Vinyes de Cardona el 1576, Margarida Boldó posteriorment). El nombre de masies oscil·là sempre entre les 12 i les 20, molt disperses, entre les quals han estat importants Torrescassana, les Casas i Cererols, totes amb capella.
La primitiva església fou substituïda per l'actual a mitjan segle XVII i el senyor del lloc Josep Lluc hi dugué a la seva inauguració les relíquies de sant Cristòfol, santa Caterina i sant Antoni de Pàdua de la capella de la Mare de Déu dels Àngels de la masia de les Casas. L'altar del Roser fou encarregat a Segimon Pujol, escultor barroc de Folgueroles, i el seu fill Francesc Pujol acabà el 1796 el magnífic retaule de l'altar major. A la vall de Matamargó hi ha l'església de Sant Gra (Sant Grau), que centrava una antiga quadra.
