#38 HISTÒRIA I TRADICIONS DE LA NOSTRA TERRA Mystery Cache

El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra i a la ciutat de l'Alguer) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones, a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions de parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra i Poc, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes.

El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.

El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb qui comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a Andorra, del francès a la Catalunys del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'únic idioma oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina el verb anar com a auxiliar i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).

A la fi del segloe XIV ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

Classificació

El català és una llengua indoeuropea i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les llengües romàniques. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el francès (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran mesura de les fonts.

La Gramàtica del català contemporani situa el català dins les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al segle XV, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües iccitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.

Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, van incloure el català com a part integrant del conjunt occità

Distribució geogràfica

La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:

• Andorra, on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població.

• Espanya

  • Catalunya, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà i l'occità (variant aranesa). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. És la llengua habitual del 47% de la població.

  • Illes Balears, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen els dialectes balears. És la llengua habitual del 46% de la població.

  • En la major part de la comunitat Valenciana, on és la llengua pròpia i on es parla la varietat dialectal anomenada oficialment i genèricament valencià, no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional valenciana i la meridional catalana comparteixen un mateix dialecte, el valencià de transició. En aquesta zona, el català és la llengua habitual del 40,1% de la població. Per al conjunt de la Comunitat Valenciana és la llengua habitual d'un 25% de la població, aproximadament. Per a més informació, vegeu l'article valencià.

  • A la zona oriental d'Aragó (Franja de Ponent), territori format per les comarques de la Llitera i el Matarranya, i prop de la meitat dels municipis de la Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó - Casp; la tenen com a llengua habitual prop de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. A Aragó el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autonòmica. El 17 de desmbre de 2009 les Corts d'Aragó van aprovar un dictamen per promoure i fomentar les llengües pròpies d'Aragó.

  • Una petita comarca de la Regió de Múrcia, coneguda com El Carxe, on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial.

• França

  • Els antics territoris tributaris dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (territori conegut també com a Catalunya del Nord) que van formar part de la Monarquia Hispànica fins al Tractat dels Pirineus (1659). Actualment es corresponen amb la gairebé totalitat del departament dels Pirineus Orientals. Aquí el català no és oficial i ha retrocedit molt davant del francès. És la llengua habitual del 3,5% de la població.

• Itàlia

  • La ciutat italiana de l'Alguer a l'illa de Sardenya, on és parlat habitualment per un 13,9% de la població. L'Estat italià, en virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques" de 1999, preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública, en el sistema educatiu així com la posada en marxa de transmissions radiotelevisives per la RAI sempre que l'estatut de llengua subjecta a tutela sigui sol·licitat al consell provincial per municipis en què ho sol·liciti el quinze per cent de la població. Anteriorment, el 1997, el Consell Regional de Sardenya havia reconegut la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana a tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït, entre les que cita el català, a la ciutat de l'Alguer. La ciutat, per la seva banda, promulga la seva tutela i normalització en els seus estatuts de 2000.

Una denominació que intenta englobar a tota aquesta àrea lingüística, no exempta de discussions pel caràcter ideològic que ha anat adquirint, és la de Països Catalans, encunyada a la fi del segle XIX i popularitzada per Joan Fuster en la seva obra Nosaltres els valencians («Nosaltres els valencians», 1962).

Font : Viquipèdia