CATALÀ
ELISENDA DE MONCADA
Elisenda de Montcada Pinós (Aitona, c. 1292 - Barcelona, 9 de juliol de 1364) fou reina consort de la Corona d'Aragó (1322-1327), ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Filla de Pere II Ramon de Montcada i d'Abarca, baró d'Aitona, i d'Elisenda de Pinós, pertanyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, del llinatge dels Montcada, molt propera a la monarquia.
El casament amb Jaume el Just s'efectuà a Tarragona el dia de Nadal de l'any 1322. Ella tenia 30 anys i ell, que havia enviudat de Maria de Xipre el 1319, uns 55. S'instal·laren al Palau Reial de Barcelona i portaren una vida relativament tranquil·la. Ella intervenia en els afers d'estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.
Com que no tingueren fills i el rei emmalaltí aviat, Elisenda li consagrà la vida, així com a les pràctiques religioses i a l'exercici de la caritat.
MONESTIR
EL monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei. El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda va fer construir un palau annex al qual es va traslladar en morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins al moment de la seva mort el 1364. La mateixa reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció. Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.
Al 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n féu càrrec la Generalitat i va ser cremat el retaule major. El 1938 s'hi instal·la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent.
El perímetre del monestir de Pedralbes va estar en un origen voltat per una muralla. D'aquesta muralla únicament es conserven dues torres de vigilància i dues de les portes que donaven accés al recinte.
ESGLÉSIA
L'església de Pedralbes consta d'una única nau, amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal. Entre els contraforts de les tres primeres voltes (o sigui, entre la porta i l'absis) s'hi disposen capelles; el quart tram correspon a la porta, que s'obre a la plaça del Monestir, i els tres darrers al cor, que en el cinquè tram té dos pisos (el cor baix i el cor alt), però que en el sisè i el setè només té el pis alt, ja que el pendent natural del terreny fa que aquests dos trams del cor alt estiguin construïts directament sobre la roca granítica. Fins al segle XIX, el cor havia estat separat de la resta de l'església per una paret que pujava gairebé fins a les voltes, i que tenia al mig una finestra enreixada amb una espessa gelosia a través de la qual les monges podien seguir l'ofici, però el 1894 es va enderrocar la paret del cor alt i es va doblar la del cor baix, per tal de suportar el pes de l'orgue que es va instal·lar aproximadament al lloc on hi havia hagut la finestra. A més del cor alt i el cor baix, també hi ha el cor dels frares, situat al mig de l'església i fora de l'àmbit de la clausura, i que en ser de poca alçada (1,3 m) no trenca la unitat espacial de la nau.
La simplicitat de les línies de l'església, especialment el campanar octogonal, acabat en aresta viva, infon una acusada modernitat a l'edifici i va provocar l'admiració de Le Corbusier en la seva visita de 1928; en un discurs fet llavors al Saló de Cent de l'Ajuntament, digué: "El Monestir de Pedralbes, quina simplicitat més moderna! És el millor que he vist a la vostra terra durant molts anys".
CLAUSTRE
EL Claustre és l'element més important del monestir després de l'església, és l'espai al voltant del qual s'ordena el monestir, té tres pisos d'altura i una longitud de 40 metres. Donen a l'esmentat claustre el sepulcre de la reina Elisenda, el dormitori, l'abadia, la infermeria, el menjador (refetor) i la sala capitular.
Els dos pisos inferiors són del s. XIV amb arcs espaiosos apuntats, sobre columnes amb capitells molt estilitzats, amb escuts dels reis d'Aragó i de la casa de Montcada. El pis superior és sense arcades i amb sostre en vessant.
Hi destaca les pintures de la cel·la de Sant Miquel, obra de Ferrer Bassa que decoren totalment la cel·la de pregària de l'abadessa. Realitzades el 1346, mostren la influència que va rebre aquest artista del pintor italià Giotto i són la millor mostra d'aquest gòtic italianitzant fora d'Itàlia.
PANTEÓ
Entre el claustre i l'església hi ha el panteó de la reina Elisenda. Està situat al mur de separació que hi ha entre les dues dependències, de manera que inclou una tomba bifront, amb una de les seves cares que dóna al claustre i l'altra a l'església. Així, l'estàtua jacent que hi ha sobre el sepulcre pot mostrar la reina en les seves dues facetes: a l'església --recinte públic i accessible a tots els fidels-- es veu Elisenda elegantment vestida i coronada com a reina, amb decoració policroma i escultures de marbre, mentre que al costat del claustre --dintre de la clausura i només accessible a la comunitat monàstica-- se la veu amb l'hàbit franciscà, vestida com a vídua i monja, amb escultures de terracota.
No es conserva documentació sobre el sepulcre: tot i ser una de les obres escultòriques més notables de l'època, se'n desconeix l'autor. Se sap que quan la reina va atorgar testament, el 1364, la tomba ja estava acabada.
CONVENTET
A la plaça del Monestir hi ha l'edifici conegut com el Conventet, que actualment queda fora del recinte del monestir però que fins a la desamortització n'havia format part. Va ser construït el 1329 per allotjar la comunitat de frares menors que es cuidaven de l'assistència espiritual de les monges del monestir. És un edifici senzill amb un petit claustre, i l'arquitecte Enric Sagnier el va reformar el 1919 incorporant-hi elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú, molt visibles a l'exterior. El decorador Jaume Llongueres realitzà la decoració interior i els esgrafiats de la façana que dóna al carrer Bisbe Català (l'oposada a la plaça del Monestir). És de propietat privada, pertanyent, de fa ja molts anys, a la família Gòdia.
Les altres cases de la baixada del monestir, davant del conventet, entre l'entrada i la porta inferior de la muralla havien estat la fleca, la carnisseria i d'altres dependències, i posteriorment han seguit pertanyent al monestir dedicades a altres usos.
Actualment les monges que hi resideixen es dediquen a l'oració i a fer tasques relacionades amb el monestir. Conserven una tradició molt popular a Barcelona: perquè no plogui quan s'ha de celebrar un casament, la gent porta ous al monestir i diuen aquesta cantarella: "Santa Clara i Sant Pujol, feu bona escombrada a aquesta nuvolada que tapa el sol".
CASTELLANO
ELISENDA DE MONCADA
Elisenda de Montcada Pinós (Aitona, c. 1292 - Barcelona, 9 de julio de 1364) fue reina consorte de la Corona de Aragón (1322 a 1327), ya que fue la cuarta y última esposa de Jaime II el Justo. Hija de Pedro II Ramón de Moncada y de Abarca, barón de Aitona, y de Elisenda de Pinós, pertenecía a una de las familias más nobles de Cataluña, del linaje de los Montcada, muy cercana a la monarquía.
La boda con Jaime II se efectuó en Tarragona el día de Navidad del año 1322. Ella tenía 30 años y él, que había enviudado de María de Chipre en 1319, unos 55. Se instalaron en el palacio real de Barcelona y llevaron una vida relativamente tranquila. Ella intervenía en los asuntos de estado dando consejo como habían hecho otras reinas. Fue partidaria del nieto de Jaime II, el futuro Pedro el Ceremonioso, lo que éste le agradeció siempre. La reina era una mujer madura, culta, bella y muy piadosa, lo que hacía que el día a día en la corte real fuera cordial, a pesar de la rigidez y la severidad de Jaime II.
La novel reina elige Barcelona y su Palacio Mayor como residencia habitual. Allí pasó su vida. Como no tuvieron hijos y el rey enfermó pronto, Elisenda le consagró la vida, así como las prácticas religiosas y el ejercicio de la caridad.
MONASTERIO
El monasterio fue fundado por el rey Jaime II y por su esposa Elisenda de Montcada en 1326, con la intención de que sirviera de lugar de retiro por la reina en el momento de enviudar, que se preveía próximo por la edad y la salud del rey. El monasterio se inauguró con una misa solemne el 3 de mayo de 1327. Albergaba una comunidad de monjas clarisas, formada en su mayor parte por hijas de nobles. La reina puso especial interés en este monasterio al que dotó de varios privilegios. Gracias a uno de estos privilegios, el monasterio quedaba bajo la protección directa de la ciudad, a través del Consejo de Ciento, que se comprometía a defenderlo en caso de peligro.
La misma Elisenda hizo construir un palacio anexo al que se trasladó al morir su marido, el 1327. Elisenda residió en el palacio del monasterio hasta el momento de su muerte en 1364. La misma reina ordenó en su testamento que el edificio fuera derruido tras su fallecimiento. Desde el 1329 hubo en el monasterio una pequeña comunidad de frailes franciscanos (inicialmente seis) para cuidarse de la espiritualidad de las monjas; estos frailes se alojaban en el edificio conocido como "el conventet".
Durante la Guerra de Separación de 1640, las monjas fueron exclaustradas y se alojaron en la residencia del marqués de Aitona. En virtud del acuerdo establecido por Elisenda de Montcada con la ciudad, las religiosas fueron escoltadas hasta su destino por soldados armados. La madre abadesa cerraba el cortejo, acompañada por el segundo consejero de la ciudad. En 1835, tras la quema de conventos producida en Barcelona, las monjas huyeron y la comunidad quedó dispersa durante tres años. Sin embargo, el monasterio no fue afectado por la desamortización, lo que ha contribuido a su buena conservación en comparación con otros elementos del patrimonio eclesiástico del país.
En 1931 el estado declaró el monasterio Monumento Histórico Artístico y, al estallar la guerra civil, se hizo cargo la Generalidad y fue quemado el retablo mayor. En 1938 se instala el Depósito General de Archivos, donde se reunían los fondos de los archivos de diferentes instituciones (sobre todo religiosas) que se podía ir salvando de las vicisitudes del momento. A partir de 1949 una parte del monasterio se abrió al público y en 1975 se construyó un nuevo convento en el antiguo huerto para destinar la mayor parte de las instalaciones antiguas en el Museo-Monasterio de Pedralbes, que en las postrimerías del siglo XX pasó a formar parte del Museo de Historia de la Ciudad. En este museo se exhiben piezas relacionadas con la vida monástica, casi todas pertenecientes al patrimonio de las religiosas. Una pequeña comunidad de monjas clarisas sigue residiendo en el nuevo convento.
El perímetro del monasterio de Pedralbes estuvo en un origen cercado por una muralla. De esta muralla únicamente se conservan dos torres de vigilancia y dos de las puertas que daban acceso al recinto.
IGLESIA
La iglesia de Pedralbes consta de una única nave, con siete tramos de bóvedas cuatripartita y un ábside heptagonal. Entre los contrafuertes de las tres primeras vueltas (o sea, entre la puerta y el ábside) se disponen capillas; el cuarto tramo corresponde a la puerta, que se abre a la plaza del Monasterio, y los tres últimos en el corazón, que en el quinto tramo tiene dos pisos (el coro bajo y el coro alto), pero que en el sexto y el séptimo sólo tiene el piso alto, ya que la pendiente natural del terreno hace que estos dos tramos del coro alto estén construidos directamente sobre la roca granítica. Hasta el siglo XIX, el corazón había sido separado del resto de la iglesia por una pared que subía casi hasta las vueltas, y que tenía en medio una ventana enrejada con una espesa celosía a través de la cual las monjas podían seguir la oficio, pero en 1894 se derribó la pared del corazón alto y se dobló la del coro bajo, a fin de soportar el peso del órgano que se instaló aproximadamente al lugar donde había estado la ventana.Además del coro alto y el corazón bajo, también está el corazón de los frailes, situado en medio de la iglesia y fuera del ámbito de la clausura, y que al ser de poca altura (1,3 m) no rompe la unidad espacial de la nave.
La simplicidad de las líneas de la iglesia, especialmente el campanario octogonal, acabado en arista viva, infunde una acusada modernidad en el edificio y provocó la admiración de Le Corbusier en su visita de 1928; en un discurso hecho entonces en el Saló de Cent del Ayuntamiento, dijo: "El Monasterio de Pedralbes, qué simplicidad más moderna! Es el mejor que he visto en su tierra durante muchos años".
CLAUSTRO
El Claustro es el elemento más importante del monasterio después de la iglesia, es el espacio alrededor del cual se ordena el monasterio, tiene tres pisos de altura y una longitud de 40 metros. Dan a dicho claustro el sepulcro de la reina Elisenda, el dormitorio, la abadía, la enfermería, el comedor (refectorio) y la sala capitular.
Los dos pisos inferiores son del s. XIV con arcos espaciosos apuntados, sobre columnas con capiteles muy estilizados, con escudos de los reyes de Aragón y de la casa de Moncada. El piso superior es sin arcadas y con techo en ladera.
Destaca las pinturas de la celda de San Miguel, obra de Ferrer Bassa que decoran totalmente la celda de oración de la abadesa. Realizadas en 1346, muestran la influencia que recibió este artista del pintor italiano Giotto y son la mejor muestra de este gótico italianizante fuera de Italia.
PANTEÓN
Entre el claustro y la iglesia está el panteón de la reina Elisenda. Está situado en el muro de separación que hay entre las dos dependencias, por lo que incluye una tumba bifronte, con una de sus caras que da al claustro y la otra en la iglesia. Así, la estatua yacente que hay sobre el sepulcro puede mostrar la reina en sus dos facetas: en la iglesia --recinte público y accesible a todos los fieles-- se ve Elisenda elegantemente vestida y coronada como reina, con decoración policroma y esculturas de mármol, mientras que junto al claustro --dintre de la clausura y sólo accesible a la comunidad monàstica-- se la ve con el hábito franciscano, vestida como viuda y monja, con esculturas de terracota.
No se conserva documentación sobre el sepulcro: a pesar de ser una de las obras escultóricas más notables de la época, se desconoce el autor. Se sabe que cuando la reina otorgó testamento, en 1364, la tumba ya estaba terminada.
CONVENTET
En la plaza del Monasterio está el edificio conocido como el Conventet, que actualmente queda fuera del recinto del monasterio pero que hasta la desamortización había formado parte. Fue construido en 1329 para alojar la comunidad de frailes menores que se cuidaban de la asistencia espiritual de las monjas del monasterio. Es un edificio sencillo con un pequeño claustro, y el arquitecto Enric Sagnier lo reformó en 1919 incorporando elementos románicos procedentes de la desaparecida iglesia de Santa María de Besalú, muy visibles en el exterior. El decorador Jaume Llongueres realizó la decoración interior y los esgrafiados de la fachada que da a la calle Obispo Catalán (la opuesta a la plaza del Monasterio). Es de propiedad privada, perteneciente, hace ya muchos años, a la familia Godia.
Las otras casas de la bajada del monasterio, frente al convento, entre la entrada y la puerta inferior de la muralla habían sido la panadería, la carnicería y otras dependencias, y posteriormente han seguido perteneciendo al monasterio dedicadas a otros usos.
Actualmente las monjas que residen se dedican a la oración y realizar tareas relacionadas con el monasterio. Conservan una tradición muy popular en Barcelona: para que no llueva cuando se ha de celebrar una boda, la gente lleva huevos al monasterio y dicen esta cantinela: "Santa Clara y San Pujol, haga buena barrida a esta nube que tapa el sol"
ENGLISH
ELISENDA DE MONCADA
Elisenda Moncada Pinos (Aitona, c. 1292 - Barcelona, 9 July 1364) was queen consort of the Crown of Aragon (1322-1327), as was the fourth and last wife of James II the Just. Daughter of Peter II Ramon Moncada and Abarca, Baron of Aitona and Elisenda de Pinos, belonged to one of the noblest families of Catalonia, the lineage of Moncada, close to the monarchy.
The wedding takes place with James II of Aragon Tarragona on Christmas Day in 1322. She was 30 and he, who was widowed Mary of Cyprus in 1319, about 55 installed in the royal palace Barcelona lead a relatively tranquil. She intervened in the affairs of state giving advice as they had done other queens. He was in favor of the grandson of James II, the future Peter of Aragon, which thanked him this long. The queen was a mature, educated, beautiful and very pious, which meant that every day in the royal court was cordial, despite the rigidity and severity of James II.
The novel queen chooses Barcelona and the Palau Major as a residence. There he spent his life. Because they had no children, and the king fell ill soon Elisenda he consecrated life and religious practices and the exercise of charity.
MONASTERY
The monastery was founded by King James II of Aragon and his wife Elisenda de Moncada in 1326, with the intention that served as retreat by the queen during widowed, which was expected to close age and health of the king. The monastery was opened with a solemn Mass on 3 May 1327. It housed a community of Poor Clares, formed in mostly daughters of nobles. The queen put special interest in this monastery which was given several privileges. Thanks to these privileges, the monastery was under the direct protection of the city, through the Consell de Cent, who pledged to defend it in case of danger.
The same Elisenda made construct a palace annex which moved her husband died in the 1327 Elisenda resided in the palace monastery until the time of his death in 1364. The same queen ordered in his will that the building was demolished after his death. Since 1329 the monastery was a small community of Franciscan friars (initially six) to take care of the spirituality of the monks; These monks were staying in the building known as the Conventet.
During the Revolt of 1640, the nuns were secularised and stayed at the residence of the Marquis of Aitona. Under the agreement for Elisenda Moncada with the city, the nuns were escorted to their destination by armed soldiers. The mother abbess closed the procession, accompanied by the second counselor in the city. In 1835, after the burning of convents produced in Barcelona, the nuns fled and dispersed community remained for three years. However, the monastery was not affected by the seizure, which has contributed to its preservation in comparison with other elements of the ecclesiastical heritage of the country.
In 1931 the monastery was declared a Historic Artistic Monument and the outbreak of civil war, it took over the government and the main altarpiece was burnt. In 1938 settles the Deposit General Archives, where they met the archive collections of various institutions (including religious) that could be saved from the vicissitudes of time. From 1949 part of the monastery was opened to the public in 1975 and built a new convent in the old orchard to allocate most of the old facilities at the Museum-Monastery of Pedralbes, which the late twentieth century became part of the Museum of City History. This museum exhibits pieces related to the monastic life, almost all of the assets belonging to religious. A small community of Poor Clares still residing in the new convent.
The perimeter of the monastery of Pedralbes was a source surrounded by a wall. This wall is preserved only two towers and two gates that gave access to the enclosure.
CHURCH
The church of Pedralbes consists of a single nave, with seven sections of quadripartite vaults and apse heptagonal. Among the foothills of the first three rounds (that is, between the door and the apse) there have chapels; the fourth section corresponds to the door, which opens to the square of the monastery, and the last three in the heart, in the fifth section has two floors (the highest heart rate and the heart), but in the sixth and only the seventh top floor because the natural slope of the terrain makes these two sections of the choir loft are built directly on the granite rock. Until the nineteenth century, the choir was separated from the rest of the church by a wall that rose almost to the towers, and had a barred window in the middle of a dense lattice through which the nuns could follow the craft, but in 1894 was demolished the wall of the high choir and doubled the heart rate, in order to support the weight of the organ that was installed around the place where the window had been.
In addition to the high choir and the low choir, there is also the hearts of the monks in the middle of the church and outside the scope of the closure, and that was of little height (1.3 m) does not break spatial unity of the ship.
The simplicity of the lines of the church, especially the octagonal bell tower, finished edge alive instills a sharp modernity in the building and caused the admiration of Le Corbusier during his visit in 1928; then made a speech in the Salon de Cent City Council, said: "The Monastery of Pedralbes, one modern simplicity! It's the best I've seen in your land for many years."
CLOISTER
The Cloister is the most important monastery's part after the church is the place around which ordered the monastery has three storeys and a length of 40 meters. Give the faculty mentioned the tomb of Queen Elisenda, the bedroom, the abbey, nursing, dining (refectory) and the chapter house.
Both are from the lower floors. XIV pointed arches spacious, very stylized columns with capitals, with shields of the kings of Aragon and the House of Moncada. The upper floor is without arches and roof slope.
Highlights paintings of St. Michael the cell, by Ferrer Bassa that decorate cell fully prayer abbess. Made in 1346, showing the influence that the artist received the Italian painter Giotto and are the best example of the Italianate Gothic outside Italy.
PANTHEON
Between the cloister and the church is the mausoleum of Queen Elisenda. Located in the partition wall between the two units, which includes a bipartisan grave, with their faces onto the cloister and the other in the church. Thus, the statue lying there on the tomb can show the queen in its two facets: the church --recinte public and accessible to all fidels-- Elisenda is elegantly dressed and crowned as queen, with polychrome decoration and marble sculptures, while along the cloister --dintre the closure is only accessible to the community voice is monàstica-- the Franciscan habit, dressed as a nun and widow, terracotta sculptures.
No documentation is kept on the tomb despite being one of the most significant sculptures of the time, the author is unknown. It is known that when the Queen granted will, in 1364, the tomb was finished.
CONVENTET
In the place of the Monastery is the building known as the Conventet, which currently remains outside the enclosure of the monastery but had to confiscation part. It was built in 1329 to house the community of Friars Minor who took care of the spiritual care of the nuns of the monastery. It is a simple building with a small cloister, and the architect Enric Sagnier was reformed in 1919 incorporating elements from the former Romanesque church of Santa Maria de Besalú, very visible on the outside. The decorator James Llongueres carried out interior decoration and sgraffito façade facing the street Bishop Catalan (the square opposite the monastery). It is private property, belonging, for many years, the family Gòdia.
The other houses downhill from the monastery, facing the Conventet between the entrance and the lower gate of the wall had been a bakery, butcher and other outbuildings, and later followed belonging to the monastery dedicated to other uses.
Today the nuns living there engaged in prayer and perform tasks related to the monastery. Preserve a tradition popular in Barcelona: because no rain when to celebrate a wedding, people carried eggs to the monastery and say this Cantarella "Santa Clara and San Hill, do good to sweep the clouds that cover the sun."