PARATGE DE RAFART: BARRACA

Rafart és un petit nucli de masos disseminats en estat ruïnós. Va ser una zona molt activa fins a mitjans del s.XX, tot i que al trobar-se tant allunyada del poble, els habitatges es van anar abandonant. Les restes ens mostren un passat millor, amb cases d'estructura molt gran i complexe, especialment Can Rafart i la rajoleria de Punxaserres. Queda com a mas emblemàtic l'únic que està restaurat, el de Can Dineret, situat prop de puig Estela.

HISTÒRIA DEL PARATGE DE RAFART

El paratge de Rafart, situat a cavall del termes municipals de Celrà i l’antiga parròquia de Sant Daniel, avui Girona, agafa el seu nom de l’antic mas Rafart, ubicat en plena muntanya celranenca, les restes del qual, molt enrunades, encara es poden observar en aquell indret.

La primera referència escrita d’aquest mas ens porta a l’any 1323 en què Guillem Rafart va comprar al pellisser gironí un bosc situat a Riart. Rep el nom de Riart tot el fondal que va des de sota el mas Rafart fins la riera de Palagret.

En la baixa edat mitjana, el mas Rafart depenia del domini directe de la Canònica de Sant Feliu de Girona. Amb l’establiment fet per Andreu Rafart del mas Riart, que estava sota el domini de l’Almoina de la Seu i la pabordia del mes de juny de Sant Feliu, de tres-centes vessanes de bosc i conreu, el mas Rafart s’engrandí notablement.

La família Rafart hi va viure fins al segle XVIII, en què es traslladaren a una altra casa de Sant Daniel. Fins l’any 1957 el mas Rafart va pertànyer a la nissaga que portava el seu nom, encara que en el decurs dels segles nombroses segregacions el van anar esmicolant fins quedar en les vint-i-sis vessanes, que foren objecte de la venda esmentada.

Les altres cases situades a Rafart, cal Dineret, can Punxa, can Jordi, etc., tant en la part de Celrà com de Girona, s’hi van edificar ja en l’edat moderna, en terrenys que havien pertangut inicialment a l’heretat dels Rafart. L’abandonament de les masies es va donar en gran mesura als estralls de la fil·loxera.

Segons la memòria popular dels veïns de Celrà, entre el 3 i el 4 de gener de 1960, dins el paratge de Rafart s’hi va amagar el cèlebre guerriller Quico Sabater, que fugia del Mas Clarà perseguit per la Guàrdia Civil.

Al punt de referència indicat trobareu una senzilla barraca de pedra, segurament feta servir com a refugi dels treballadors. De planta quadrada es conserven els murs exteriors.

Rafart es un pequeño núcleo de masías diseminadas en estado ruinoso. Fue una zona muy activa hasta mediados del siglo XX, aunque al encontrarse tanto alejada del pueblo, las viviendas se fueron abandonando. Los restos nos muestran un pasado mejor, con casas de estructura muy grande y complejo, especialmente Can Rafart y la azulejería de Punxaserres. Queda como más emblemático el único que está restaurado, el de Can Dineret, situado cerca de Puig Estela.

HISTORIA DEL PARAJE DE RAFART

El paraje de Rafart, situado a caballo de los términos municipales de Celrà y la antigua parroquia de San Daniel, hoy Girona, coge su nombre del antiguo Mas Rafart, ubicado en plena montaña celranenca, cuyos restos, muy en ruinas, aún se pueden observar en aquel lugar.

La primera referencia escrita de este pero nos lleva al 1323 en que Guillermo Rafart compró un bosque situado en Riart. Recibe el nombre de Riart todo valle que va desde bajo el Mas Rafart hasta el arroyo de Palagret.

En la Edad Media, el Mas Rafart dependía del dominio directo de la Canónica de Sant Feliu de Girona. Con el establecimiento hecho por Andreu Rafart del mas Riart, que estaba bajo el dominio de la Almoina de la Sede y la pavordía del mes de junio de Sant Feliu, de trescientas vessanes de bosque y cultivo, el mas Rafart se agrandó notablemente.

La familia Rafart vivió hasta el siglo XVIII, en el que se trasladaron a otra casa de San Daniel. Hasta el año 1957 el mas Rafart perteneció a la estirpe que llevaba su nombre, aunque en el transcurso de los siglos numerosas segregaciones lo fueron desmenuzando hasta quedar en las veintidós seis vessanes, que fueron objeto de la venta mencionada.

En el punto de referencia indicado encontraréis una sencilla barraca de piedra, seguramente utilizada como refugio de los trabajadores. De planta cuadrada se conservan los muros exteriores.