Capella de la Mare de Déu de la Pudor
La capella de la verge està situada al inici del camí de l'Horta. La feu construir Miquel Jané, l'any 1922, com a prova de fe i per haver salvat miraculosament el seu fill. Antigament hi havia un tancat davant la capella, actualment només hi ha la capella amb una sèrie de bancs per poder-hi seure a la vora.
Sobre el seu nom l'escriptor bellpugenc Pere Ortís escrivia un article sobre la justificació d'aquest sobrenom a la revista el Pregoner d'Urgell, concretament al número 44 publicat l'1 d'agost de 1981. Aquí en teniu la transcripció:
Justificació d'un títol
Marededeú de la Pudor. Vet aquí una advocació ben orginial. De segur que única al món. I que fa por i escrúpol pronunciar-la –i que potser del fet d'escriure-la en faci imperdonable atzagaiada–. El nom de la Marededéu el lliguem a flors, muntanyes, misteris i relleus de Glòria –en les lletanies del Rosari en tenim una esplèndida mostra!– però mai a factors depriments, o bruts, com és ara la pudor. Sentir el predicador dels Dolors enumerant títols de Maria i de cop incloure-hi aquest, és com escoltar l'esguerro de l'organista que enmig d'una disgressió sublim i silenci sepulcral pitja dues o tres notes juntes.
Qui tingué l'acudit d'emplaçar una capelleta en un lloc tan poc adient a la pregària? Però, qui tingué l'encert de col·locar-la-hi? Quin fet històric de la vila commemora aquest especial racó i va motivar-lo?
Donar patacada en aquest títol i engegar-lo –engegant amb ell tots aquest interrogants i altres factors– no podem pas fer-ho. Ell és un fet al poble; compte amb els escarafalls cursis. Res del que s’esdevé entorn a Maria a la nostra contrada ens deixa freds o indiferents: hi pot haver pel mig un especial caire del dit de Déu..., per molt amagat que hi sigui. Cal remarcar, d’antuvi, que aquesta advocació no ha estat mai pronunciada amb irrespecte i que tots hem estat ben lluny de considerar-la sacrílega.
Nascuda sense saber quan, ni en boca de qui, fou certament de generació espontània entre els avantpassats de Bellpuig, els quals, ni més ni menys que el comú de les gents, tenien una percepció i una paraula a punt per als substrats tocats abstractament i no acabats de definir. El poble ha donat nom a les coses i ha fet expressions guiat per un instint que no li falla: estiguem segurs que aquesta advocació porta saviesa popular com un adagi. I és profundament nostra, com ho són les Coves del Macarí i el carrer de les Boniques.
Inclou una especial confiança i aproximació d’una gent que tenien Maria com a element molt de casa. Dintre la família a la germana gran, o mitjana, se li diu “rateta”, en els millors dels casos, i fins “bandarrota” i “marrana”, i al marrec petit li diuen “pixot”, adjudicacions que, preses pel dret, menarien a significats no gens decorosos i que per ço que són aplicades darrera una tendresa i un amor, no són més que expressió d’una compenetració familiar fàcil i entranyable. Marededéu de la Pudor és una advocació de Maria “d’anar per casa”. La deia tot un poble darrera una espontaneïtat i un amor obvis. Sense filosofar-li escrúpols. Com ho fan els infants i els admiradors que estimen de va de bo.
Una advocació que tenia un niu peculiar al fons de la devoció de molts. Podríem arribar a dir que, quan l’hem sospesat conscientment, ens ha fet una por reverencial que ens ha causat una esgarrifança sacra. Parlo per experiències viscudes i d’aquest angle apel·laria al record de molts convilatants. Esgarrifança sí, però sentint quelcom en la pretesa manca de decòrum. Cosa difícil de dir: caldria haver-la pronunciada “abovo”. Era cosa vital i directa. I quan una ment endreçada ens ho feia notar, sentíem un neguit i una distància respecte d’aquella persona. Estàvem sota la impressió que l’abundància de quelcom sagrat purificava a bastament ambient i paraules.
Darrera mateix de la capelleta una claveguera arterial del poble desguassava en una sèquia i l’abundància d’aigües negres movia al voltant la típica fetidesa: el simple olfacte empenyé sobre la imatge l’estigma del seu nom. Més d’una vegada de nen m’havia encantat veient com lliscaven aquelles aigües llordes i tornassolades; encant que no rarament era esvaït per l’aparició d’una rata desvergonyida i lladra. Era desagradable. Però hi era Ella. A la vora. Tenia més força que tot allò. Ella ho purificava tot. Hi tenia un jardinet on cantaven els rossinyols. Sí, enmig de la pudor i les rates. La gent la venerava en aquell marc. Venerava el recòndit contrast. Celebrava. Sí, no acabava de tocar el que celebrava i precisar-ho: celebrava l’al·lusió a la Immaculada! Lillium inter spinas.
Era un racó del poble insconscientment teològic.
Ara bé, què n'hem de fer ara d'aquest títol? Bandejar-lo per indecorós i retrògrad? Quin greu! Per què no dialoguem amb ell?
Ple de tot aquest bagatge, l'altre dia contemplava el lloc. Feia trenta-cinc, quaranta anys que no ho feia. Res de rates lladres ni fortor.
–Com es diu aquesta, Marededéu? –jo que pregunto a un transeünt.
–Marededéu de l'Horta –contestà ell no donant-hi gaire importància i com si es referís vagament a un cas perdut.
Al capdavalla poètic. Però de Marededéus de l'Horta n'hi ha moltes. No sé, em féu el ràpid efecte de trobar en aquella resposta el paral·lel a la raó per la qual a la parròquia ara les misses són més buides que abans...
O potser no. El fet és que hem progressat: Marededéu de l'Horta. Hem entubat la claveguera i la sèquia, i a la Marededéu l'hem deixada sense pudor. Hem passat de pudor a horta. Hem progressat. A l'horta li hem pres el marge ple de fanàs i n'hem tret el corriol herbat fent-li malber aquella bellesa natural tan entradora. Tot nivellat, tot vulgaritzat, amb grans plantacions furiosament de cara a la pesseta. Ara Ella és reina d'això: Reina del mar de la pesseta.
No sé si el nostre progrés vol dir que, havent deixat la Marededéu sens pudor, nosaltres ens hem desempallegat de les nostres pudors típiques. Qui sap. Potser ara ja no tenim res a les mans per entonar-les com entonava la Marededéu aquella pudor, florint-hi al capdamunt com un lliri.
Poc després del transeünt passà un auto a tot drap, ple de joves en dinàmica gatzara. Allò espetegava. Empegat al vidre de darrera hi portaven un rètol: Discoteca Big-Ben. Allò era el llamp del progrés passant davant la capelleta. La imatge quedava a una banda, ignorada, i com una desplaçada.
I la locució “Marededéu de la Pudor” me la vagi treure de ben endins, com una elegia.