BINIARROI
Biniarroi menut
damunt una muntanya,
qui de l'altura es banya
en l'aire de salut
El caminoi que hi mena
se perd pel sementés,
saltant costa a través
la siquiola plena.
Veureu negres parets,
teulades rovellades,
cares d'infant rosades
cuites de sols i freds;
branquim de magraners
pels marges que terregen,
i galls qui vermellegen
per l'herba dels llenyers.
A l'aura volandera
l'església obri el portal.
La plaça, amb un parral,
petita com una era...
Més quan per sobre el remolí
l'hivern s'hi posa
dins el crepuscle viu,
el llogaret pensiu
guaita la vall reclosa.
Entela els olivars
una plovisca muda;
munta la veu perduda
d'uns esquelleixs molt clars;
i en la fredor de l'aire
el fum d'algun veí
per sobre el remolí
dels vells teulats s'enlaira
damunt un cel igual,
per on vaga indecisa
la fumerola grisa
d'uns núvols de Nadal.
Miquel Ferrà i Juan