BENVINGUTS A ALMENAR
Amb aquesta sèrie vull donar a conèixer el meu poble d’adopció, un poble que té unes singularitats ben curioses i una història no poc important en fets que haurien modificat la fesomia d’Europa fa 300 anys. Si has fet el caché de “El Clot de la Unilla” i “Almenar – Torrefarrera”, ja has fet un petit tast de la contrada, però de cap de les maneres pots imaginar el que s’hi amaga…
El poble d’Almenar es troba a uns 20 km al nord de Lleida, seguint la carretera N-230, mentre no acabin l’autovia. Té més de 3600 habitants censats entre els dos nuclis, Almenar i La Bassa Nova, aquest últim a l’altre costat del “pla”, en direcció a Almacelles. La seva activitat principal és l’agricultura i ramaderia, tot i que hi ha una munió d’altres empreses com una important teuleria, constructores, el taller d’un artista de renom internacional, una empresa d’autobusos, un circuit de motocicletes off-road i fins i tot una petita central hidroelèctrica pròpia.
LA BATALLA D’ALMENAR
Una vegada presa Lleida per l’exèrcit de Felip V, en el marc de la Guerra de Successió, i amb les tropes aliades de l’emperador austríac Carles III preparades a Balaguer, hi va haver una cursa per pendre Almenar i assegurar el pont d’Alfarràs.
En aquest punt, la tarda del 27 de juliol de 1710, es van apostar les tropes borbòniques del marquès de Villadarias, intentant pendre posició d’avantatja sobre el poble, que tenien sota domini, i preparant-se per passar la nit. Durant tot el migdia hi havia hagut enfrontaments amb artilleria i càrregues d’infanteria, i el poble mateix estava apunt de ser pres per l’exèrcit austriacista, comandat per Starhemberg. Tanmateix, la cavalleria del lloctinent Stanhope, per iniciativa pròpia, va pendre el Sas i amb ajut d’infanteria va carregar contra el gruix de l’exèrcit franco-espanyol causant nombrosíssimes baixes i provocant una desbandada general, serra avall en direcció a Lleida. El mateix Felip V, va estar a punt de ser pres pels aliats.
La victòria va ser molt sonada i celebrada a tots els països implicats. Però tantmateix no va ser gens aprofitada militarment, ja que es va deixar fugir l’enemic cap a Lleida, on es refé. I ni tant sols els guanyadors es van dirigir a la capital, si no que van anar cap a Saragossa i després cap a Madrid, que prengueren però no s’hi van estar gaire temps, per l’animadversió dels ciutadans i per que els borbònics avançaven cap a Barcelona.
Si en comptes d’aquesta nefasta estratègia haguessin assegurat Lleida i Catalunya, la nostra història ben bé hauria pogut ser una altra...