INSTRUMENTS MUSICALS TRADICIONALS CATALANS
CAMPANES
Idiòfons de percussió directa i de so indeterminat, el seu toc tenia antigament la missió d'ordenació social i aglutinadora de la gent del poble entorn a la parròquia.
Aquesta funcionalitat del so, s'anomena para-música perquè el seu origen és previ a la música com a tal i també, perquè a partir d'aquest instrument de percussió l'home era capaç de codificar un llenguatge sonor a través del qual transmetia les seves necessitats, anuncis,...
ESQUELLES
Idiòfons de percussió directa i normalment, de so indeterminat.
Tenen una funció d'identificació, ja que són com una mena de campana petita que es penja al coll del bestiar que guia un ramat.
FLABIOL I TAMBORí
El flabiol és un instrument aeròfon de la família de les flautes de bec i un dels instruments més representatius de la música ètnica catalana.
Es pot presentar sol, o bé acompanyat del bombo o tamborí. Formen part de la cobla de sardanes, de la qual n'és l'instrument més antic i l'únic que pràcticament no va rebre cap modificació per part del músic Pep Ventura.
El flabiol, és un instrument de petites dimensions, capaç de produir una important potència de so. La longitud del flabiol oscil·la entre els 10 i 35 cm, amb una embocadura de bec i el cos de fusta amb cinc forats, com a mínim, que es tapen amb els dits. Fonamentalment en trobem de dos tipus: el flabiol sec i el flabiol de claus.
Habitualment, es toca amb la mà esquerra mestre que amb la dreta es toca el tamborí, del qual Pep Ventura en modificà la grandària.
Pel que fa a la funció més característica del flabiol, és la de tocar "l'entrada" i el "contrapunt" de les sardanes, degut al seu so estrident en el registre agut.
Pel que fa al tamborí, és un minúscul tambor, segons sembla d'origen provençal, format per un petit cilindre generalment de metall i recobert de dues membranes que connectades en uns cercolets i cargols, permetent la tensió adequada per l'execució del seu so.
El tamborí, es penja del coll de l'instrumentista i descansa damunt de l'avantbraç esquerra, de manera que el músic toca el tamborí amb la mà dreta amb un broquet de fusta. Pel que fa al so, val a dir que és molt precís i clar, tot i que no sigui potent.
EL TIBLE
El tible, és un instrument amb embocadura doble de canya, que pertany a la família de les xeremies. Aquest instrument es tocava arreu d'Europa fins al s.XVII, quan hi havia xeremies de diferents grandàries que doblaven les veus de la música coral.
El tible, com la tenora, pertany a la família dels instruments de canya o llengüeta; la vibració d'aquesta és la que produeix el so, el qual depèn en gran mesura de les característiques de la canya que s'utilitzi. En el cas del tible la canya és doble.
Pel que fa a la seva configuració, és la d'un tub cònic perquè és més estret de la part de l'embocadura que del pavelló. El tible, normalment està construït de forma artesanal i de fusta dura, de ginjoler, concretament.
La sonoritat del tible és aguda, brillant però polida i amb un timbre una mica nasal. L'execució de les notes picades, produeixen un efecte molt atractiu i viu que és aprofitat per donar un caire més dinàmica a la sardana. Aquestes notes, es produeixen modificant el gruix i la llargada de la columna d'aire que vibra a l'interior de l'instrument, mitjançant l'obertura o el tancament dels forats situats al llarg del tub o bé, a través de les claus.
Els tibles, no solen actuar en solitari, sinó juntament amb els onze instruments que formen la coblade sardanes actual: un flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, dos fiscorns, un trombó i un contrabaix
TENORA
La tenora té el seu origen en la xeremia, concretament de la xeremia tenor, d'on li ve el nom actual.
La tenora és un instrument de la família dels oboès, que produeix el so mitjançant la vibració d'una columna d'aire provocada per una doble llengüeta de canya. Pel que fa a la seva configuració, la tenora és un instrument cilíndric i llarg, construït amb fusta de ginjoler i que està format per: la canya, el tudell, el cos superior, el cos inferior i la campana, que és de metall. Té unes quinze claus que disposen els sons i és un instrument transpositor afinat en si bemoll.
La tenora és l'instrument rei de la cobla, ja que la major part dels temes centrals de les sardanes estan pensats perquè siguin interpretats per aquest instrument degut a la sonoritat i expressivitat.
TROMPETA
Tot i que la trompeta no és un instrument només conegut a Catalunya, sinó que de manera universal i que s'utilitza en els diversos àmbits de la música: jazz, orquestres simfòniques, cobles... sí que podem dir, que és un instrument de metall dels més antics que es coneixen.
Centrant-nos, doncs, en la trompeta que s'utilitza a la cobla, cal dir que està afinada en si bemoll i que a la majoria de les cobles de sardanes actuals, n'hi ha dues: la trompeta primera és la primera veu de la secció de metall, mentre que la trompeta segona s'utilitza per a reforçar la primera. D'altra banda, cal dir que ambdues trompetes serveixen per equilibrar la sonoritat de la cobla i per determinar el ritme de l'acompanyament de les sardanes.
FISCORN
El fiscorn és un instrument de vent-metall, semblant a una trompeta, però de cos més gros de la família dels bugles, més aviat voluminós i de formes arrodonides.
El so es produeix fent vibrar els llavis a l'embocadura del fiscorn mentre que la resta d'instrument actua com a amplificador. El fiscorn, es constitueix per tres vàlvules que serveixen per fer les notes amb tres dits d'una sola mà
El fiscorn és un instrument de tessitura greu amb una gran amplitud de sonoritat, tant en els registres aguts com en els greus. A la cobla actual, hi trobem el fiscorn primer, de sonoritat més dolça i expressiva i el fiscorn segon, de registre més greu.
Així, s'identifica com un instrument característic del ritme de la sardana, que moltes vegades serveix per a reforçar al contrabaix en els seus acompanyaments
Pel que fa a l'origen del fiscorn, és als Alps i als territoris del voltant, on hi ha gran tradició en aquesta mena d'instruments. Tanmateix, cal agrair a Pep Ventura el redescobriment d'aquest instrument de vent, que reestructurà la sardana sobretot en la seva qualitat tímbrica.
TROMBó
Instrument de vent-metall que produeix el so mitjançant la vibració dels llavis en l'embocadura. Val a dir que les seves característiques són molt semblants a la trompeta però amb un registre més greu. Cal dir, que ens centrem en el trombó de pistons, que és l'utilitzat a les cobles de sardanes actuals. Aquest, és un descendent directe del trombó genuí o sacabutx, un instrument de gran elegància perquè les notes s'obtenen allargant i escurçant la vara.
Tot i que el trombó de pistons ha estat l'últim instrument incorporat a la cobla, fou també redescobert i reestructurat per Pep Ventura i els seus coetanis, a finals del s.XIX. Tanmateix, aquesta incorporació d'última hora a la cobla, no fou rebuda amb gaire entusiasme ja que molts compositors han atorgat un paper insignificant al trombó en la creació de les sardanes, deixant-li com a única tasca, el simple suport rítmic o bé d'acompanyament a les trompetes, fiscorns...
CONTRABAIX
Aquest, és l'instrument més voluminós de la cobla de sardanes; pertany a la família de la corda i el podem trobar amb tres, quatre o bé cinc cordes. Respecte el contrabaix de la cobla, sol ser de tres cordes fetes de "tripa" d'animal, perquè sembla que per a poder tocar sardanes es necessiten sons molt forts que originin unes vibracions molt grans, i probablement, cordes fetes d'altres materials, no aguantarien la tensió.
El contrabaix, a la cobla, té una funció harmònica i rítmica, ja que en determinades ocasions també realitza algun pizzicato, pessigant les cordes
El contrabaix fou incorporat a la cobla per Pep Ventura i segurament, per algun altre músic empordanès del s.XIX.
Pel que fa a l'origen del contrabaix, sembla ser que el trobem al s.XVI que es començava a tocar a les esglésies italianes i flamenques per tal d'ajudar a les veus del cor. L'any 1716 es va introduir a les orquestres de l'òpera per tal d'aconseguir un so més greu que el del violoncel. Actualment, podem trobar el contrabaix en música jazz, simfònica, de cambra...
ACORDIó DIATòNIC
Aquest és un instrument del grup dels aeròfons mecànics, de llengüeta lliure metàl·lica i bisonor ja que un mateix bordó dóna sons diferents, segons s'obri o es tanqui la manxa.
El seu origen es pot situar cap al 1829, i va arribar a Catalunya a meitats del s.XIX on va aconseguir una gran difusió, degut al seu caràcter sociològicament popular i a l'assimilació directa de la música i les danses populars.
VIOLA DE RODA O SONSóNIA
Aquest, és un instrument cordòfon de corda fregada. Es fa sonar amb un teclat sense tocar les cordes amb les dits de manera directa.
La viola de roda és un instrument que té el seu origen a l'Edat Mitjana. Consta d'una roda que fa sonar dues o tres cordes que executen una melodia mitjançant el teclat i dos o més bordons que realitzen una nota pedal contínua, per tal de fer d'acompanyament.
SAC DE GEMECS
Les cornamuses són una família d'instruments que aprofiten una bossa de pell per repartir l'aire a diferents tubs sonors. Es troben a tota Europa, al nord d`Àfrica i a l'Oest d'Àsia.
El sac de gemecs és el representant català de la família de les cornamuses. L'instrument consisteix en fer sonar diferents tubs a l'hora. Un d'aquests tubs, el grall, fa la melodia i els altres, els roncs, fan un acord fix a manera de pedal. L'aire que fa sonar els tubs el reparteix una pell gairebé sencera de cabrit o borrega.
El sac de gemecs és un instrument pensat per sonar a l'aire lliure, i això condiciona els seus elements sonors, el grall i els bordons, que han de tenir un volum i un timbre adient a aquesta condició.
LA GRALLA
La gralla és un instrument de vent de caràcter rústic format per un tub de fusta d'uns 27 cm de llarg de forma troncocònica, una inxa (llengüeta de doble canya) i el tudell o broquet que transmet el so. La sonoritat és estrident. S'utlitza generalment per acompanyar la formació de castells, però també per fer la música corresponent a les diverses formacions folklòriques.
Té sis forats per la part de sobre i un per la part de sota, que es toca amb el polze. El so es produeix bufant per una inxa, formada per dues canyes polides, encaixades i lligades. Aquesta doble llengüeta vibra i la resta de l'instrument n'amplifica el so.
CURIOSITAT: El principal problema que presenta la gralla, com tots els instruments d'aquesta família és el de les canyes. Les de gralla són construïdes a mà pels mateixos grallers, i no es poden aprofitar pas totes. Hi ha qui utilitza canyes de tenora, que es troben a la venda a qualsevol botiga de música, i també canyes de dolçaina fetes a Valladolid. Encara que entre tots aquests tipus de canyes no hi ha molta diferència de to, sí que n'hi ha de timbre.
TABAL
El tabal és un instrument de percussió de so no determinat i de la família dels tambors.
El tabal està molt unit a la Festa de la Patum de Berga, ja que antigament quan encara no hi havia música per acompanyar les comparses de la Patum i la música que acompanyava la festa, era el tabal aquell que marcava tots els ritmes de la festa.
Font : Viquipèdia
CATXÉ
