EL CASTELL DE MONTESQUIU
El castell de Montesquiu, el símbol més emblemàtic del parc que porta el seu nom, s’alça entre boscos de roure i pi roig, travessats pels meandres del Ter. Espai de pas entre muntanya i plana, els seus referents històrics es remunten a l'edat mitjana, època de la qual data el castell, un gran casal fortificat amb orígens en el segle X, que avui ha estat adaptat com a equipament cultural i de convencions.
El Castell de Montesquiu té, possiblement, el seu origen en l'enclavament d'una torrassa de guàrdia que va fer edificar el comte Guifré I (el Pilós), al segle IX. . Aquesta guàrdia servia per vigilar el pas del riu Ter durant la definitiva repoblació de la plana de Vic.
No és fins a mitjan del segle XIV, però, quan l'actual castell passa, de ser un casalot destinat a la defensa, a convertir-se en una residència fortificada. Arnau Guillem de Besora (1339-1383) és el primer del seu llinatge que habita el castell.
Al segle XVII, Lluís Descatllar, (1596?-1645?), senyor de Besora i del Catllar, tot i residir a Barcelona, amplia i ennobleix el casal. A ell es deu la construcció de la capella actual i l'ampliació del sector Nord-Est, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici.
Al principi del segle XX, Emili Juncadella, figura representativa de l'alta burgesia del moment, dóna a l'antic casal l'aparença de castell que té en l'actualitat i el completa amb els jardins. Tot i que la reforma de Juncadella oculta molts vestigis de l'evolució i ampliacions anteriors de l'edifici.
L’any 1976, per ordre expressa del darrer propietari, el castell i la finca van passar a mans de la Diputació de Barcelona, que la convertí en Parc Comarcal.