Després de l’epidèmia de tifus que va assolar la ciutat el 1914, que va produir una alta mortalitat a causa de la contaminació de l’aigua distribuïda per la companyia municipal, va caldre renovar amb tota urgència el sistema de subministrament d’aigua de boca. El complex format per la Casa de l'Aigua de Trinitat Vella i la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova va ser construït per encàrrec de la Compañía de Aguas de Barcelona entre 1915 i 1919, any en què va entrar en funcionament. per millorar les condicions higièniques del subministrament.
Aquestes dues cases d'aigua de la Trinitat unides per un túnel subterrani que connectava ambdues instal·lacions i es perllongava en direcció Collserola, ara estan separades per la Meridiana, que és a la vegada límit entre els districtes de Sant Andreu i Nou Barris
La Casa de l'Aigua de Trinitat Vella (Sant Andreu) era l’estació de distribució i elevadora d’aigua del sistema d’abastament municipal de Barcelona i la Casa de l'Aigua de Trinitat Nova (Nou Barris) era el lloc on es feia el la cloració, decantació i emmagatzematge abans de la seva distribució.
Aquesta infraestructura va deixar de prestar servei al 1989 substituïda pels nous dipòsits situats a pocs centenars de metres.
Built in 1917 by order of the Compañía de Aguas de Barcelona to improve the hygienic conditions of supply, the Casa de l’Aigua de Trinitat Nova in Nou Barris is a new cultural attraction that extends the range of emblematic spaces from the city.
The relevance of the Casa de l’Aigua, a center of environmental and new central axis in terms of economic development lies in its clarity and its architectural typology constructive. It is in fact one of the first reinforced concrete buildings in Barcelona
Originally, the complex was closed in 1989, which consisted of a ski lift, situated in the district of Trinitat Vellal; some pavilions and a chlorination tank located in Trinitat Nova and an underground tunnel connecting the two facilities and extended towards Collserola.