L’Escola Pia de Puigcerdà (1728-1972)
Des de 1710 l’ajuntament de Puigcerdà intentà sense èxit portar a la població els escolapis.
Però no fou fins el 23 de novembre se signaren els acords fundacionals i el 13 de desembre d’aquell 1728 s’obrien les portes als escolars en un edifici de la plaça Cortina (aleshores dels Tarongers) que aviat resultà insuficient. El 1730 es traslladà comunitat i escola a la casa del pa o paller reial, fent una permuta.
El 29 d’agost de 1793 la població va ser ocupada pels francesos comandats pel general Dagobert: el maig del mateix any s’havia tingut una de les acadèmies públiques. Els escolapis temorosos i pensant el que estava passant al país veí, decidiren abandonar la casa i la població. La casa va ser saquejada, robada i convertida en forn de pa. El juliol de 1795 els francesos abandonaren la població i els escolapis tornaren a la seva feina. La inseguretat d’aquests anys de finals de segle comportava que les famílies no enviessin els fills fora de casa i els internats no s’omplien; la economia se’n ressentia, ja que en situacions normals suposaven més de la meitat de les entrades de la casa. .
Amb la guerra del francès novament la població va ser ocupada pels francesos tot i que amb un aire de voler-se fer simpàtics. Napoleó creà el 1812 el Departament del Segre amb capital a Puigcerdà. Els escolapis ho aprofitaren i pactaren continuar amb l’escola rebent una subvenció de l’ajuntament afrancesat.
Restablerta la tranquil·litat, escolapis i ajuntament signaren un nou acord l’abril de 1815.
Durant el trienni liberal (1820-1823), els religiosos es veieren obligats per la guerra de la comarca a refugiar-se a França: la casa quedà novament abandonada.
Sense temps de refer-se adequadament el 1835 novament les lleis de l’Estat amenaçaren la supervivència de l’escola. Els escolapis aguantaren a Puigcerdà impartint classe els deu anys de supressió de l’orde.
La tercera guerra carlista encara agreujà més la situació. El 1873 la població quedà encerclada i incomunicada fins que el general liberal Cabrinetty aconseguí trencar el setge imposat per Savalls. Els escolapis convertiren l’ensenyament del batxillerat en domèstic, no pogueren ni tant sols anar a Girona a matricular els alumnes. La situació bèl·lica de l’època impedia tenir interns. La vida de l’escola en el segle XX continuà lànguida, era un col·legi petit, sense gaires recursos.
El 1892 l’observatori meteorològic establert al col·legi i connectat a la xarxa estatal publicà les primeres dades locals.
Durant la dictadura de Primo de Rivera l’ajuntament per ordre del dictador retirà el 1925 la subvenció que donava als escolapis perquè aquests utilitzaven un llibre per a la lectura en que hi havia unes pàgines en català.
una la llei de congregacions de la República el 1933 prohibí l’ensenyament a les institucions d’Església, el col·legi es transformà en una Mútua Escolar de pares de família amb el nom de Pedagogium Ceretà.
El 20 de juliol de 1936 un grup armat començà a controlar el pas fronterer i al dia següent escorcollaren el col·legi. No el cremaren, però hi robaren i destruïren: la pintura d’Antoni Viladomat que representava l’aparició de la Mare de Déu a Calassanç la carregaren en un camió i va desaparèixer. L’edifici serví els anys de la guerra com a magatzem municipal.
El 7 de febrer de 1939 les tropes del general Franco ocuparen la ciutat. El pare Pompili Codinach s’hi personà el dia 28 i, com a rector, va prendre possessió del seu col·legi. El 3 de març ja començava novament les classes i el 12 del mateix mes reobria l’església al culte.
Els anys de la guerra europea foren difícils a la frontera. En més d’una ocasió temeren ser ocupats per l’exèrcit francès o alemany. El 1946 va ser nomenat rector de la casa el pare Pere Mampel i convertí el petit internat en el Pensionat d’Alta Muntanya. Aplicà una pedagogia oberta a base d’esport, activitat física, excursions a la muntanya, acampades i colònies d’estiu. Hi acudiren alumnes fins i tot estrangers. Deia l’escolapi que la Cerdanya era el pati de l’escola.
El 1955 va ser nomenat nou rector el pare Joan Padrós que continuà la mateixa política de l’esport. El 1956 es creà el Club de Gel Puigcerdà per practicar el hoquei. El 26 de febrer d’aquest any jugaren sobre la pista del llac gelat el primer partit. Així de la mà dels escolapis de Puigcerdà va néixer per a Catalunya i per Espanya l’esport de l’hoquei gel.
L’augment del nombre d’alumnes sobretot de batxillerat gràcies a l’internat va permetre obtenir el reconeixement del col·legi com de batxillerat elemental el 1961 i l’any següent del superior. El pare Mampel amplià l’antic edifici i el pare Padrós construí el nou.
Dificultats de diversa índole aconsellaren als superiors tancar el col·legi. Es realitzaren algunes gestions i finalment s’oferí al Ministeri d’Educació amb data del 27 de setembre de 1971. L’any següent el Ministeri ho acceptà i els escolapis abandonaren l’edifici i la població l’estiu de 1972. L’antic col·legi es convertí en institut de batxillerat.
El 1940 l’ajuntament donà el nom d’«Escoles Pies» al carrer del col·legi.
Text resumit d'història i actualitat de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya