Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 24/12/1888 - Barcelona, 19/11/1973) fou un arquitecte català a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme. L'any 1900 comença a estudiar el batxillerat al poble on va néixer. El 1906 arriba a Barcelona per començar els estudis a l'Escola d'Arquitectura, on va rebre les lliçons de Lluís Domènech i Montaner i d'August Font i Carreras, entre d'altres, i a l'Escola d'Art de Francesc d'Assís Galí i Fabra va aprendre a dibuixar al costat de Joan Miró, Manuel Humbert i Jaume Mercadé.
L'any 1916, a punt de llicenciar-se com arquitecte, va començar a treballar amb Joan Rubió, mentre que formava part del cercle d'Antoni Gaudí, que s'havia retirat al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 13 de març de 1916 obtingué la seva graduació d'arquitectura a Barcelona, i poc després fou nomenat arquitecte municipal de Valls, càrrec que exercí fins al 1919. Un dels objectius més importants assolit durant aquest període, juntament amb Eugeni d'Ors, fou la instal·lació d'una Biblioteca Popular a Valls, i és nomenat Secretari del primer patronat d'aquesta biblioteca.
El 1919 instal·là el seu estudi i despatx a la Rambla Catalunya (núm.57) de Barcelona. Dimití, llavors, dels seu càrrec d'arquitecte municipal de Valls. El 1923 va ser designat degà del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona[4] i entre 1932 i 1935 fou degà-president del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,[5] que havia estat constituït l'any 1931. L'any 1929 fou professor i secretari de l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona. Contrau matrimoni el 14 d'octubre del 1926 amb l'arenyenca Maria Taxonera. Aquest mateix any viatja a Itàlia i França. Va ser un dels fundadors l'any 1952 del Centre d'Estudis Gaudinistes i de l'Institut d'Estudis Vallencs l'any 1960. D'altra banda, fou un estudiós de l'art i de l'arquitectura i restaurà esglésies i campanars amb criteris científics. També projectà edificis d'ús públic i residències privades.
El seu primer encàrrec professional important com arquitecte, a principis del 1918, durant la Mancomunitat de Catalunya, que va donar un fort impuls al cooperativisme i l'obra pública, fou el celler de la Cooperativa Agrícola de Rocafort de Queralt, fent-se un gran especialista en construccions agràries, projectant i construint durant la seva vida gairebé 40 cellers fins que la Mancomunitat va ser estroncada per la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923. Les seves, juntament amb altres construccions agrícoles que es coneixen per la seva magnificència com a les Catedrals del Vi. També va construir alguns trulls, la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera, un magatzem per a cereals i una fàbrica d'alcohol.
Martinell no només projectava els edificis, sinó que també organitzava els espais per desenvolupar-hi la producció, els magatzems i la distribució de la maquinària. Així, organitzava l'espai per al procés de producció, es preocupava per la forma i la ubicació dels dipòsits, pels sistemes d'aïllament i circulació dels líquids, per la ventilació, per les condicions de fermentació, per la distribució de la maquinària, tot amb la finalitat de facilitar el treball.
Entre els seus edificis industrials posteriors cal destacar el projecte de fàbrica per a Destil·leries Mollfulledes (Arenys de Mar) on s'hi fabricà el licor Calisay. També va fer a Lleida una fàbrica de conserves.
Precursor en l’ús de l’arc parabòlic i de la volta catalana, Martinell representa un pont de transmissió intel·lectual entre la segona generació de mestres de la Renaixença catalana (Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch) i la generació de la postguerra. En la seva arquitectura agrària rep la influència directa de Gaudí, pel que fa a les solucions espacials, i de Domènech i Montaner pel que fa a les formes i materials. En canvi, la seva arquitectura pública i domèstica s'impregnarà sobretot dels valors noucentistes (classicisme i simplicitat de línies) i dels successius estils de l'època: monumentalisme, un cert racionalisme, castissisme, recuperant materials tradicionals i propis del país: totxo arrebossat, totxo sense arrebossar o pedra per als sòcols, formigó als fonaments, obra vista per als marcs de les obertures, pilars i arcs interiors, rajoles fines de ceràmica per a la decoració, sistemes d'arcs parabòlics, tot incorporant-hi innovacions tècniques per obtenir una millor qualitat del producte.