Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859 – Barcelona, 25 de desembre del 1933) va ser militar, polític independentista català i President de la Generalit de Catalunya, conegut popularment com l'Avi. Proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.
Políticament, va virar d'un inicial regeneracionisme d'Espanya a la defensa de la República Catalana.
Biografia
Joventut i etapa a l'exèrcit
Fill de Joan i Maria, va néixer un 21 de setembre de 1859 a la Rambla de Sant Josep de Vilanova i la Geltrú. Francesc Macià va ser el segon de set fills i va passar la seva infantesa a Vilanova. El seu pare es dedicava al comerç de l'oli de les Borges Blanques, negoci que va gestionar fins al 1881, un any abans de morir.
Poc després que son pare morís, tenint ell 16 anys, va ingressar a l'Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d'enginyers de l'Exèrcit espanyol, especialitzant-se en ponts, ferrocarrils i telègrafs. En aquell període va sol·licitar ser traslladat a Cuba però va ser traslladat diversos cops a Barcelona, Madrid o Sevilla, període en què va anar ascendint de telegrafista fins a capità. Com a oficial de l'exèrcit espanyol, va posicionar-se a favor de la seva modernització.
El 1887 el van destinar a Lleida, on coneixeria a la que un any després seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, amb qui va tenir tres fills, en Joan, l'Eugènia i la Maria. A l'Exèrcit espanyol, Macià va arribar a assolir el rang de tinent coronel.
Els seus estudis d'enginyer li permeteren compatibilitzar l'activitat militar amb alguns treballs d'enginyeria civil. L'any 1894, l'ajuntament de la seva ciutat natal, Vilanova i la Geltrú, li va encarregar un projecte de clavegueram integral de la ciutat. La seva visió innovadora sobre les tècniques d'enginyeria aplicades a la construcció, el va animar a adquirir el 1893 els drets d'explotació de la patent del formigó armat del francès Joseph Monier, i va fer la primera construcció que es coneix a tot l'estat espanyol amb aquest nou material, un dipòsit d'abastiment d'aigua de 1000 m³ al municipi de Puigverd de Lleida.
El 25 de novembre de 1905 militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica de la revista d'humor setmanal ¡Cu-Cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya, en una acció coneguda com a fets del ¡Cu-Cut!. El Govern respongué creant una Llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l'exèrcit, fet que provocà que diversos grups polítics s'unissin per formar Solidaritat Catalana. Macià es va posicionar públicament contra l'acció dels militars. Arran d'això els seus responsables el van traslladar a Cantàbria.
Presa de consciència catalanista
Es presenta com a diputat de Solidaritat Catalana a les eleccions del 21 d'abril de 1907 per Barcelona i les Borges Blanques, d'on era originària la seva família. La rotunda victòria d'aquesta formació (44 dels 47 diputats de Catalunya) l'agafa a la població càntabra de Santoña, on l'exercit l'havia apartat. És en aquest moment que abandona l'Exèrcit. Tornarà a ser reelegit diputat el 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. Des del Congrés a les Corts espanyoles, va defensar inicialment la regeneració d'Espanya, encara que les polítiques empreses pels governs de la Restacuració borbònica va portar-lo a ser partidari del republicanisme.
El 1919 va fundar la Federació Decmocràtica Nacionalista, que proposava una solució federal o confederal per a Espanya. En la seva extensa trajectòria política va protagonitzar l'organització, l'any 1922, d'un moviment destinat a agrupar el catalanisme radical, l'Estat Català.
Accions contra el Regne d'Espanya
El setembre de 1923, amb el cop d'estat de Primo de Rivera, Macià es refugia a Perpinyà. És en aquesta època quan, des d'Estat Català desenvolupa el seu caràcter insurreccional mantenint contacte amb anarquistes i comunistes; i aconseguint l'ajut econòmic de les comunitats de catalans residents a Amèrica del Sud. Dóna suport a gairebé tots els intents insurreccionals que es produeixen a l'Estat espanyol. El 1925, Macià demana suport a Moscou per a la independència de Catalunya, sense un compromís concret.
Els Fets de Prats de Molló
El 1926 va intentar una acció armada contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera, des de Prats de molló, a la Catalunya Nord (Fets de Prats de Molló). Entre 50 i 100 mercenaris italians, provinents en la seva majoria de la legió garibaldina que lluità a la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial i exiliats a França, van ser contractats per Macià per portar a terme l'acció. Aquest intent d'insurrecció armada d'Estat Català va ser avortat per la gendarmeria francesa, però va fer que Macià guanyés molta popularitat a Catalunya. La gendarmeria va poder avortar la situació gràcies a l'ajut de Ricciotti Garibaldi, espiua de la Itàlia Feixista i nét de Giuseppe Garibaldi. Fou empresonat i jutjat a París.
Exiliat novament, viu a Bèlgica i a l'Argentina. Més tard, a l'Havana, i amb la col·laboració de Conangla i fontanilles, funda el Partit Separaqtista Revolucionari de Catalunya del qual en fou president i aprova la constitució d'una futura República Catalana entre setembre i octubre del 1928.
Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, dins del qual la seva organització gaudiria d'autonomia interna.
República Catalana
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles de 1931 que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Macià es presentà a la presidència de la Diputació de Barcelona per a "prendre possessió". El president de la Diputació, Joan Maluguer, li respongué "només li cediré el palau per la força" i Macià, posant-li la mà sobre l'espatlla diu "consideri-ho un acte de força". Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamés la república des de Madrid.
Aquesta declaració de Macià preocupà el govern provisional de la república, que envià en avió a Barcelona, el dia 17 d'abril, els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí domingo i Lluis Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona, actués com a govern de la Generalita de Catalunya. La recuperació d'un nom històric en el qual, ningú no havia pensat abans, permet resoldre el conflicte i obre el camí a una nova forma d'autonomia catalana.
El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatur dàutonomia, i fou designada a tal efecte una ponència que, reunida a Núria, ultimà el seu avantprojecte el dia 20 de juny de 1931. El text fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. La definició de Catalaunya com a estat autònom dintre la Segona República Espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançava al procés constituent espanyol, que havia de ser la tasca del parlament que sorgiria de les eleccins generals a celebrar el 28 de juny del mateix any. De fet, la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desmbre de 1931, no establí un Estat federal sinó un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones». Calgué, en conseqüència, adaptar l'Estatut de Núria, que, un cop reformat, fou promulgat el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans.
Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d'abril de 1931 (posterior a l'efímer govern de la República Catalana del 14 d'abril). A les primeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desmbre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.
Cal recordar que aquesta proclamació d'un estat català tenia ja el precedent de Baldomer Lostau i Prats, qui també l'havia proclamat el 1873 durant les convulsions del Sexenni Revolucionari.
Mort
Francesc Macià, l'Avi, com l'anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933. El seu enterrament va provocar una manifestació de dol multitudinària, similar a la de la mort d'Entic Prat de la Riba. Les seves restes reposen a la plaça de la Fe, al cementiri de Montjüic.