La façana barroca de la catedral de Tortosa ja té vistes al riu Ebre. Les pales de les excavadores han anat transformant en runa els antics edificis que tapaben la façana vista des del riu. Defensors i detractors seguixen fil per randa uns treballs que, segons l’Ajuntament, marcaran un abans i un després per a la ciutat. Jutgeu vosaltres mateixos.
LA CATEDRAL DE SANTA MARIA
(text extret de https://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Tortosa)
La catedral de Tortosa és un edifici religiós de Tortosa que està sota l'advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d'aquesta població, a tocar del riu Ebre. L'actual edifici és gòtic de l'any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i continuant les fases de construcció fins a arribar a la façana barroca acabada el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc hi havia hagut el fòrum romà.
Aquesta catedral ostenta el títol de Basílica i el 1931 va ser declarada, juntament amb el Palau Episcopal, Bé Cultural d'Interès Nacional.
Història
Quan el 1148 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat va concedir a Bernat Lonord[4], arquebisbe de Tarragona i bisbe provisional de Tortosa, la mesquita més gran de la ciutat i totes les seves possessions, aquest bisbe la va convertir tot seguit en catedral i aprofitant les edificacions musulmanes les va reconvertir en estances per al monestir, es va anomenar bisbe a Gaufred d'Avinyó (1151-1165) abat de la canònica de Sant Ruf d'Avinyó. En temps del bisbe Ponç de Torrella (1213-1254) es van anar ampliant els dominis de la diòcesi amb l'annexió dels territoris valencians de Morella i Borriana, construint-se un palau episcopal sota el mandat del bisbe Berenguer de Prat (1316-1340)
El claustre junt amb les dependències canonicals van ser construïts durant els segles XII i XIII.
L'actual catedral de Santa Maria es va començar a construir al 21 de maig del 1347, quan el bisbe Arnau de Llordat en col·locà solemnement la primera pedra. Durant molts anys es va pensar que hi havia hagut un concurs de projectes l'any 1345, ja que el canonge Matamoros (1932), el primer historiador modern de l'edifi, va datar en aquest any dos dibuixos que atribuó als mestres Antoni Guarc [0](en realitat, un mestre actiu a les dècades de 1370 i 1380) i Benet Basques de Montblanc (mestre del qual no s'han trobat referències documentals). Avui només es conserva el dibuix original de Guarc, que correspon a una planta de tres naus amb deambulatori i un absis amb nou capelles radials. En tot cas, va ser el mestre Bernat d'Alguaire, procedent d'Horta de Sant Joan, qui al maig de 1346 va signar les capitulacions com a mestre major.
A la cronologia de l'obra de l'absis es pot observar de tan àrdua i llarga que es va presentar. Durant els anys 1366 fins finals de 1381 es va ocupar d'elles el mestre d'obres Andreu Julià[4], que més tard va ser l'autor de la famosa "torre del Micalet", campanar de la catedral de València . Després, a partir del 1382, es van fer càrrec dels treballs Pere Moragues[8 ] i Joan de Frenoy,fins als volts del 1400, quan es van es van acabar les capelles radials. El 1416 constaven com a mestres majors Pasqual de Xulbi (o Pasqual d'Eixulbi) i el seu fill Joan de Xulbi (o Joan d'Eixulbi), treballant també a l'absis. La clau de volta central del presbiteri, que representa la Coronació de la Mare de Déu, s'atribueix a Bartomeu Santalínea. L'altar es consagrava el 1441. Consta que aquestes obres es van fer amb la col·laboració de la ciutat, que va contractar mestres, pagar materials i cedir espais per a la construcció del temple.
La construcció de la nau va ser igualment molt lenta i amb interrupcions freqüents. Gràcies a les donacions fetes el 1487 per Miquel Terga[8 ], es va poder acabar la primera volta de la nau després de l'altar i el 1496 es pintava la clau de volta d'aquest tram així com la seva pavimentació. L'any 1586 s'arribava als pilars del tercer i quatre tram i s'obria una porta que comunicava el tercer tram amb el claustre. Sense esperar l'acabament de les obres, l'any 1597 es va procedir a una nova consagració pel bisbe Gaspar Punter i Barreda, en aquest mateix any es va col·locar la primera pedra del baptisteri i de la torre.
El capítol catedralici va decidir d'adoptar les noves formes barroques per completar l'obra a la façana, que es va prolongar fins a la meitat del segle XVIII. Des d'aquí l'activitat d'aquest període es demostra sobretot per la gran quantitat de capelles que es van realitzar com la de la Mare de Déu de la Cinta[9] realitzada entre els anys 1672 i 1725.
Sota l'orde de Sant Agustí [6] , la vida canònica va ser establerta el 1154-1155 per Gaufred d'Avinyó i els seus monjos (en principi nou)mitjançant un document anomenat Prima Ordenatio Ecclesie Dertusensis, on s'anomenen els càrrecs de prior, cambrer, sagristà, procurador i hospitalari, més endavant el nombre de canonges va augmentar a dotze. Estructurant-se definitivament el 1178 sota el mandat de Ponç de Monells (1165-1193) provinent del monestir de Sant Joan de les Abadessest[0] que a més a més va ser el que va portar del seu monestir original, alguns còdexs litúrgics, que es guarden a l'Arxiu Capitular de Tortosa. El bisbe Arnau de Jardí, el 1278, va establir que totes les possessions dels canonges una vegada morts passessin a ser propietat del capítol. Fins a l'any 1369 els bisbesnomés podien ser escollits entre els canonges. A una butlla atorgada pel papa Benet XIII] el 1414, s'anomena que són vint els monjos que hi havia en aquesta època. Es va mantenir la vida monàstica fins a l'any 1772 quan el papa Climent XIV va secularitzar la canònica.
Interior
Té planta basilical de tres naus separades per pilars i amb capelles laterals entre els contraforts, amb volta de creueria quadrangular que a l'absis són en forma de trapezi i triangles totes convergeixen a la gran clau de volta central del presbiteri, on està esculpida i policromada la representació de la Coronació de la Verge pel seu fill. La capçalera està formada per un absis semicircular, envoltat per una doble girola, l'única d'aquesta classe que existeix a Catalunya[3], la primera formada per la prolongació de les dues naus laterals i la segona per les capelles radials amb una separació entre l'absis i la girola amb dos nivells d'arcs ogivals, l'inferior calat amb traceria gòtica flamígera. La disminució progressiva de l'alçada dels cossos de l'absis, deambulatori i capelles radials aconsegueixen el poder tenir tres nivells de vitralls que inunden de llum l'interior del temple.[1]
La nau consta de cinc trams amb voltes de creueria sostingudes per grans pilars que recorden la catedral de Barcelona[1], per la diferència entre l'alçada de la nau central, les naus laterals i les capelles van permetre la col·locació de vitralls als dos murs superiors per a la il·luminació de l'interior. Els arcs ogivals dels finestrals així com els de les capelles van rebaixant els arcs ogivals a mesura que s'avança cap als últims trams dels peus del temple, a causa de la durada de les obres i el pas d'un estil arquitectònic a un altre. A les capelles de l'últim tram també se substitueix les voltes de creueria per la volta de canó amb cassetons.
La capella del Baptisteri, conserva una pila baptismal octogonal del segle XV amb l'escut de Benet XIII.
La capella de la Mare de Déu del Roser, obra de l'important mestre pedrapiquer Pere Compte, conté el sepulcre alabastrí de Joan de Girona (s. XV), el més espectacular de la catedral. El retaule del Roser, realitzat a la segona meitat del segle XVIII continuant l'estètica rococó.
Del segle XVI cal destacar el retaule del Nom de Jesús, amb talles dels escultors Vicent Rodorat i Baptista Vázquez i un interessant Crist obra d'Antonio Soto. Del segle XVIII hi ha dos interessants exemples de retaules: el de Sant Josep[8 ], on es combinen elements de talla i pintures (aquestes últimes del segle XVI).
Dels antics retaules medievals de la catedral se n'ha de destacar el de Pere Serra. Conegut pel retaule de la Mare de Déu de la cadernera, la seva part central i la predel·la formen part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya[3], a Barcelona.
