Can Masdéu i l’Hospital de Sant Llàtzer, 1902-1973
Al començament del regnat de la Casa d’Aragó el bisbe Guillem de Torroja, va fer construir en l’actual plaça del Pedró, al raval de l’oest de la ciutat, un hospital per recollir leprosos, que fou conegut amb molts noms diferents al llarg dels anys: Casa de Malalts, Casa de Masells, Casa de Santa Maria i Hospital de Santa Margarida. Tres segles després, el 1901, aquest Hospital s’uniria al de la Santa Creu.
Durant el segle XV (1434 i 1474) hi van haver dos projectes per traslladar els leprosos que finalment no es van dur a terme i els malalts de lepra van continuar acollits al vell edifici del carrer del Carme, al costat de l’església de Sant Llàtzer, fins l’any 1904 en què van ser traslladats a un mas situat als afores de la vila de Sant Joan d’Horta, anomenat Can Masdéu.
Can Masdéu cap als anys 20 del segle passat.
Can Masdéu va ser adjudicada per subhasta a l’Hospital de la Santa Creu el 25 d’octubre de 1901. Aquesta heretat estava composta d’una casa de camp amb una porció de terreny de regadiu i una altra important extensió de terres per a cultiu, en la seva majoria de vinya, que es regaven amb l’aigua que els proporcionaven dues mines que existien en la propietat, en total ocupava una superfície aproximada de trenta nou hectàrees. La casa era de planta baixa i dos pisos amb golfes, i tenia un corral. El 1903, la Molt Il·lustre Administració aprova un pressupost de quatre mil vint-i-quatre pessetes per habilitar la masia com a Hospital de Leprosos. Concloses les obres, el 6 de desembre de 1904, van ser traslladats els malalts de l’Hospital de Sant Llàtzer a la seva nova seu.
Els residents de Can Masdéu eren de tots dos sexes i no excedien en nombre de 25. Portaven una vida de llibertat dins del recinte, conreaven petites parcel·les de terreny per al seu propi ús i l’hospital organitzava diferents actes lúdics per a la seva distracció. La casa servia més de refugi que d’Hospital, els malalts hi arribaven en un període molt avançat de la seva malaltia, quan ja havien esgotat tots els recursos per poder-se curar. Procedien de tot el territori català i valencià, el tractament quasi era inexistent, tant per la ineficàcia pròpia de tota temptativa en les formes avançades com per la manca de mitjans de curació apropiats.
Com a curiositat, la finca era llogada per a diferents activitats, com podia ser l’explotació de la seva cantera, petites parcel·les per a conreu o per a vedat de caça.
L’octubre de 1929, va ser nomenat Director de Sant Llàtzer el doctor Santiago Noguer, que manifestà la necessitat de construir un nou hospital per considerar que la vella masia era absolutament impròpia i perillosa en no reunir cap condició per als leprosos i estar infectada de bacteris de la lepra, per la qual cosa era impossible la seva reforma i desinfecció. L’Administració va fer una visita a la leproseria per trobar un lloc on construir un nou edifici, fet que va aprofitar per visitar els malalts. Després de veure l’estat en què es trobaven i què menjaven, van decidir augmentar en un altre plat les racions i que la roba del llit fos canviada cada setmana, sense perjudici de fer-ho més sovint si n’hi hagués necessitat.
El nou Hospital de Sant Llàtzer poc després de la seva inauguració.
El 27 de març de 1931, s’aproven els plànols de construcció del nou Hospital de Sant Llàtzer, i s’accepta l’oferiment dels reverends Manel Mª Vergés i Serafí Alemany, de l’Oratori de Sant Felip Neri, de constituir comissions recaptadores d’almoines per sufragar les obres. Aquestes comencen, però primer per malaltia de l’arquitecte Vicens Artigues i segon per l’esgotament dels mitjans monetaris, l’any 1934 es suspenen. El juny de 1935, es fa una gestió amb el President en funcions de la Generalitat, Manel Portela, per obtenir que aquest organisme consignés 250.000 pessetes per continuar la construcció. La Generalitat n’ofereix la meitat i aconsella als Administradors que demanin la resta a l’Ajuntament, cosa que no va donar resultat. Amb l’ajut donat per la Generalitat, es continuen les obres, fins que finalment el 1936 es suspenen amb motiu de la Guerra Civil. Quatre anys després d’acabat el conflicte, es reprenen les gestions per continuar-les, aquestes es van anant realitzant molt poc a poc, i sobretot gràcies a la caritat de benefactors.
Diverses fotografies del menjador de nenes del Sanatori per a Nenes Tuberculosos.
Quan el 1950 ja estava quasi enllestit, la vella leproseria de Can Masdéu havia millorat molt en habilitació i confort, i els mateixos malalts demanaven que no se’ls traslladés al nou perquè s’hi trobaven molt a gust, per la qual cosa s’havia de trobar un nou fi a l’edificació. En aquella època, la tuberculosi feia grans estralls entre la població i hi havia manca d’hospitals per poder combatre-la per lo que es va decidir destinar el nou Hospital de Sant Llàtzer a Sanatori antituberculós. Però no va ser fins el 1955 quan va trobar el seu destí definitiu, i es va inaugurar el 17 de desembre com a Sanatori de la Santa Creu per a Nens Tuberculosos, amb el lliurament d’un milió de pessetes per part de Radio Nacional de España, procedent de la campanya de 1954 feta pels locutors Joan Viñas i Emili Fàbregas.
El 1960 la Junta Provincial de Sanitat demana el tancament de Can Masdéu, perquè els malalts fossin millor atesos en les leproseries de l’estat, conforme a teràpies més modernes. Finalment el gener de l’any següent va ser tancat i els leprosos que hi quedaven traslladats al Sanatori de Fontilles, a València. Tretze anys després tancava definitivament el sanatori per a nens; només en quedaven dos i l’Hospital volia aprofitar les seves instal·lacions per a una residència geo-psiquiàtrica on es traslladarien part dels pacients de l’Institut Mental, la qual cosa no va arribar a bon port.
Perspectiva actual de Can Masdéu (dreta) i de Sant Llàtzer.
Actualment la masia de Can Masdéu està literalment okupada, i el nou Hospital de Sant Llàtzer continua desocupat.