Llívia és documentalment l'agrupació humana més antiga de la Cerdanya. La primera ocupació del territori correspon a la fi de l'edat del bronze, localitzada tant a dalt del castell com a rampeu. La població indígena rebé les influències del món ibèric i poc temps després, cap al darrer quart del segle I aC, la colonització romana. S'ha especulat que la població anomenada Brachile, capital dels karretans, ceretans o ceretes, podia haver estat la Llívia preromana.
Edat Antiga
Mapa de l'
imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja),
14 dC (groc), i
117 dC (verd).
Com a conseqüència de la II Guerra Púnica, l'àrea catalana va restar sota dominació romana cap al 200 aC. Els romans van avançar vers la Cerdanya a través de la vall del Tet (Conflent i Rosselló), procedents de Narbona.
Els romans van construir la Strata Confluetana que perllongaren cap a Lleida seguint el curs del Segre. A aquest tram se'l va anomenar Strata Ceretana i data del 250 aC, aproximadament.
Els romans no van poder ocupar amb molta facilitat els territoris controlats pels ceretans, ja que aquests hi van oposar resistència. En una data tan tardana com l'any 50 aC, el general Caius Fabius va expulsar del Pirineu oriental els seguidors de Pompeu, que s'hi havia establert i rebut suport local. Cap al 39 aC, Domicius Calvinus, tractava de pacificar els natius, ja que 200 anys de romanització no havien estat suficients.
Els romans van fortificar un castrum (campament romà) a Iulia Lybica, l'actual Llívia, amb la qual cosa esdevingué la capital de la Cerdanya durant molts segles i rivalitzà en importància amb La Seu d'Urgell. És poc probable que Iulia Lybica fos de fundació exclusivament romana i molt més probable que ja hi hagués aquí un nucli de població ceretana força antic i d'una certa importància.
La fundació o l'elecció de l'indret no és casual. Iulia Lybica es trobava a un turó molt estratègic, que servia per vigilar els passos del port del Pimorent, a través de la vall del Querol, i del Coll de la Perxa, a més de ser un bon punt d'observació dels passos de Toses i del Pendís. Tanmateix, molt a prop de Llívia es trobaven aquae calidae (fonts termals), que encara es conserven a Dorres i a altres punts de les rodalies, a les quals els romans eren molt afeccionats.
Segons l'historiador Ptolemeu, Iulia Lybica va ser un nom concedit per Juli Cèsar al poble que hi havia a Llívia abans de l'ocupació romana i que probablement s'anomenava Kerre o Ker.
La presència romana a Llívia no només és documental, sinó que s'hi han trobat moltes restes d'origen romà: mosaics, ceràmiques, denaris (monedes), restes d'edificacions, murs, etc.
La probable concessió del títol de municipi per part de l'emperador Juli Cèsar –i d'aquí, possiblement, el seu nom de Iulia Lybica– i el fet d'erigir-se en capital és reflex de la seva importància en el marc pirinenc. Juli Cèsar també li atorgà el dret romà, privilegi que es concedia a poques ciutats i que feia que Iulia Lybica estigués regida per les mateixes lleis que Roma i no es tractés com una simple possessió conquerida. És a dir, el dret i la ciutadania.
L'any 116 fou destruïda per una rebel·lió i més tard repoblada sota l'emperador Adrià, el qual envià una colònia per restaurar el nucli de població sota la seva protecció.
Edat Mitjana
Època visigòtica
El rei visigot Wamba, de la seva capital Toledo, va haver de sufocar l'aixecament del duc Pau (a Narbona), per la qual cosa envià exèrcits a través de la Strata Ceretana des d'Ilerda (Lleida) fins a Iulia Lybica, lloc on el bisbe d'Urgell Jacint –que s'havia fortificat al castell de Llívia– va oposar resistència. Finalment, fou derrotat juntament amb el general god Araujiste.
La influència visigoda a la Cerdanya, que no comportà moviments poblacionals, no va ser pas massa forta. La romanització, que tant havia costar d'imposar-se, un cop establerta va eliminar tot rastre de la cultura anterior. Va deixar una petjada molt difícil d'esborrar, si bé es va mantenir un substrat preromà que va tornar a reaparèixer amb moderació quan el domini romà va decaure.
Època musulmana
L'any 720, després de la invasió sarraïna de la península Ibèrica, la Cerdanya va restar sota domini musulmà, no abans d'importants vessaments de sang.
El vali o governador musulmà Munusa va fortificar el castrum Libyae cap al 731 i allà hi passava molt de temps.
Segons conta la llegenda, el govern de Munusa es va caracteritzar per un domini molt dur fins que es va enamorar de Lampègia, filla del duc d'Aquitània. Varen viure en pau i tranquil·litat a Llívia. Munusa es va convertir al cristianisme i va fer construir una ermita. Això va arribar a oïdes de l'emir de Còrdova: Abd-al-Rahman I, qui va enviar un exèrcit que ho va arrasar tot al seu pas al llarg del Segre fins a Llívia.
Munusa i Lampègia van poder escapar fins als boscos d'Odelló, a la Perxa. Allí, hi amagaren la imatge de la Verge que s'havien endut per tal que no la destruïssin. Finalment, Munusa va ser capturat i decaptitat, mentre que Lampègia va ser portada a Abd-el-Rahman, qui s'enamorà d'ella.
La realitat històrica no és ben bé aquesta. Cap al 731, el berber Munusa, vali de Septimània, d'acord amb el duc cristià Eudes d'Aquitània, es va rebel·lar contra els àrabs de Còrdova. Va lluitar contra dels seus germans islàmics de Cerdanya i va perseguir als cristians aliats amb els àrabs, fent cremar a la foguera a Nambad, bisbe d'Urgell. Munusa va ser derrotat a Llívia pel vali cordovès Abd-el-Rahman ibn 'Abd-Allah al Gafiqi, que va proseguir la seva ofensiva fins a Poitiers, on va ser derrotat pel famós Carles Martell l'any 732. Aquest va ser el punt més septentrional que els musulmans van assolir i on va començar la reconquesta per part dels francs. La Septimània i el Rosselló van ser alliberats dels musulmans cap al 759, i la Cerdanya poc després, amb la qual cosa la dominacio musulmana (que tampoc comportà ni moviments poblacionals ni aculturació) amb prou feines va arribar a cinquanta anys.
Edat Moderna
Torre Bernat de So a Llívia
Mancada Llívia del seu castell, va ser posada immediatament sota protecció reial ("Lloc Reial"), essent regida per un batlle i un Conseller Municipal, si bé aquest sistema no va ser plenament estable fins al segle XVI. Per a l'elecció dels càrrecs públics s'instaurà un sistema d'insaculació l'any 1574.
A la segona meitat del segle XVI es van recollir els antics privilegis al Llibre Ferrat, al qual s'afegiren alguns textos el 1579 i uns altres més el segle XVII.
El 1528, l'emperador Carles V va concedir a Llívia el títol de Vila. Potser aquest va ser el títol més determinant de tota la història de Llívia, ja que va ser el que van fer servir els lliviencs un segle més tard, amb el Tractat dels Pirineus a la mà per oposar-se a formar part de França.
El fet més destacat, doncs, d'aquesta era per a Llívia va ser el Tractat dels Pirineus. Entre el 1659 i el 1660 i en el marc d'aquest tractat, el regne de França aconseguí el nord de Catalunya, és a dir : tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Per a aquesta comarca, la discussió fou llarga, ja que tots tenien presents els avantatges estratègics que comportava la seva possessió, per la qual cosa hi hagué força discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els darrers arribaren a acceptar de deixar Bellver a Espanya i fins i tot Puigcerdà, mentre es garantiren l'annexió de 33 pobles cerdans, dels quals se salvà Llívia de formar-ne part, en al·legar Miquel de Salbà i de Vallgornera, comissionat espanyol, que el tractat parlava de villages o "pobles" i que Llívia no era altra cosa que una "vila" i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.
Els francesos, però, introduïren una darrera clàusula: mai més no podria fortificar-se aquesta població, cosa que fou mig autojustificada pel Consell d'Aragó en argumentar que els francesos no retindrien Llívia i, per tant, la condició de no fortificar-la no era important, ja que s'havia començat la de Puigcerdà. A canvi, el camí que uniria Llívia de Puigcerdà seria un camí reial, lliure de peatge.
El Tractat de Llívia (1660) va ser l'acord complementari que en consumava la separació. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què ran de l'annexió de Catalunya a França fou del departament del Segre. Però no és fins al 1868, sota el definitiu Tractat de Baiona, que s'estableixen les fites que separen els territoris estatals de França i Espanya, amb els agregats de Gorguja i Cereja, així com els camins que havia de seguir el bestiar per pasturar als pratscomunals del Carlit i els drets de reg.
Cal tenir present que el concepte de sobirania estatal i el d'estat mateix no era el mateix a l'època en què es va signar el Tractat dels Pirineus que el que tenim des del segle XIX i, molt més acusadament, des del segle XX. El canvi de sobirania dels municipis cerdans no va ser inicialment traumàtica, ja que representava poc més que passar de dependre d'un senyor a passar a dependre d'un altre. Però a partir de la Revolució Francesa es detecta un canvi molt més acusat. La llengua francesa s'imposarà com a única oficial –tal com passa encara avui dia–: l'estat francés tractarà d'esborrar tot rastre de l'antiga pertinença a Catalunya i els mateixos cerdans francesos maldaran per oblidar-la en benefici de la d'un estat més important. Tot i així, els matrimonis mixtos entre cerdans d'un i l'altre costat de la ratlla han estat freqüents sempre, igual que molts propietaris que tenen camps i masies a un i altre costat, protegits pel mateix Tractat dels Pirineus.
S. XIX
Llívia és actualment un municipi de la província de Girona, i pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.
En els darrers segles, la població ha estat canviant, oscil·lant entre els 700 i els 1.200 habitants, aproximadament, amb un mínim vers el 1940. Actualment, el municipi compta amb 903 habitants i la seva superfície és de 12,84 Km².
La superfície conreada representa al voltant del 60% del terme, i resulta ser la de major volum de la Baixa Cerdanya. A més, quasi una tercera part és de regadiu. Hi predomina el conreu de patates per sobre del de cereals (quasi exclusivament blat), els prats i els farratges. Contràriament, la superfície destinada a horta i fruiters –pereres– és molt reduïda. Té per mercat agrícola principal i àrea comercial Puigcerdà.
Al segle XIX hi hagué una important activitat tèxtil, amb diverses fàbriques, així com dos molins fariners i altres indústries. Actualment, a més de l'agricultura, la població viu del comerç –rams de l'alimentació i del vestit, sobretot– i de serveis en general, així com de l'hoteleria.