El volcà de l'Aixart de la Conca

Situació

Al nord de la població de l’Estartit podem trobar les restes de la que fins a l’1 de gener de 1995 fou l’estació Loran (acrònim de Long Range Aid to Navigation), del servei de guardacostes dels Estats Units d’Amèrica. El nom oficial d’aquesta estació era Coast Guard LORAN-C Station Estartit.

Al costat de les instal·lacions es pot observar una depressió de forma el·líptica, de poca profunditat i totalment tancada. Fins fa poc es creia que era una dolina de fons pla, atès que les formacions d’aquest tipus són freqüents als massissos calcaris, com és el cas de la muntanya Gran del massís del Montgrí.

Tanmateix, el fet que en aquest indret es van descobrir roques volcàniques ha obligat a replantejar-ne l’explicació de l’origen: s’abandona la teoria del procés càrstic i es considera probable l’origen de l’erosió diferencial de materials ignis d’un conducte volcànic.

Marc geològic

Tenint en compte que el volcà de l’Aixart de la Conca es troba al Montgrí, es fa necessària una petita explicació de les característiques més importants d’aquest massís; també cal emmarcar l’aflorament en l’activitat volcànica de les comarques gironines en general i de l’Empordà en particular.

El massís del Montgrí

El massís del Montgrí és un sistema muntanyós que es troba al mig de la plana empordanesa i que conforma la separació natural entre l’Alt i el Baix Empordà. Vist des d’una certa distància el massís, malgrat la seva escassa altura, destaca fortament de les planes del voltant.

El Montgrí ve determinat per una plataforma que s’inclina molt lleugerament cap al nord, fet que provoca una gran diferència de formes segons quina sigui l’orientació de la nostra observació. Segons Pallí-Roqué (2000):

· L'extrem sud del massís cau a plom sobre la plana al·luvial del Ter i forma una alineació muntanyosa imponent que, orientada d'oest a est, s'estén des d'Ullà fins a l'Estartit.

· El costat occidental, que limita amb el corredor d'Albons, va perdent altura en direcció nord, des de Bellcaire fins a Cinclaus; finalment, la vora septentrional de la plataforma s'enfonsa sota les terres baixes pantanoses del sistema fluviodeltaic altempordanès entre Cinclaus i Sant Martí d'Empúries.

· Pel que fa als vessants orientals, queden bruscament retallats per un sistema de penya-segats marins molt abruptes, l'altura dels quals sobrepassa sovint els 50 m. Interposat entre els trams de costa baixa del golf de Roses i de la plana del Ter, aquest litoral escarpat i rost afegeix encara més contrast morfològic i entitat pròpia al Montgrí.

Estructuralment, aquest massís és el límit meridional de la làmina d'encavalcament Figueres-Montgrí, la qual, durant l'eocè superior i com a conseqüència de l'aixecament de la serralada pirinenca, es va desplaçar cap al sud i va recobrir els sediments terciaris de la conca empordanesa.

El vulcanisme gironí

Pallí-Roqué consideren que “la tectònica extensiva que va afectar el marge mediterrani durant el neogen va produir, a les comarques gironines, una fracturació intensa de les roques preexistents. En aquesta fase es van generar falles profundes, la majoria orientades segons les direccions nord-est a sud-oest, est-nord-est a oest-sud-oest i nord-oest a sud-est. El moviment relatiu dels grans blocs limitats per aquests accidents va determinar que algunes zones s'esfondressin respecte d'altres, de manera que es va crear un conjunt de fosses tectòniques (depressions de l'Empordà, de la Selva, de la Cerdanya i d'Olot, entre les més importants) i de massissos enlairats (Montseny, Guilleries, Gavarres i serralada de la Selva Marítima, entre altres). La làmina d'encavalcament Figueres-Montgrí, abans esmentada, també es va fragmentar: mentre que una part va quedar enfonsada i integrada dins la depressió empordanesa, altres trossos van quedar enlairats, el més meridional dels quals és el massís del Montgrí.

Les falles engendrades per la distensió alpina van permetre l'ascens de materials magmàtics fins a la superfície terrestre, on van produir tot un conjunt de manifestacions volcàniques. A les terres gironines l'activitat ígnia va començar al miocè superior i es va concentrar els marges de la fossa empordanesa. Posteriorment, es va traslladar a la depressió de la Selva, on va adquirir la intensitat més gran durant el pliocè i es va perllongar puntualment fins al quaternari. Finalment, a la fossa d'Olot i a la vall de Llémena, les manifestacions volcàniques s'han anat succeint al llarg del quaternari. Les darreres erupcions conegudes es van produir a la fossa olotina fa uns 11.000 anys.

A la comarca del Baix Empordà, la major part dels materials eruptius han estat erosionats o bé han quedat colgats pels sediments detrítics continentals més moderns que terraplenen la plana”.

Característiques

En general, la superfície és plana i s’alça entre 114 i 126 metres per sobre del nivell del mar. S’hi troben afloraments de calcàries grises del cretaci inferior inclinades cap al nord. La profunditat mitjana en relació al voltant és d’uns 7 metres. A les vores nord i oest s’observa un petit escarpament vertical (de fins a 1,5 metres d’altura), mentre que als costats est i sud queda totalment ocult per les parets de pedra seca aixecades per la mà humana.

Per apreciar les roques volcàniques cal fixar-se en els marges nord, oest i sud i van des de l’escarpament esmentat abans fins cap a uns 10 metres cap a l’interior del camp, on van quedant progressivament colgades per sediments d’origen quaternari. Els materials visibles són bretxes i tufs volcànics; als murs de pedra del voltant apareixen alguns blocs de basalts olivínics barrejats amb calcàries i bretxes. A la resta de l’espai, les roques volcàniques es troben recobertes per dipòsits d’argiles negres amb còdols dispersos de calcària i basalt.

Conclusions

Una vegada fets els estudis morfològics i litològics d’aquest aflorament volcànic, els geòlegs conclouen que ens trobem a davant de les restes d’una xemeneia volcànica que ha estat totalment arrasada per l’erosió. Els materials que l’omplen es troben molt alterats, a causa, segurament, de la circulació d’aigua pel sistema càrstic del massís calcari del Montgrí. L’estudi litològic permet de concloure que les calcàries de la zona que ens ocupa són menys resistents que les que hi ha al voltant, cosa que explica la inversió del relleu i, per tant, la formació d’una depressió tancada.

Sobre el moment de l’erupció, els estudis permeten de pensar que és posterior als materials mesozoics que talla. També seria posterior als sediments eocènics, ja que conté còdols que possiblement procedeixin d’aquests materials. Tenint en compte les datacions efusives del Baix Empordà, la manifestació volcànica se situaria en el miocè superior.

Com a nota interessant, cal tenir en compte que aquest aflorament volcànic, de característiques morfològiques peculiars i que es troba dins del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, és l’únic de les comarques gironines que es troba entre sediments mesozoics.

Informació i imatges extretes de:

Pallí, Lluís – Roqué, Carles: Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, volum 19. 2000.

Registre d’aquest Earthcache

Per validar aquest Earthcache cal que envieu a xicufotsopa@gmail.com (o a través del sistema de missatgeria interna de geocahing.com) les respostes a les preguntes que es formulen a continuació:

1. Què és una dolina?

2. A les comarques gironines, quan i on va començar l’activitat volcànica?

3. Què són les bretxes i els tufs volcànics?

4. Què és la litologia? Quina és la seva etimologia?

5. Una vegada sigueu al lloc de les coordenades, veureu que la depressió no és ben planera. En quina direcció s'inclina?

6. OPCIONAL: una foto vostra o del vostre aparell GPS a la zona del volcà de l’Aixart de la Conca.

Situación

Al norte de la población de l’Estartit podemos encontrar los restos de lo que hasta el 1 de enero de 1995 fue la estación Loran (acrónimo de Long Range Aid to Navigation), del servicio de guardacostas de los Estados Unidos de América. El nombre oficial de esta estación era Coast Guard LORAN-C Station Estartit.

Al lado de las instalaciones se puede observar una depresión de forma elíptica, de poca profundidad y totalmente cerrada. Hasta hace poco se creía que era una dolina de fondo plano, puesto que las formaciones de este tipo son frecuentes en los macizos calcáreos, como es el caso de la montaña Gran del macizo del Montgrí.

Sin embargo, el hecho de que en este lugar se descubrieron rocas volcánicas ha obligado a replantear la explicación del origen: se abandona la teoría del proceso cárstico y se considera probable el origen de la erosión diferencial de materiales ígneos de un conducto volcánico.

Marco geológico

Teniendo en cuenta que el volcán del Aixart de la Conca se encuentra en el Montgrí, se hace necesaria una pequeña explicación de las características más importantes de este macizo; también hace falta enmarcar el afloramiento en la actividad volcánica de las comarcas gerundenses en general y del Empordà en particular.

El macizo del Montgrí

El macizo del Montgrí es un sistema montañoso que se encuentra en medio de la llanura ampurdanesa y que conforma la separación natural entre el Alt y el Baix Empordà. Visto el macizo desde una cierta distancia, a pesar de su escasa altura, destaca fuertemente de las llanuras de su alrededor.

El Montgrí viene determinado por una plataforma que se inclina muy ligeramente hacia el norte, lo que provoca una gran diferencia de formas según cual sea la orientación de nuestra observación. Según Pallí-Roqué (2000):

· El extremo sur del macizo cae a plomo sobre la llanura aluvial del río Ter y forma una alineación montañosa imponente que, orientada de oeste a este, se extiende desde Ullà hasta l’Estartit.

· El lado occidental, que limita con el corredor de Albons, va perdiendo altura en dirección norte, desde Bellcaire hasta Cinclaus; finalmente, el lado septentrional de la plataforma se hunde en las tierras bajas pantanosas del sistema fluviodeltaico altoampurdanés entre Cinclaus y Sant Martí d'Empúries.

· Por lo que refiere a las vertientes orientales, quedan bruscamente recortadas por un sistema de acantilados marinos muy abruptos, cuya altura sobrepasa a menudo los 50 m. Interpuesto entre los tramos de costa baja del golfo de Roses y de la llanura del Ter, este litoral escarpado y abrupto añade aún más contraste morfológico y entidad propia al Montgrí.

Estructuralmente, este macizo es el límite meridional de la lámina de encabalgamiento Figueres-Montgrí, la cual, durante el eoceno superior y como consecuencia del levantamiento de la cordillera pirenaica, se desplazó hacia el sur y recubrió los sedimentos terciarios de la cuenca ampurdanesa.

El vulcanismo gerundense

Pallí-Roqué consideren que “la tectónica extensiva que afectó el margen mediterráneo durante el neógeno produjo, en las comarcas gerundenses, una fracturación intensa de las rocas preexistentes. En esta fase se generaron fallas profundas, la mayoría orientadas según las direcciones norte-este a sur-oeste, este-norte-este a oeste-sur-oeste y norte-oeste a sur-este. El movimiento relativo de los grandes bloques limitados por estos accidentes determinó que algunas zonas se hundieran en relación a otras, de forma que se creó un conjunto de fosas tectónicas (depresiones del Empordà, de la Selva, de la Cerdanya y de Olot, entre las más importantes) y de macizos elevados (Montseny, Guilleries, Gavarres y la sierra de la Selva Marítima, entre otras). La lámina de encabalgamiento Figueres-Montgrí, anteriormente comentada, también se fragmentó: mientras una parte quedó hundida e integrada dentro de la depresión ampurdanesa, otras partes quedaron elevadas, la más meridional de las cuales es el macizo del Montgrí.

Las fallas generadas por la distensión alpina permitieron el ascenso de materiales magmáticos hasta la superficie terrestre, donde se produjo un conjunto de manifestaciones volcánicas. En las tierras gerundenses la actividad ígnea empezó en el mioceno superior y se concentró en los márgenes de la fosa ampurdanesa. Posteriormente se trasladó a la depresión de la Selva, donde adquirió su mayor intensidad durante el plioceno y se alargó puntualmente hasta el cuaternario. Finalmente, en la fosa de Olot i en el valle del Llémena, las manifestaciones volcánicas se han ido sucediendo a lo largo del cuaternario. Las últimas erupciones conocidas se produjeron en la fosa olotense hace unos 11.000 años.

En la comarca del Baix Empordà, la mayor parte de los materiales eruptivos han sido erosionados o bien han quedado sepultados por los sedimentos detríticos continentales más modernos que terraplenan la llanura”.

Características

Dentro de esta hondonada de forma elíptica (de unos 220 metros en dirección NO-SE y de 160 metros en la dirección NE-SO) y destinada mayoritariamente a campos de cultivo (a pesar de que actualmente no se halle trabajada) se encuentran los materiales volcánicos.

En general, la superficie es llana i se levanta entre 114 y 126 metros por encima del nivel del mar. Se encuentran afloramientos de calcáreas grises del cretácico inferior inclinadas hacia el norte. La profundidad media en relación a los alrededores es de unos 7 metros. En los lados norte y oeste se observa una pequeña escarpadura vertical (de hasta 1,5 metros de altura), mientras que en los lados este y sur queda totalmente oculta por las paredes de piedra seca levantadas por la mano humana.

Para apreciar las rocas volcánicas hace falta fijarse en los márgenes norte, oeste y sur y van desde la escarpadura mencionada antes hasta unos 10 metros hacia el interior del campo, donde van quedando progresivamente tapadas por los sedimentos de origen cuaternario. Los materiales visibles son brechas y tufos volcánicos; en los muros de piedra del alrededor aparecen algunos bloques de basaltos olivínicos mezclados con calcáreas y brechas. En el espacio restante, las rocas volcánicas se encuentran recubiertas por depósitos de arcillas negras con guijarros dispersos de calcárea y basalto.

Conclusiones

Una vez realizados los estudios morfológicos y litológicos de este afloramiento volcánico, los geólogos concluyen que nos encontramos ante los restos de una chimenea volcánica que ha sido totalmente arrasada por la erosión. Los materiales que la rellenan se encuentran muy alterados, a causa, seguramente, de la circulación de agua por el sistema cárstico del macizo calcáreo del Montgrí. El estudio litológico permite concluir que las calcáreas de la zona que nos ocupa son menos resistentes que las que se encuentran alrededor, lo cual explica la inversión del relieve y, por tanto, la formación de una depresión cerrada.

Sobre el momento de la erupción, los estudios permiten pensar que es posterior a los materiales mesozoicos que corta. También sería posterior a los sedimentos eocénicos, ya que contiene guijarros que posiblemente procedan de estos materiales. Teniendo en cuenta las dataciones efusivas del Baix Empordà, la manifestación volcánica se situaría en el mioceno superior.

Como nota interesante, hay que tener en cuenta que este afloramiento volcánico, de características morfológicas peculiares y que se encuentra dentro del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, es el único de las comarcas gerundenses que se encuentra entre sedimentos mesozoicos.

Información e imágenes extraídasde:

Pallí, Lluís – Roqué, Carles: Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, volum 19. 2000.

Registro de este Earthcache

Para validar este Earthcache hace falta que envíes a xicufotsopa@gmail.com(o a través del sistema de mensajería interna de geocahing.com) las respuestas a las preguntas que se formulan a continuación:

1. ¿Qué es una dolina?

2. En las comarcas gerundenses, ¿cuándo y dónde empezó la actividad volcánica?

3. ¿Qué son las brechas y los tufos volcánicos (o tobas volcánicas)?

4. ¿Qué es la litología? ¿Cuál es su etimología?

5. Una vez situados en el lugar de las coordenadas, veréis que la depresión no es completamente llana. ¿En qué dirección se inclina?

6.OPCIONAL: una foto tuya o de tu dispositivo GPS en la zona del volcán de l’Aixart de la Conca.

Situation

North of the town of l'Estartit we can find the remains of what was until January 1^st 1995 the Loran station (acronym for Long Range Aid to Navigation), a facility of the the United States of America Coast Guard. The official name of this station was Coast Guard LORAN-C Station Estartit.

Beside it you can observe an elliptical depression, shallow and fully closed. Until recently it was believed that it was a sinkhole (doline) with flat bottom, since the formations of this type are common in the limestone massifs, such as Muntanya Gran of the Montgrí massif.

However, the fact that volcanic rocks were discovered in this place forced to rethink the explanation of the origin: the theory of karstic process is abandoned and is considered likely the origin of the differential erosion of igneous materials from a volcanic conduit.

Geological frame

Given that the Aixart de la Conca volcano is located in the Montgrí, a brief explanation of the most important features of this massif is necessary; we also need to frame the outcrop in volcanic activity in the Girona regions in general and in l’Empordà in particular.

The Montgrí massif

Montgrí massif is a mountainous system located in the middle of the Empordà plain and forms the natural separation between the Alt and Baix Empordà. Seen from the distance, the massif, despite its low altitude, strongly emphasizes from the plains around it.

The Montgrí is determined by a platform that leans very slightly to the north, resulting in a difference of forms depending on the orientation of our observation. According Pallí-Roqué (2000):

· The south end of the massif beats down on the floodplain of the River Ter and form an impressive mountain alignment that, oriented from west to east, stretches from Ullà to l'Estartit.

· The western side, which borders with the corridor of Albons, gradually loses its altitude in a northerly direction from Bellcaire to Cinclaus; finally, the northern side of the platform sinks into the marshy lowlands of the fluviodeltaic system of the Alt Empordà zone between Cinclaus and Sant Martí d'Empúries.

· Referring to the eastern slopes, they are sharply cut by a system of very steep sea cliffs, whose height often exceeds 50 m. Interposed between the lower sections of Roses Gulf Coast and the plain of the Ter River, this steep and rugged coastline adds even more morphological contrast and self-entity to the Montgrí massif.

Structurally, this massif is the southern boundary of the enjambment sheet Montgrí-Figueres, which, during the Upper Eocene and following the lifting of the Pyrenees, moved south and overlaid the Tertiary sediments of the Empordà basin.

The volcanism of the Girona area

Pallí-Roqué consider that "extensive tectonics that affected the Mediterranean margin during the Neogene produced, in the Girona region, an intense fracturing of pre-existing rocks. At this stage deep faults were generated, most oriented in the north-east to south-west directions, east-north-east to west-south-west and north-west to south-east. The relative movement of large blocks limited by these accidents determined that some areas sank in relation to others, so that a set of grabens (depressions of l’Empordà, la Selva, Cerdanya and Olot, between the most important) and raised massifs (Montseny, Guilleries and Gavarres and Selva Marítima mountain range, among others) was created. Figueres-Montgrí enjambment sheet, discussed above, also fragmented: while a part was sunken and integrated into the Empordà depression, other parts were high, the southernmost of which is the massif of Montgrí.

Failures generated by the Alpine relaxation allowed the rise of magmatic material to the surface, where there was a series of volcanic eruptions. In the Girona area, igneous activity began in the upper Miocene and concentrated on the margins of the Empordà pit. It later moved to depression of La Selva, where it acquired its greatest intensity during the Pliocene and promptly extended until the Quaternary. Finally, in the pit of Olot and in the valley of Llémena, volcanic events have been happening throughout the Quaternary. The last known eruption occurred in Olot pit some 11,000 years ago.

In the Baix Empordà, most of eruptive materials have been eroded or have been buried by the most modern continental detrital sediments that fill the plain ".

Characteristics

Within this hollow elliptical (about 220 meters in NW-SE direction and 160 meters in the NE-SW direction) and intended mainly to cultivation fields (although not currently worked) there are volcanic materials.

In general, the surface is flat and rises between 114 and 126 meters above sea level. Grey limestone outcrops of Lower Cretaceous inclined towards the north are found. The average depth in relation to the surroundings is about 7 meters. In the north and west sides, a small vertical escarpment (up to 1.5 meters high) is observed, while in the east and south sides it is completely hidden by the dry stone walls built by human hand.

To appreciate the volcanic rocks, it’s necessary to look at the north, west and south margins that go from the mentioned before escarpment to about 10 meters into the field, where they are gradually being covered by Quaternary sediments. The visible materials are volcanic breccias and volcanic tuffs; on the stone walls around, some blocks of olivine basalts mixed with lime and breccias appear. In the remaining space, the volcanic rocks are coated with deposits of black clay, scattered limestone pebbles scattered and basalt.

Conclusions

Once the morphological and lithological studies of this volcanic outcrop have been conducted, geologists conclude that we in front of the remains of a volcanic chimney that has been totally destroyed by erosion. The materials that fill it are very altered, surely because the water circulation through the karstic system of the limestone massif of Montgrí. The lithological study allows to conclude that the limestone of the area in question are less resistant than those found around, which explains the reversal of relief and therefore the formation of a closed depression.

About the time of the eruption, studies lead us to believe that its posterior to the Mesozoic materials that it cuts. It would also be posterior to the Eocene sediments, as it contains pebbles that may come from these materials. Considering the effusive dating of Baix Empordà, volcanic demonstration would stand at upper Miocene.

As an interesting note, it must be kept in mind that this volcanic outcrop, with peculiar morphological characteristics and located within the Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, is the only one of Girona zone that lies between Mesozoic sediments.

Information and images are from:

Pallí, Lluís – Roqué, Carles: Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, volum 19. 2000.

Register of this Earthcache

To validate this EarthCache, you need to send the answers to the following questions to xicufotsopa@gmail.com (or through the internal messaging system at geocahing.com)

1. What is a sinkhole (doline)?
2. In the Girona zone, when and where volcanic activity began?
3. Define breccia and tuff?
4. What is the lithology? Which is its etymology?
5. Once at the site of the coordinates, you will see that the depression is not completely flat. In what direction does it lean?
6. Optional: upload a picture of you or of your GPS device in the Aixart de la Conca volcano area.