Mieres és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines amb una extensió de 26,29 km⊃2;. Al sud-est de la comarca, comprèn una de les cubetes que formen la fossa tectònica forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, separada de la vall de Llémena pel horst format per la serra de Finestres (al sud-est) i la del Rocacorba (sud-est), enllaçades pel collet de Bastarra (sud) i les serres de Trentinyà i de Portelles. Aquesta cubeta constitueix la capçalera del riu Ritort, afluent del Ser per la dreta (dins el terme de Sant Miquel de Campmajor, que rep, a més, diversos torrents, entre els quals la riera de Mieres, o el Merdançà) que davallen de les serres esmentades.
El municipi és constituït per la vila de Mieres i els antics pobles del Freixe i de Ruïtlles, i el barri de la Cellera. Limita amb els termes municipals de Sant Miquel de Campmajor (est), Sant Martí de Llémena (sud), Sant Aniol de Finestres (sud-oest), Santa Pau (oest), i Sant Ferriol (nord). Travessa el terme la carretera d'Olot a Banyoles per Santa Pau, de la qual deriva un brancal vers El Torn (Sant Ferriol).
L'agricultura és de secà amb vinyes i oliveres, i la ramaderia és bovina.
Documentat des de l'any 834, va tenir lloc en 1484 la segona Guerra dels Remences dirigits per Pere Joan Sala, quan els camperols es van negar a pagar tributs excessius als seus senyors. La zona muntanyosa que envolta la capçalera del riu Tort té boscos de pinedes de pi blanc, rouredes i alzinars.
L'agricultura té conreus de cereals (mill, blat i blat de moro) el de secà amb vinyes i oliveres, i la ramaderia és bovina la qual té una certa importància, ja que assorteix una indústria de productes lactis, l'única de la població a considerar.
La població tingué una línia ascendent reflectida pels fogatjaments i pels censos dels segles XVI-XIX, però des d'aleshores inicià una davallada que arriba fins als nostres dies. El fogatjament del 1370 dóna 67 focs (60 d'Església i 7 d'aloers), que el 1553 havia davallat a 36 focs. Durant el segle XVIII l'índex de creixement de Mieres fou un dels més alts de tota la Garrotxa: els 358 h del 1717 augmentaren a 1.183 h en el cens de José Moñino y Redondo, primer comte de Floridablanca del (1787) i arribà encara als 1.511 el 1857. Aquest creixement es basà principalment en una taxa de natalitat força elevada (segons Maria de Bolòs i Capdevila d'un 39,5% del 1794 al 1803, d'un 35,9% del 1904 al 1913 i d'un 19,4% el 1944-1950, acompanyada d'unes taxes de mortalitat en els mateixos períodes de 30,2%, 25,9% i 13,8% respectivament). El 1900 la població va baixar a 1.042 h, estacionada en 1.054 h el 1930, per iniciar, a causa del corrent emigratori vers poblacions més industrialitzades, una forta baixa els darrers decennis; 804 h el 1960, 569 h el 1970 i 453 h, només el 1979.