Com en tot territori, les Garrigues tenen infinitats de llegendes, històries i rondalles, que des de temps remots, s’han anat explicant i contant de boca en boca, de pares a fills, o molt sovint, d’avis a néts. Enmig d’aquestes històries un xic imaginàries, hi podríem descobrir mitges veritats, com per exemple, personatges que en algun moment van existir certament, o ubicacions o llocs on fan referència.
D’entre moltes llegendes que he pogut consultar en varis llibres, especialment extretes de moltes publicacions de Joan Bellmunt i Figueras, n’he escollit algunes, no tan per l’interès del què expliquen (totes elles, més llargues o més curtes, són destacables), sinó les que fan referència a ubicacions de la nostra geografia i on avui en dia encara podem localitzar aquests espais.
Aquesta sèrie de catxés sobre les llegendes de les Garrigues podria ser molt més gran del què ara és. Afortunadament, no serà per falta d’històries. Però la capacitat personal meva és més limitada del que aquestes tradicions culturals es mereixerien. Qui sap si amb el temps, anirà augmentant.
LA BRUIXA MAMAXÓ (Granyena de les Garrigues)
Cada dia, la tartana amb el correu i els encàrrecs, arribava a trenc de fosc al poble. Al matí anava a Lleida i a la tarda en tornava, conduint diversos encàrrecs que la gent del poble i els de la rodalia poguessin tenir. En arribar a Granyena es feia la distribució del correu, car el duia per a diverses poblacions. Una vegada fet el repartiment, els “peons”, és a dir, els que anaven a peu, agafaven el correu i partien vers diferents poblacions de la contrada, concretament a la Granadella, Juncosa, l’Albagés, Torrebesses i el Cogul. Tota la nit anaven de camí entre l’anar i el tornar, just arribaven a trenc de dia per a donar el que duien a la tartana que emprenia el camí cap a Lleida.
Els homes “peons” eren homes forts, arriscats, acostumats als perills de la nit i a la soledat. Res no els feia por; ni les nits més fredes d’hivern, mai no deixaven la seva feina, ni l’udolar del vent o dels llops, ni la neu ni la tempesta, van poder fer tremolar els encarregats de portar el correu, els “peoners de la nit”. Només un dia, ens diu la llegenda, un d’aquests homes va quedar corglaçat, ja que va veure per primera i única vegada “el ball de les bruixes”. La cosa va anar així.
Hi havia al poble una noia molt bonica, encara que tots deien que tenia alguna cosa que no els agradava. La noia vivia als afores del poble, en una cova, al lloc conegut com la Costa de les Bruixes, prop del camí vell del Cogul; el seu nom era Mamaxó.
La gent del poble no tenia gaire contacte amb ella, i ella tampoc tenia gaire relació amb el poble, tot i que la noia era formosa. Les males llengües deien que tenia algun tracte amb les bruixes, per això potser malgrat la seva boniquesa, cap galant no s’acostava a la seva vora.
La noia tenia un gat a la cova que era pràcticament la seva única companyia, i on ella anava, el gat la seguia.
- Miss miss..anem a buscar aigua – Va dir la Mamaxó al seu gat
Però el voler de les coses va fer que aquell dia, un jove del poble la veiés avançant amb el seu caminar jove i encisador, i no pogué estar-se de dir:
- Aquest no és el caminar d’una bruixa. Les bruixes són velles i geperdues, i en canvi, la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li.
Va esperar al corriol per on havia de passar de retorn, i en apropar-se li digué:
- Bon dia Mamaxó! Estàs molt atrafegada.
- Qui ets tu que et poses al meu camí?
- Jo sóc del poble, t’he vist algunes vegades, i no crec que tu siguis una bruixa com diuen, tu no ets dolenta, m’agradaria casar-me amb tu.
- Ja saps el què dius?- Va dir incrèdula la Mamaxó.
- Sí, que em vull casar amb tu – Va repetir el jove.
- Mira, pensa-t’ho bé, ja que el que diuen de mi t’ha de fer pensar.
I tot deixant el noi, seguí el seu camí cap a la cova. Però el seu pensament devia volar, ja que si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va utilitzar per fer mal a algú. Era una bruixa extranya.
Passaren els dies i un foc semblava cremar el cor del jove, que a totes hores estava pendent de veure la Mamaxó. Tant i tant va crèixer la foguera del cor del noi, que ja no podia viure sense veure la noia de la cova.
Ella, pel seu cantó, també es veié afectada per aquesta malaltia, i per primera vegada deixant de costat la seva coneixença màgica, estimà com una noia del seu temps.
La parella s’estimava, però ella abans de casar-se va voler fer una sèrie de proves al noi, perquè sabia que la seva antiga reputació, si ell no l’estimava de veritat, faria que es veiés abocada altra vegada a la soledat de la cova, i a retrobar el que ara volia deixar, el camí de la bruixeria.
Per aquest motiu el va fer passar per tota una sèrie de proves, i a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant d’aquell foc abrasador, fins al punt que tornà amb els seus amics, deixant quasi de banda la Mamaxó.
Aquesta, per la seva banda, es tornà a tancar cada cop més a la seva cova, però al contrari del que li passava a ell, a ella no se li apagava el foc de l’amor, sinó que cada dia més li rosegava les entranyes.
Un dia, era l’últim dia de l’any, la Mamaxó estava plorant amargament a l’entrada de la cova, quan veié un grup de gent que baixava pel corriol de Granyena pel camí vell del Cogul. S’amagà dins, i des d’allí pogué observar que entre ells hi anava el seu estimat. Anaven al Cogul a fer una festa, potser a dir adéu a l’any. Semblaven molt contents.
- No m’estima! – va exclamar la Mamaxó – Aquesta nit duré a terme el que he decidit, ja està. Quan tornin pel camí ho faré.
La nit va anar passant, i quan el bo i valent “peó” de correus tornava del Cogul, un profund gemec el deixà corglaçat. Es posà a tremolar. No era com l’udol del llop. Semblava sortit del mig de l’infern.
L’home cada cop es sentia més fluix, però va intentar acostar-se a veure d’on sortia el gemec. Des de darrere d’unes oliveres, pogué veure què era allò que produïa aquell so que feia tremolar. Era, ho va reconèixer a la llum de la lluna, la Mamaxó.
Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells enlaire.
En aquestes, va sentir les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven pogué reconèixer els joves del poble, els quals, en escoltar també els gemecs, van avançar amb pas trèmul i apinyats.
De cop la Mamaxó va llençar un esgarrador crit i digué:
- Bruixa sóc, t’he estimat, i cap mal no t’he donat; però sense el teu amor desapareixeré i sembre cabra seré – i a l’instant es va convertir en cabra.
Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que desaparegué.
Els joves es van allunyar, i el pobre “peó” quedà sol allí, i quan ja es disposava a reemprendre el camí, sentí una gran cridòria, xiscles i crits. Eren les bruixes d’arreu que maleint la Mamaxó pel fet de no haver volgut fer mal al noi, i haver-se encantat ella mateixa en convertir-se en cabra, l’expulsaren de la comunitat, i en record d’aquella expulsió, decidiren que tal dia com avui, el darrer de l’any, dansarien per les eres dels pobles mentre la gent dormís, cantant i ballant el ball de les bruixes, per tal que la Mamaxó mai pogués deixar de ser cabra.
El catxé es troba a:
N _ _° _ _ . _ 93 E _ _ _° _ _ . _44
Petites ajudes per a resoldre el catxé:
- “Esteu veient Base topogràfica 1:5.000”
- Cota 344,5
