Des de que ara ja fa dos anys i mig vam fer l’earth catxé URBAN FOSSILS IN BARCELONA de magdigisc, que caminem mirant el terra i veient fòssils arreu. Al cap de mig any vam idear aquest però no és fins ara que el publiquem. Serveixi com a homenatge al molt que ens va agradar.
La catedral de Tarragona, començada seguint les pautes romàniques i acabada en un estil gòtic que imita les grans construccions religioses centreeuropees, està construïda amb pedres locals, extretes de les pedres immediates a la ciutat, entre les que cal esmentar els edificis romans existents en el moment de la construcció medieval.
Tradicionalment, la pedra de construcció de la catedral (i de tants altres edificis tarragonins) es coneix com a “mèdol” per la proximitat de la pedrera del Mèdol, si be la lògica suggereix que devien existir altres pedreres actives als voltants de la ciutat, algunes de les quals prou ben conegudes (Llorito –deformació fonètica del santuari de Loreto-, la Sabinosa, etc.). En realitat, a part de la façana i part del campanar, la catedral va ser construïda amb pedres de les diverses formacions miocèniques de la zona, que corresponen a sediments marins de poca fondària i que, tot i la varietat de pedres existents, poden ser classificades entre dues fàcies extremes: per una banda una calcària bioclàstica (formada per una acumulació de fòssils cimentats amb calcita, deixant una enorme porositat entre ells) i una calcarenita (formada per grans de calcàries i quars –poc- cimentats per calcita parcialment dolomititzada en una matriu de calcita micrítica i argiles).
La façana i part de la torre campanar es van construir amb una calcària massiva (popularment coneguda com Llisost) corresponent als afloraments cretàcics de la pedrera del Llorito: és una pedra massiva, compacte, de color gris, que destaca pel color i la textura de la resta de la catedral. Més endavant raonarem perquè aquest canvi de material en arribar a la façana, el darrer element que es va construir, ja a finals del s. XIV. També cal esmentar l’ús de marbre com aplacat en el basament de la façana, així com en la llinda de la porta principal i el seu mainell i una de les portes laterals, alhora que pedra de Vilaseca (Saldó, localment) en el timpà.
Un inspecció detallada del conjunt edificat, juntament amb l’anàlisi de les diverses varietats de pedres emprades en la construcció posa de manifest que el conjunt de la catedral mostra una distribució de les varietats de “mèdol” poc aleatòria i molt racional: la totalitat dels arcs torals i formers de les naus, els arcs diagonals, les cornises, capitells, etc., així com el basament dels pilars, estan construïts amb la varietat bioclàstica de pedra, mentre que la resta està feta majoritàriament amb calcarenita.
A què es deu aquesta distribució sistemàtica? Òbviament, no pot ser casual o atzarosa. Cal pensar que els constructors devien conèixer molt be el comportament de les pedres locals, al cap i a la fi, àmpliament emprades en la zona. I per tant, devien saber que la durabilitat de la calcària bioclàstica era molt superior a la calcarenita: i probablement, aquesta devia la ser raó de disposar tots els elements amb un necessari detall escultòric amb una pedra que no perd volum amb el pas dels anys. Per als basaments dels pilars, aquesta no sembla ser la única explicació perquè el detall i precisió de les peces no ho requereix especialment, al menys, no més que la resta de cada pilar. En aquests casos, la hipòtesi d’ús d’una pedra molt porosa (amb porus molt grans) per tallar la humitat ascendent des del terreny sembla més versemblant: el subsòl de la catedral conté una quantitat significativa d’humitat, que probablement ja devia ser així en el moment de la seva construcció. Així dons, els seus constructors devien seleccionar les pedres en funció de les seves prestacions i pensant en la durabilitat de les mateixes, amb especial atenció en els elements més compromesos, en els que la conservació del volum semblava ser important, sigui pels requeriments mecànics (arcs i claus on la pèrdua se secció pot comprometre l’estabilitat), sigui per qüestions estètiques (capitells i cornises, que mantinguin la forma i la decoració).
Pel que fa a la façana, feta amb la calcària massiva del Llisost, la raó torna a raure en la qualitat de la pedra: es desitjava construir una façana i sobre tot, una portada, plenament gòtica, amb una decoració i composició similar a les catedrals del centre d’Europa. I aquesta decoració, el detall escultòric necessari, la enorme rosassa i sobre tot, la traceria que aquesta presenta, no es poden fer amb “mèdol”; per això cal un material compacte, que permeti el detall escultòric que impliquen les arquivoltes de la portada o la traceria. I la calcària del Llorito compleix amb els necessari requeriments texturals i mecànics. De fet, en la plementeria del darrer tram de la nau existeixen moltes peces fetes de calcària, barrejades aleatòriament amb altres de calcarenita: era el moment de construcció de la façana i per tant, la calcària “llisost” era present a l’obra en abundància... i així també es va fer servir per una part del campanar, on la forma de les pedres permet imaginar com aquestes arribaven amb la preforma de la pedrera.
Que a més s’utilitzi marbre com aplacat de la part inferior del sòcol de la façana, o per al mainell i llinda de la porta principal, no vol dir altre cosa que la reutilització de material procedent dels edificis de la Tarraco romana que existia allà mateix i que, com en tant altres casos, constituïa la primera pedrera a explotar. De fet, la estereotomia de gran part dels murs exteriors de la catedral suggereix la utilització de pedres “romanes”, probablement retreballades, com ho suggereixen les marques de picapedrer que presenten.
Quan els animals, plantes i altres organismes moren, generalment es desintegren completament. De vegades, però quan les condicions són les adequades, queden preservats com a fòssils.
Hi ha diferents processos físics i químics per crear la fossilització.
La congelació, l'assecat i el recobriment amb quitrà o resina poden crear fòssils que preserven teixits corporals. Aquets fòssils representen els organismes tal com eren quan aquets vivien, però son molt rars. La majoria dels organismes es converteixen en fòssils quan són transformats per altres mitjans.
La calor i la pressió al ser i enterrats pel sediment poden causar que els teixits dels organismes puguin alliberar l’hidrògen i l'oxigen, deixant un residu de carboni. Aquest procés, que es diu carbonització o destil·lació, produeix una impressió detallada del carboni de l'organisme mort en roques de sedimentàries.
El mètode més comú de fossilització es diu permineralització o petrificació. Després de desintegrar-se els teixits tous d’un organisme en el sediment, són les parts dures les que queden.
L'aigua es filtra entre les restes i els minerals dissolts en l'aigua es filtren entre els espais dintre de les restes, on formen cristalls. Aquests minerals cristal·litzats fan que les restes s'endureixin, juntament amb el recobriment de la roca sedimentària.
En un altre procés de fossilització, anomenat de substitució, els minerals de les aigües subterrànies substitueixen els minerals que componen les restes corporals, quan l'aigua ha dissolt completament les parts dures originals de l’organisme.
També es poden formar a partir de motlles i buits. Si un organisme es dissol completament en roca sedimentària, pot deixar una impressió de la seva forma externa a la roca; és el motlle extern. Si el motlle s’omple amb altres minerals es converteix en un buidat.
Un motlle intern es forma quan els sediments de minerals omplen la cavitat interna d'un organisme, com una petxina o una calavera, i les restes es dissolen.
Els orígens de les diferents roques fa que continguin diferents tipus de fòssils. Fent un tomb “turístic” a la catedral podreu veure 9 punts que us hem seleccionat. Hem triat aquests d’entre de molts altres perquè tenen les coordenades prou separades i perquè envolten la catedral.
Hi podeu trobar:
Equinoderms
Presenten un esquelet extern amb pues. El seu cos té una simetria total. Els dos grups principals són les estrelles de mar i els eriçons de mar.
Mol·luscs
El seu cos és tou i molts d'ells presenten closques com a elements de protecció. La gran majoria viuen en medis aquàtics, tot i que n'hi ha de terrestres com ara el cargol i el llimac. En trobem de gasteròpodes i Bivalves.
- Gastròpodes (la closca els serveix d'amagatall, un peu per arrossegar-se; cargols de mar, cargols de terra, llimacs)
- Bivalves (tenen dos valves, o closques, articulades que tanquen en cas de perill; musclos, cloïsses, ostres, escopinyes) lamel·libranquis
Els rudistes són un grup de bivalves marins extints. Tenien forma de caixa tub o anell. Van sorgir durant el Juràssic i es diversificaren molt durant el Cretaci on eren els principals organismes formadors d'esculls del Mar de Tethys. Es van extingir en l'extinció del Cretaci.
Us podeu imprimir el full que conté les localitzacions en imatges per facilitar que els trobeu. Un cop ho feu podreu respondre les preguntes per validar l’earth catxé.
|
Lloc
|
Pregunta
|
A
|
B
|
C
|
D
|
1
|
Pla de la Seu
|
Al passadís central busqueu el clau geodèssic a la pedra fosca. De cara a la catedral, veureu, a la dreta del clau, una rudista. A quants centímetres es troba la rudista del clau?
|
35
|
15
|
5
|
0
|
2
|
Sota la gàrgola
|
A la paret de sota la gàrgola, a 2,30 m d'alçada, hi ha una roca clara amb petits bivalvs o rudistes. De quin color són?
|
Negre
|
Blanc
|
Marró fosc
|
Marró clar
|
3
|
Portal del campanar
|
Al pilar de la dreta de la porta hi ha un bivalv sota la placa. A la cantonada d'aquesta placa hi ha una gran rudista. Quants cm hi ha entre les dues?
|
5
|
25
|
75
|
150
|
4
|
L'església de l'Ensenyança
|
A mitges escales trobareu un equinoderm. Quin polígon regular ens recorda?
|
Triangle
|
Cercle
|
Òval
|
Pentàgon
|
5
|
Institut Superior de Ciències Religioses
|
A la vorera, sota la placa de l'alçada, trobareu un equinoderm de 5 cm de diàmetre. Quants cercles concèntrics mostra?
|
2
|
0
|
1
|
3
|
6
|
Arxiu Històric Arxidiocessà
|
A la vorera, davant la finestra trobareu un equinodem amb dos cercles concèntrics. A la seva esquerra un altre amb el centre ben definit. Quina separació, en metres, hi ha entre ells?
|
3
|
1,5
|
0,5
|
0
|
7
|
Palau Arquebisbal
|
A la vorera, davant la finestra passada la porta, hi ha una pedra marró plena de turriteles.Quants cm fan les dues més grans que es troben en posició horitzontal?
|
1
|
4
|
8
|
16
|
8
|
Escales Mare Déu del Clàsutre
|
A les escales hi trobareu moltes rudistes. De quin color són? Quin color té el perímetre d'aquestes?
|
Gris
|
Blanc
|
Negre
|
Marró
|
9
|
Carrer Mare de Déu del Clàustre
|
A la vorera hi ha rudistes, de quin color són?
Al pilar també n'hi ha, de quin color?
|
Blanc
Marró
|
Marró
Marró
|
Marró
Blanc
|
Negre
Negre
|

Desde que hace ya dos años y medio hicimos el earth caché URBAN FOSSILS IN BARCELONA de magdigisc, que andamos mirando el suelo y viendo fósiles en todas partes. Al cavo de medio año ideamos éste pero no es hasta ahora que lo publicamos. Sirva como homenaje a lo mucho que nos gustó.
La catedral de Tarragona, empezada siguiendo las pautas románicas y terminada en un estilo gótico que imita las grandes construcciones religiosas centroeuropeas, está construida con piedras locales, extraídas de las piedras inmediatas a la ciudad, entre las que cabe mencionar los edificios romanos existentes en el momento de la construcción medieval.
Tradicionalmente, la piedra de construcción de la catedral (y de tantos otros edificios tarraconenses) se conoce como "mèdol" por la proximidad de la cantera del Mèdol, si bien la lógica sugiere que debían existir otras canteras activas en los alrededores de la ciudad, algunas de las cuales bastante bien conocidas (Loreto -deformación fonética del santuario de Loreto, la Sabinosa, etc.). En realidad, aparte de la fachada y parte del campanario, la catedral fue construida con piedras de las diversas formaciones miocénicas de la zona, que corresponden a sedimentos marinos de poca profundidad y que, a pesar de la variedad de piedras existentes, pueden ser clasificadas entre dos facies extremas: por un lado una caliza bioclàstica (formada por una acumulación de fósiles cementados con calcita, dejando una enorme porosidad entre ellos) y una calcarenita (formada por grandes de calizas y cuarzo -poco- cementados por calcita parcialmente dolomitizada en una matriz de calcita micrítica y arcillas).
La fachada y parte de la torre campanario se construyeron con una caliza masiva correspondiente a los afloramientos cretácicos de la cantera del Loreto: es una piedra masiva, compacto, de color gris, que destaca por el color y la textura de el resto de la catedral. Más adelante razonaremos para que este cambio de material en llegar a la fachada, el último elemento que se construyó, ya a finales del s. XIV. También hay que mencionar el uso de mármol como aplacado en la base de la fachada, así como en el dintel de la puerta principal y su parteluz y una de las puertas laterales, al tiempo que piedra de Vila-seca en el tímpano .
Una inspección detallada del conjunto edificado, junto con el análisis de las diversas variedades de piedras utilizadas en la construcción pone de manifiesto que el conjunto de la catedral muestra una distribución de las variedades de "mèdol" poco aleatoria y muy racional: la totalidad de los arcos torales y formeros de las naves, los arcos diagonales, las cornisas, capiteles, etc., así como la base de los pilares, están construidos con la variedad bioclàstica de piedra, mientras que el resto está hecho mayoritariamente con calcarenita.
¿A qué se debe esta distribución sistemática? Obviamente, no puede ser casual o azarosa. Hay que pensar que los constructores debían conocer muy bien el comportamiento de las piedras locales, al fin y al cabo, ampliamente empleadas en la zona. Y por lo tanto, debían saber que la durabilidad de la caliza bioclàstica era muy superior a la calcarenita: y probablemente, ésta debía ser razón de disponer todos los elementos con un necesario detalle escultórico con una piedra que no pierde volumen con el paso de los años. Para las bases de los pilares, ésta no parece ser la única explicación para el detalle y precisión de las piezas no lo requiere especialmente, al menos, no más que el resto de cada pilar. En estos casos, la hipótesis de uso de una piedra muy porosa (con poros muy grandes) para cortar la humedad ascendente desde el terreno parece más verosímil: el subsuelo de la catedral contiene una cantidad significativa de humedad, que probablemente ya debía fue así en el momento de su construcción. Así pues, sus constructores debían seleccionar las piedras en función de sus prestaciones y pensando en la durabilidad de las mismas, con especial atención en los elementos más comprometidos, en los que la conservación del volumen parecía ser importante, sea por los requerimientos mecánicos (arcos y claves donde la pérdida se sección puede comprometer la estabilidad), sea por cuestiones estéticas (capiteles y cornisas, que mantengan la forma y la decoración).
En cuanto a la fachada, hecha con la caliza masiva del Llisost, la razón vuelve a parar en la calidad de la piedra: se deseaba construir una fachada y sobre todo, una portada, plenamente gótica, con una decoración y composición similar a las catedrales del centro de Europa. Y esta decoración, el detalle escultórico necesario, la enorme rosetón y sobre todo, la tracería que ésta presenta, no se pueden hacer con "mèdol"; por eso hay un material compacto, que permita el detalle escultórico que implican las arquivoltas de la portada o la tracería. Y la caliza del Loreto cumple con los necesario requerimientos texturales y mecánicos. De hecho, en la plementería del último tramo de la nave existen muchas piezas hechas de caliza, mezcladas aleatoriamente con otros de calcarenita: era el momento de construcción de la fachada y por tanto, la caliza "llisost" estaba presente en la obra en abundancia y así también se usó para una parte del campanario, donde la forma de las piedras permite imaginar cómo estas llegaban con la preforma de la cantera.
Que además se utilice mármol como aplacado de la parte inferior del zócalo de la fachada, o para el parteluz y dintel de la puerta principal, no significa otra cosa que la reutilización de material procedente de los edificios de la Tarraco romana que existía allí mismo y que, como en tanto otros casos, constituía la primera cantera a explotar. De hecho, la estereotomía de gran parte de los muros exteriores de la catedral sugiere la utilización de piedras "romanas", probablemente retrabajadas, como lo sugieren las marcas de cantero que presentan.
Cuando los animales, plantas y otros organismos mueren, generalmente se desintegran completamente. A veces, pero cuando las condiciones son las adecuadas, quedan preservados como fósiles.
Hay diferentes procesos físicos yquímicos para crear la fosilización.
La congelación, el secado y el recubrimiento con alquitrán o resina pueden crear fósiles que preservan tejidos corporales. Estos fósiles representan los organismos tal como eran cuando estos vivían, pero son muy raros. La mayoría de los organismos se convierten en fósiles cuando son transformados por otros medios.
El calor y la presión al ser y enterrados por el sedimento pueden causar que los tejidos de los organismos puedan liberar el hidrógeno y el oxígeno, dejando un residuo de carbono. Este proceso, que se llama carbonización o destila • instalación, produce una impresión detallada del carbono del organismo muerto en rocas de sedimentarias.
El método más común de fosilización se llama permineralización o petrificación. Tras desintegrarse los tejidos blandos de un organismo en el sedimento, son las partes duras las que quedan.
El agua se filtra entre los restos y los minerales disueltos en el agua se filtran entre los espacios dentro de los restos, donde forman cristales. Estos minerales cristalizados hacen que los restos se endurezcan, junto con el recubrimiento de la roca sedimentaria.
En otro proceso de fosilización, llamado de sustitución, los minerales de las aguas subterráneas sustituyen los minerales que componen los restos corporales, cuando el agua ha disuelto completamente las partes duras originales del organismo.
También se pueden formar a partir de moldes y vacíos. Si un organismo se disuelve completamente en roca sedimentaria, puede dejar una impresión de su forma externa a la roca; es el molde externo. Si el molde se llena con otros minerales se convierte en un vaciado.
Un molde interno se forma cuando los sedimentos de minerales llenan la cavidad interna de un organismo, como una concha o una calavera, y los restos se disuelven.
Los orígenes de las diferentes rocas hacen que contengan distintos tipos de fósiles. Dando un paseo "turístico" por la catedral podréis ver 9 puntos que hemos seleccionado. Hemos elegido estos de entre muchos otros porque tienen las coordenadas suficientemente separadas y porque rodean la catedral.
Se pueden encontrar:
Equinodermos
Presentan un esqueleto externo con púas. Su cuerpo tiene una simetría total. Los dos grupos principales son las estrellas de mar y los erizos de mar.
Moluscos
Su cuerpo es blando y muchos de ellos presentan caparazones como elementos de protección. La gran mayoría viven en medios acuáticos, aunque los hay terrestres como el caracol y la babosa. Encontramos de gasterópodos y Bivalvos.
- Gasterópodos (la cáscara les sirve de escondite, un pie para arrastrarse; caracolas, caracoles de tierra, babosas)
- Bivalvos (tienen dos valvas o conchas, articuladas que cierran en caso de peligro; mejillones, almejas, ostras, berberechos) lamelibranqueos
Los rudistas son un grupo de bivalvos marinos extintos. Tenían forma de caja tubo o anillo. Surgieron durante el Jurásico y se diversificaron mucho durante el Cretácico donde eran los principales organismos formadores de arrecifes del Mar de Tethys. Se extinguieron en la extinción del Cretáceo.
Puede imprimir la hoja que contiene las localizaciones en imágenes para facilitar que los encontréis. Una vez lo haga podrá responder las preguntas para validar el earth caché.
Podéis imprimir la hoja que contiene las localizaciones en imágenes para facilitar que los encontréis. Una hecho podréis responder las preguntas para validar el earth caché.
|
|
Lugar
|
Pregunta
|
A
|
B
|
C
|
D
|
|
1
|
Pla de la Seu
|
En el pasillo central busca el clavo geodésico en la piedra oscura. De cara a la catedral, verá, a la derecha del clavo, una rudistas. ¿A cuantos centímetros se encuentra la rudistas del clavo?
|
35
|
15
|
5
|
0
|
|
2
|
Sota la gàrgola
|
En la pared de debajo de la gárgola, a 2,30 m de altura, hay una roca clara con pequeños bivalvos o rudistas. ¿De qué color son?
|
Negro
|
Blanco
|
Marrón oscuro
|
Marrón claro
|
|
3
|
Portal del campanar
|
El pilar de la derecha de la puerta hay un bivalvo bajo la placa. En la esquina de esta placa hay una gran rudistas. ¿Cuántos cm hay entre las dos?
|
5
|
25
|
75
|
150
|
|
4
|
L'església de l'Ensenyança
|
A mitad de las escaleras encontrareis un equinodermo. ¿Qué polígono regular nos recuerda?
|
Triangulo
|
Circulo
|
Óvalo
|
Pentàgono
|
|
5
|
Institut Superior de Ciències Religioses
|
En la acera, bajo la placa de la altura, hay un equinodermo de 5 cm de diámetro. ¿Cuántos círculos concéntricos muestra?
|
2
|
0
|
1
|
3
|
|
6
|
Arxiu Històric Arxidiocessà
|
En la acera, frente a la ventana hay un equinodermo con dos círculos concéntricos. A su izquierda otro con el centro bien definido. ¿Qué separación, en metros, hay entre ellos?
|
3
|
1,5
|
0,5
|
0
|
|
7
|
Palau Arquebisbal
|
En la acera, frente a la ventana, pasada la puerta, hay una piedra marrón llena de turritelas. ¿Cuántos cm tienen las dos mayores que se encuentran en posición horizontal?
|
1
|
4
|
8
|
16
|
|
8
|
Escales Mare Déu del Clàsutre
|
En las escaleras encontrareis muchas rudistas. ¿De qué color son? ¿Qué color tiene el perímetro de estas?
|
Gris
|
Blanco
|
Negro
|
Marrón
|
|
9
|
Carrer Mare de Déu del Clàustre
|
¿En la acera hay rudistas, de qué color son?
¿En el pilar también los hay, de qué color?
|
Blanco
Marrón
|
Marrón
Marrón
|
Marrón
Blanco
|
Negro
Negro
|
