La tradició popular conta una bonica llegenda que Joan Perucho referencia en una de les seves novel·les i que Mnuel Bofarull conta a la revista Gran Penedès el juny de 1996. Pel seu interès i literari, en transcrivim el més essencial:
Des de temps molt reculat la Papiola ha estat una mena de muntanya màgica, i al seu voltant s'ha format i ara es va fonent una llegenda que la gent gran explica de diverses maneres, però que l'autor ha anat lligant per donar-li certa consistència. No se sap per quins motius, potser pecaminosos, la dama Papiola fou convertida o bé en pedra o bé en serp. Alguns asseguren que en determinat indret de la serra mig amagada, hi ha una roca de figura humana. A més, els àrabs, en la seva fugia del Penedès, hi van enterrar dues campanes de plata. La nit de Sant Joan és possible sentir, en la sol·licitud de la muntanya, el so d'aquestes campanes i la veu de l'encantada, que de vegades somica i de vegades entona oblidades cançons. Aquest encantadament, però, s'acabarà quan tres donzelles, complint els preceptes rituals, hi posin fi una nit de Sant Joan, que és el moment propici per a aquestes misterioses arts. Segons els defensors de la figura petrificada, les noies han de besar la roca, totes tres alhora: segons els defensors de la serp, les donzelles han de fer-li, una rera l'altra, un petó a la boca. No se'ns explica quin senyal presenta la serp màgica que la diferencia de les altres.
Quan es desfaci el conjur, la dama retornarà a la vida i la serà de la Papiola s'enfonsarà, i es deixarà en el seu lloc una extensa planúria que facilitarà el camí al Vendrell, avantatge molt important per als automobilistes. També apareixeran, tocant glòria, les dues campanes de plata que, naturalment, passaran a ser propietat del senyor rector resident al terme.
Fragment d'Albinyana: l'encantament de la Papiola.