Santa Maria de les Franqueses
A tres km de Balaguer i a la riba dreta del riu Segre s'alcen les restes del cenobi més antic de la ciutat.
L’edifici
A l'interior d'aquesta es conservava, fins l'any 2004, una casa construïda, segons les fonts orals, al segle XVIII. La construcció d'aquesta casa, amb els corrals i dependències que l'acompanyaven, afectà fortament tant l'interior (el paviment, les parets, els estucs) com l'exterior del temple amb l'obertura de noves finestres i balcons.
Al marge d'aquesta edificació s'observa l'estructura romànica original.
L'església fou bastida entre finals del segle XII i principis del XIII. Amb tot, les obres avançaren lentament, com ho proven les diferents obertures i motlluracions, que marquen el pas del segon quart del segle XIII (com la rosassa del braç esquerre del creuer), probablement de primer quart del segle XIV (la porta dels peus de la nau i la finestra gòtica que hi ha damunt seu). En tot cas, tot i tractar-se d'un monestir cistercenc, la seva arquitectura respon plenament a exemples romànics pròxims com el de Sant Ruf de Lleida.
L’església és una construcció amb planta de creu llatina. De nau única coberta amb volta lleugerament apuntada.
La capçalera és formada per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d'esfera i il·luminat per tres finestres. Dos arcs de mig punt donen accés als braços del transsepte, que estan coberts amb voltes de canó perpendiculars a l'eix de l'església. En el transsepte s'obren dues absidioles que no es manifesten exteriorment, però que a l'interior configuren una capçalera de tres absis.
Als peus de la nau hi ha una de les tres portes de l’edifici, la segona al transsepte nord i la tercera al mur del sud, que comunicava amb el claustre i la resta de dependències. Aquest sector s’ha excavat recentment i hom pot endevinar la planta de les edificacions que hi havia. coberta amb volta de canó lleugerament apuntada sobre arcs torals.
L'estat d'abandó del conjunt és evident. Les teulades són plenes de vegetació, i el nivell dels terrenys que l'envolten és superior al de l'església, que queda enterrada uns dos metres i mig, fet que ocasiona greus problemes d'humitat.
Poden observar-se per tot restes de murs i estructures entre les que destaquen el mur de tancament que envoltava el monestir, situat al S de l'església, i el celler, ubicat davant de l'actual porta d'entrada.
L'any 2003 es va realitzar una primera intervenció en la que es va sondejar l'entorn i es va localitzar la necròpolis monacal i un porxo annex a la porta sud. L'any 2004 es va realitzar una segona intervenció per col·locar un tub de drenatge per sanejar l'interior del temple. Amb aquesta intenció es rebaixà dos metres el camp sud, a pesar d'estar dintre de l'entorn de protecció.
Finalment, al camp situat davant de la porta principal, a l'altre costat del camí es documentà en planta un forn ceràmic de planta quadrada, que està associat amb les darreres reformes del monestir.
L'any 2006 s' ha dut a terme una intervenció arqueològica que ha deixat al descobert les diverses dependències del recinte monacal, podent-se configurar així la planta general del recinte.
L'excavació al 2011 del test situat a l'ala oest del claustre del monestir ha permès recuperar un tram del mur M-21 i part del paviment de rajola d'aquesta part del monestir.
Malgrat que s'han pogut documentar en extensió, no s'ha pogut datar cap de les dues estructures. Per sobre del nivell d'ús del paviment es situava l'enderroc amb gran quantitat de ceràmiques de vaixella blava dels segles XVIII-XIX. Això reforça les dades obtingudes de l' historiador Monfar qui coneix el mal estat del monestir cap al 1650.
Durant el mes de maig de 2011 es va realitzar un control arqueològic corresponent a la realització d'una rasa per a poder passar cablejat elèctric per poder il·luminar l'interior de l'església, així com l'extracció d'un arbre mort a l'ala oest del claustre i el cobriment d'un forn ceràmic parcialment excavat.
En el transcurs de la realització de la rasa es va localitzar un mur format per tres pedres treballades, d'una llargada de 1,8m i una amplada de 0,3m. No s'ha excavat l'entorn i per tant es desconeix si hi ha més filades. Per altra banda, l'orientació d'aquest mur es troba alineat amb l'accés al claustre.
Història
La fundació es va concretar en la donació feta el 15 de maig de 1186 pel comte Ermengol VIII d’Urgell a la seva mare la comtessa Dolça de Foix (vídua d’Ermengol VII) d’unes terres amb la finalitat d’establir-hi un monestir. A més hi va afegir una dotació de 1.000 sous anyals, per deu anys.
L’orde del Cister es va fer càrrec d'aquest nou establiment femení, els seus membres procedien, molt probablement, de Vallbona de les Monges, que ja havia estat fundat anteriorment, el 1173. La primera abadessa coneguda és Gila (1187-89).
Durant el mandat de l’abadessa Ricarda (1190-1200) el monestir va acumular un ampli seguit de possessions i drets que el papa Celestí III (el 1193) li va confirmar alhora que posava l’establiment sota la protecció de la Santa Seu. Els primers anys del segle XIII queden marcats per l’adquisició d’importants drets i propietats, tot i que també consten vendes per poder fer front als deutes. En aquesta època va arribar a tenir una cinquantena de monges.
Tot i no ser un monestir especialment considerat per la noblesa, hi ha constància de donacions i deixes testamentàries per part de comtes i sobirans: Guerau de Cabrera, el 1204. Ermengol VIII, el 1208. Pere el Catòlic, el 1211. Elvira de Subirats, vídua d’Ermengol VIII, el 1220. Jaume el Conqueridor, el 1236. Àlvar I d’Urgell, el 1267. Ermengol X, el 1314. Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, el 1350. Ferran d’Antequera, el 1413.
La decadència arribà en el segle XIV, el nombre de monges disminueix, també les donacions i rendes. Ja hem esmentat la donació de la comtessa Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, del 1350, motivada per l’estat ruïnós en que es trobava el monestir. Tot i aquesta situació, el 1452 el proper monestir de Vallverd fou unit a aquest, ja que la seva decadència era encara més accentuada. L’abadessa de les Franqueses, Isabel de Zaya, es va fer càrrec d’aquella casa.
Després de la mort de la comtessa fundadora, vers el 1210, la vida del cenobi s'esllanguí. El 1219 empenyorà totes les seves propietats, inclòs l'edifici, que el 1350 se'ns diu que es trobava en estat ruïnós. El 1474 el Papa Sixt IV expedí una butlla que extingia el monestir de les Franqueses i l'incorporava al de Poblet. Les monges que hi restaven s'uniren a les de Vallverd (Tragó de Noguera), mentre que l'abat de Poblet disposà que alguns dels seus monjos passessin a residir a les Franqueses a fi d'establir-hi un priorat. El primer prior conegut fou Antoni Boada (1478).
A partir d'aquell moment les notícies dibuixen una davallada en la vida monàstica. El 1637 té lloc la venda de tots els molins que el cenobi posseïa a la ciutat de Balaguer, i a mitjan segle XVII només hi residien un o dos monjos per atendre l'edifici, que ja amenaçava ruïna.
El final de la dependència de Poblet es produeix el 1700, any en què el noble Francesc Portolà de Balaguer comprà tot el conjunt.
Hi ha una nota de Diego de Monfar datada entre el 1641 i 1652 que descriu l’estat del cenobi: Hay también en medio de la vega, hacia occidente, a la mano izquierda del camino que va de Balaguer a Lérida, un monasterio que lo fue de religiosas cistercienses, obra antigua y maciza: llámase de las Franquezas. Por estar tan cercano al río está muy sujeto a las avenidas de él, pero puede resistir a ellas. Las religiosas se acabaron, y por ser de aires mal sanos no han puesto otras; porque las aguas se encharcan y los vapores que se levantan corrompen los aires. Está unido al monasterio real de Poblet y residen allá uno o dos monjes, que cuidan de la casa y heredades y celebran misa. Hay en la iglesia algunos sepulcros antiguos de piedra, levantados en alto, no se sabe de quien son porque no hay armas ni inscripciones. Consérvanse los claustros y dormitorios y otros cuartos del monasterio, pero amenazando ruina, por hacer muchos años están inhabitados.
El 1700 els monjos van deixar el monestir i van vendre les seves ruïnes a un particular de Balaguer: Francesc de Portolà. Actualment només es conserva l’església.
Abaciologi de Santa Maria de les Franqueses
Gila (1187-1189)
Ricarda (1190-1200)
Comdora (1200-1202)
Guillema (1203-1206)
Raimunda, priora (1206-1208)
Berenguera de Rocafort (1208-1219)
Maria (1224)
Sibil·la d’Urtx (1282)
Eleonor (1302)
Isabel de Zaya (1452)
Elvira de Sant Martí (1474)