Antiga Casa dels Comtes de Barcelona. Els seus orígens són mítics i hi ha qui comenta que estan relacionats amb la llegenda que envolta la mort del comte Guifré el Pilós (896). Prèviament sembla haver estat la seu del primer monestir cistercenc en terres catalanes. Va arribar a mitjans del segle XII al Vallès muntanyenc de la serra de Collserola, molt a prop de Barcelona, de la mà del senescal Guillem Ramon de Montcada, mercès a l'impuls expansiu de l'abat de la Gran Selva i amb el recolzament del bisbe de Barcelona. L'esmentat senescal va fer donació al 1150 del paratge de Valldaura, que formava part de la seva senyoria, a la comunitat cistercenca de la Gran Selva (França) perquè hi fundés un monestir en honor de la Mare de Déu. Ben aviat, el monestir va rebre donatius i ajuts que feren possible el seu desenvolupament. El patrimoni aconseguit en aquells anys va ser notable, primer al Vallès i el pla de Barcelona i més tard a Ancosa, Santes Creus i Tortosa.
El prior Guillem de Montpeller (ex-senyor de Montpeller) esdevindria el primer abat de Valldaura i la comunitat hi era constituïda ja l’any 1152. Aquesta, l’any 1154, al trobar-se constrenyida territorialment i sense possibilitats d’expansió va sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d’un lloc més proper a la recent conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la casa conventual. El comte accedí i els hi donà l’Espluga d’Ancosa. El lloc no era gens apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el nom de Granja d’Ancosa.
L’oportunitat per abandonar Valldaura es presentà als monjos l’any 1160 quan Guillem Alamany de Cervelló els concedí unes terres a la vora esquerra del riu Gaià, conegudes amb el nom de Camp de Santes Creus. Després de moltes disputes amb els diferents senyors amb drets en aquestes terres i després de vèncer l’oposició de l’arquebisbe de Tarragona, Bernat de Tort, s’hi bastí el futur monestir de Santes Creus, traslladant-se la comunitat des de Valldaura a final de la dècada dels anys seixanta, en temps de l’abat Hug.L'escriptori de Santes Creus compta amb alguns manuscrits fets a Valldaura. Quatre abats van dirigir Valldaura fins el seu trasllat definitiu a la riba del Gaià i la seva conversió en monestir de Santes Creus. Amb la desaparició de Valldaura com a monestir, el lloc va esdevenir residència de vacances (segles XIII-XV) i lloc de caça i de repós dels Comtes-Reis de Barcelona i de la Corona d'Aragó (Jaume II, Alfons III, Pere III, Joan I i Martí l’Humà). El lloc constitueix un dels signes d'identitat del municipi de Cerdanyola, al Vallès Occidental, i les quatre barres dels comtes de Barcelona, pel lloc reial de Valldaura, formen part del seu escut municipal.
La residència reial, que devia aprofitar les construccions monàstiques, estava formada per la casa, la capella i diverses dependències, el jardí, l'hort i la vinya. Al 1325 la reina Elisenda de Montcada hi va voler establir una comunitat de clarisses que al final va anar a Pedralbes i amb la dinastia castellana dels Trastàmara va entrar en decadència i s'abandonà. Al segle XVII, aprofitant les restes de l'antic palau ,es va construir una masia i, al segle XVIII, es va refer la capella del palau dedicant-la a la Mare de Déu del Roser. Al segle XVIII, es van desmuntar part de les edificacions i es va utilitzar la pedra per construir la masia de Can Valldaura Nou, una masia boscana. La data de la façana (any 1888) correspon a la darrera reforma.
Arruïnada de fa segles, en queden escassíssims vestigis, no sembla visitable i les restes no són gaire visibles.
Per accedir a la Casa Reial podeu agafar un trencant a mà dreta en el Km 5.6 de la Carretera d'Horta a Cerdanyola assenyalat com a Font dels Caçadors. Camineu durant 300 metres i veureu que el camí es bifurca. Preneu el camí de la esquerra que baixa i a uns 150 metres veureu l'entrada a la cabana actual.