Juan Palomo
Som al segle XIX i l’entrada de Napoleó a Espanya va aixecar la gent contra el francès, que van iniciar una resistència superba al descomunal i bàrbar exèrcit de França. A Andalusia, a diferència d’altres regions espanyoles, va sorgir la mítica figura del bandoler heroi romàntic i llegendari, captivador, gairebé sempre d’origen familiar humil i pobre, i que gaudia d’un caràcter altruista i valerós. Aquesta figura del bandoler, a cavall entre la història i la llegenda popular, ha inspirat bellíssimes pàgines literàries i multitud de pel·lícules que seria impossible enumerar en breus línies.
Juan Palomo, segons la narració popular, va ser gran amic de José María el Tempranillo. Tenia com a base d’operacions i, alhora, com estança la “Casa Grande”: un casalot maquíssim ubicat al cor de Fuente la Lancha, a pocs metres de la parròquia de Santa Catalina. Aquesta casa, tot i que en l’actualitat es troba dividida i transformada, en altre temps va gaudir d’una excepcional solera arquitectònica. Espessos murs i fondes estances, arcs robustos, i una molt espaiosa càmera -plena d’habitacions- feien de la Casa Grande un edifici herculi i atractiu.
Són múltiples les llegendes que planen entorn al vell i bonic casalot ja, desgraciadament, desaparegut, segons els vilatans La Casa Grande posseïa fondes galeries, on estaven les quadres, que van servir a Juan Palomo per a dipositar les joies i diners robats als francesos; d’altra banda, les habitacions que hi havia a la càmera servien com a presons pels il·lustres personatges pels que Juan Palomo demanava substancioses recompenses. Altres moltes llegendes i històries, entorn a Juan Palomo i la Casa Grande, circulen de boca en boca pel lloc: una d’elles assegura que el pou de la Casa Grande comptava amb una immensa galeria que comunicava amb el riu Guadamatilla -situat a escassos quilòmetres del poble-, i, a través d’ella, escapava Juan Palomo quan era sorprès al seu refugi.
En pobles propers a Fuente la Lancha, la llegenda de Juan Palomo encara segueix suscitant gran interès entre la gent que, normalment, entén la figura del distingit i altruista bandoler com si es trobés a mig camí entre la realitat i la llegenda. Potser aquest difícil equilibri entre allò realista i allò llegendari és el que concedeix a la figura de Juan Palomo la inevitable categoria de mite. Por això, quan qualsevol viatger s’endinsa en els silenciosos carrerons, amorosament assolellats, de Fuente la Lancha, respira un inefable perfum de llegenda i misteri que li fa reflexionar sobre la història que han de tenir aquelles centenàries parets, plenes de molsa i llum, que vigilen, com immòbils ombres llegendàries, des de qualsevol racó, des de qualsevol humil façana.
I després, quan el viatger, certament impressionat por la atmosfera que respira, pregunta per la història del poble y algú li explica la llegenda de Juan Palomo, se n’adona de que alguna cosa màgica flota en aquell ambient, alguna cosa bella i inexplicable, infinitament atractiva per a ell: el llegendari aroma d’un poble interessant i peculiar, Fuente la Lancha, que por tenir no es va privar de tenir a la seva història particular la imatge càlida i romàntica, literària, misteriosa, del bandit Juan Palomo.
La expressió “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”, es emprada tant amb un aspecte negatiu, fent referència a l’egoisme d’algú; com positivament, fent referència a l’autosuficiència d’algú en algun aspecte quotidià.
L’origen el trobem a la “Letrilla Satírica III” (que forma part d’un conjunt de 25) de Francisco de Quevedo, una de les seves múltiples poesies burlesques, i en la que es pot observar el característic estil de l’escriptor d’una manera més intensa y audaç, si és possible.
Com a nota curiosa, cal fer referència a que Quevedo no parla de Juan Palomo, si no del rei Palomo, no sabent-se amb certesa l’origen d’aquesta variació a la frase.
Aquí teniu la letrilla completa:
Después que de puro viejo
caduca ya mi vestido,
como como un descosido,
por estarlo hasta el pellejo.
No acierto a topar consejo
que pueda ponerme en salvo
contra un herreruelo calvo
y una sotana lampiña,
que, cuando mejor se aliña,
me descubre todo el lomo.
Yo me soy el rey Palomo:
yo me lo guiso y yo me lo como.
Si va a decir la verdad,
de nadie se me da nada,
que el ánima apicarada
me ha dado esta libertad.
Sólo llamo majestad
al rey con que hago la suerte.
No temo en damas la muerte
tanto como en un doctor:
que las cosas del amor
como me vienen las tomo.
Yo me soy el rey Palomo:
yo me lo guiso y yo me lo como.
Para mí no hay demasías
ni prerrogativas necias
de los que se hacen Venecias
sólo por ser señorías.
En mi mesa las Harpías
mueren de hambre contino;
pídola para el camino,
si me despide mi dama;
mas, si a mi ventana llama,
después de comer me asomo.
Yo me soy el rey Palomo:
yo me lo guiso y yo me lo como.
Entre nobles no me encojo,
que, según dice una ley,
si es de buena sangre el rey,
es de tan buena su piojo.
Con nada me crece el ojo,
si no es con una hinchazón.
Más estimo un dan que un don;
y es mi fuerza y vigor tanto,
que un testimonio levanto,
aunque pese más que plomo.
Yo me soy el rey Palomo:
yo me lo guiso y yo me lo como.
Si heu llegit tot el listing, ja sabeu una mica més sobre la expressió. Per a resoldre el misteri cal que escribiu al comprovador el codi de la trobada que compta amb un favorit. Penseu amb Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como.
Fonts:
- https://cordobapedia.wikanda.es/
- http://www.aulafacil.com/
Podeu validar la vostra solució amb certitude.