El castell de Privà és un castell del poble de Vilanova de la Sal, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Les restes del castell i l'església de Santa Margarida de Privà es troben en un turó, dominant el barranc de la Ribera, única via de comunicació des del riu Noguera Pallaresa cap a Vilanova de la Sal. Aquesta vila, que avui dia és una entitat de població de Les Avellanes i Santa Linya, s'originà en el poble medieval de Privà, fundat a mig segle XII pel comte d'Urgell. Al segle XIV fou Vilanova de Privà i, posteriorment, degut a les salines del terme, es denominà Vilanova de la Sal.
La primera notícia que es coneix del castell de Privà és de l'any 1085, en què el comte Ermengol IV cedeix als esposos Brocard Guillem i Caritat el puig de Privà, reservant-se part del delme per a obres del castell.
El 1093 el comte Ermengol V féu donació a Santa Maria de Solsona de l'església de Privà. El mateix any Guillem Brocard cedia a l'esmentada canònica el castell de Privà. El 1155 el castell consta que es troba sota la guarda de castlans de la canònica de Solsona.
Al segle XIV el castell de Privà s'incorporà al marquesat de Camarasa.
Es conserven escasses restes visibles del castell de Privà, a causa principalment de dos factors; l'espessa vegetació de la zona que fa difícil distingir els elements constructius i l'acció humana que ha saquejat els murs i ha reaprofitat els carreus per abancalar sobretot el vessant oest. Sembla que el castell es trobava perfectament adaptat a la topografia allargada del sector septentrional del turó i es van construir defenses en aquest sentit, com en el vessant oest. La cara de llevant deuria tenir també muralla, doncs, defensivament, és la part més feble. Es conserven restes de la muralla a la cara oest fins a una alçada d'entre 1,20 i 1,60 m; és feta de maçoneria irregular de pedra calcària i argamassa de guix i calç. Sembla que es pot afirmar l'existència d'habitacions rectangulars adossades a la muralla de la cara oest. Al centre del turó destaca una estructura que per l'arrebossat que presenta podria tractar-se d'una cisterna. El material ceràmic que s'ha trobat fins ara per tota la superfície indica una ocupació feudal durant els segles XIII i XIV. Una intervenció arqueològica podria donar dades referents a les cites documentals del segle XI.
Història de Santa Margarida de Privà
L'església ocupa el sector meridional del turó on es troba el castell de Privà.
La primera dada d’aquesta església és la donació que féu Ermengol V de l'església de Privà a Santa Maria de Solsona l'any 1093. L'església de Privà passà a ser sufragània de la propera parròquia de Santa Maria de Santa Linya i per aquest motiu, tot i ser patrimoni de la canònica solsonina, no apareix en les butlles de l'any 1151, ni en l'acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l'any 1163. La vinculació de Privà a la parròquia de Santa Linya és coherent amb el fet que al segle XI el castell de Privà apareix integrat al terme de Santa Linya.
Església de planta rectangular amb una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular del qual només es conserva l'arrencada de l'angle nord-est. La nau presenta una volta de canó apuntada, parcialment ensorrada, que carrega directament sobre els murs laterals, molt gruixuts, i que era reforçada per dos arcs torals, l'un situat al punt de carregament de l' absis amb la nau i l'altre al punt central de la nau.
De les dues capelles laterals obertes prop de l' absis, només se'n conserva la capella del mur septentrional, amb arc apuntat adovellat.
A la nau resten tres columnes adossades, de les quals la columna central del mur nord està decorat amb dents de serra. El punt de contacte entre els murs verticals i l'arrencada de la volta és marcat en tot el perímetre conservat per una doble motllura.
La porta d'accés al temple s'obre a l'extrem oest del mur septentrional. Aquesta portada, que ja es pot considerar d'estil gòtic, presenta quatre arcs de mig punt lleugerament apuntat en gradació interior. L'accés a la nau es devia fer per mitja de tres esglaons dels quals sols es conserva l'arrencada des de la pilastra central.
Com que tot l'edifici és situat en una zona topogràfic pendent, el nivell de la zona nord i est és més alt que e l'oest, i per tant es van adoptar mesures per salvar aquesta diferència que es veuen reflectides tant a l'interior de la nau (graons d'accés) com, sobretot, al mur meridional, on a l'angle se disposen de quatre a sis podis esglaonats. És en aquest angle on es troba el campanar avui parcialment enderrocat i del qual sols es conserva l’escala de cargol per a accedir-hi. De planta rectangular, sobresurt del mur de l'església, però en canvi disposa d'una bona fonamentació esglaonada adaptada a la topografia. Al campanar hom pot veure l'escala de cargol desplaçada de l'eix central i l'estreta porta d'ingrés, que no conserva la forma original.
A la part superior del mur meridional, prop del campanar, es conserven sis de les mènsules que formaven la cornisa exterior, totes sense decoració.
L'aparell constructiu és molt acurat, fet a base de carreus rectangulars ben escairats de pedra calcària blanca tant a la cara interior com a l'exterior. Pràcticament tots els carreus tenen marca de picapedrer, de les quals se n'han identificades fins a tretze de diferents.
Totes les solucions arquitectòniques adoptades indiquen una datació de ben avançat el segle XIII.
El catxé
- Arcs de mig punt que hi ha a la porta d'accés al temple - A
- Mensules que queden a la part superior del mur meridional prop del campanar - B
- Esglaons que queden al campanar - C
- Nombre de marques de picapedrers - D
- Nombre de columnes adosades als murs interiors - E
- Tercera xifra de l'any en que el comte Ermengol V feu donació de l'esglèsia de Privà a Santa Maria de Solsona - F
Fòrmula:
N 41º 53.(A+3) (B+2) (A+B+C-17-D-E-F)
E 0º 48.(D-10) (E+4) (F)