Breu història de la Cova de Mura
Va ser usada com a refugi a la prehistòria i posteriorment a l’època dels romans. En la prospecció feta l’any 1935 es van descobrir restes arqueològiques, juntament amb altre material conservat al Museu Comarcal de Manresa. Es coneix la presència humana a la cova des de l’edat del Bronze (2000-1300 aC). En concret segurament d’enterraments col·lectius. També es té la certeza d’algun altre enterrament d’època baiximperial (s.III i IV dC). Posteriorment la Cova va quedar amagada per la vegetació o algún desprendiment.
Cap a final del segle XIX es diu que un pagès es va fixar en un ocell que es ficava dins una bardissa. Pensant-se que trobaria el seu niu va veure que al darrera de l’espessa vegetació havia un forat. Acabava de descubrir una de les cavitats subterrànies més interessants i boniques del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Durant els primers anys del seu descobriment la cova va estar tancada.
Els centres excursionistes van fer les primeres visites i van informar de totes les formacions d’estalagmites i estalactites (els espeleotemes), de les restes humanes prehistòriques i d’altres curiositats.
Des dels anys 20 fins als 50 obrien els masovers de la Vila que guardaven la clau. Van acompanyar als excursionistes i altres interessats en visitar la mina, o les mines. Amb aquest nom va ser coneguda la Cova durant la major part del s.XX. S’ha dit de totes les maneres: Mina, Mines, Cova, Coves. Per una qüestió de claredat ara en diuen ‘Cova de Mura’.
Dels 60 als 80 va ser una de les pitjors époques. Zona de pedrera i extraccions. Durants temps actes vandàlics van fer malbé bona part de les formacions més boniques i interessants d’espeleotemes. Amb agressions a les zones d’aragonita. D’espeleotemes ja no n’hi quedaven. Al mercat dels diumenges a Sabadell s’hi venia ‘Aragonito de Mura’. Trossos d’espeleotemes decoren cases (interiors i exteriors), de Mura mateix també.
Al 1962 un aiguat la inunda. Moltes zones blanques d’aragonita es van tenyir de color de terra pel fang.
Cap a final dels 90 es va canviar la porta massissa per una amb reixes horitzontals, per afavorir l’accés als ratapinyats.
Des del 2005 s’hi fan visites guiades, per evitar més vandalisme i sobretot oferir una bona visita, ben documentada... Es van aturar al 2014 per temes de seguretat i amb la intenció de millorar encara més l’experiència.
Les sortides es fan des del Centre d’Informació de Mura (caps de setmana i festius). De l’1 d’abril al 30 de Novembre. Després queden tancades per l’hivernació dels ratpenats. La visita té un ambient de descoberta en el que els visitants han de portar casc i frontal perquè no hi ha llum per tal de preservar al màxim el medi i evitar la “malaltia verda” (malaltia que provoquen uns microorganismes vegetals que s’estenen per pedres i pareds afavorits per unes condicions ambientals de llum i temperatura). A l’interior de la cova hi ha uns 12ºC.
La durada de la visita és d’uns 20 minuts i només es pot entrar amb guia. Cal reservar prèviament.
A la Cova hi ha una fauna molt interessant. A l’hivern els ratapinyats, com s’anomenen a Mura, s’hi aixopluguen per passar-hi els dies més freds. Tenen una gran importancia ecològica: són uns grans devoradors d’insectes. Hi trobem el ratapinyat de ferradura gros, un dels més grans d’Europa amb una envergadura alar d’uns 40 cm i fins a 31 gr de pes. Sovint el seu vol és lent i força baix (0,3 a 6 metres d’alçada). La porta d’accés té els barrots horitzontals per tal de deixar-los passar. També hi ha un escarabat endèmic que només trobem en algunes coves i avencs dels massissos de Sant Llorenç i de Montserrat.
La cova és una cavitat natural. Formada per una galería principal d’uns 180 metres de fondària i uns 9 metres d’alçada que no la fan gens claustrofòbica. Com a la majoria de coves del massís s’ha format en conglomerat o pinyolenc format per grans i codonells (com es diuen a Mura els còdols). Aquesta pedra és força dura gràcies al ciment natural que conté: el carbonat de calci.
Les etapes de l’evolució morfològica:
A la primera etapa de la seva formació els importants esforços tectònics de fa milions d’anys van trencar aquestes roques i van crear un sistema de fractures verticals de dirección NNE-SSW. Aquesta fractura s’estructura en un nivell conglomerat, intercalat esporàdicament amb capes decimètriques de gres.
A la segona etapa l’aigua de la pluja va anar infiltrant-se a través d’aquestes esquerdes a l’interior del massís, i a la vegada va anar dissolent el ciment. D’aquesta manera s’han format un gran nombre de coves i avencs. Les coves a Sant Llorenç (a diferència de Montserrat) són horitzontals, planes.
L’aigua comença a circular i excava un conducte. Les evidències s’han de buscar al sostre. Les marmites invertides i el paleosifó que es troven al corredor intermig són remarcables. Aquestes formes càrstiques representen senyals clares de que en un temps hi circulava l’aigua a pressió.
És van formar per l’existència de rius subterrànis. La permeabilitat del sostre codolòs i la impermeabilitat del terra van aforir aquestes riuades que van esculpir pareds i sostre al seu pas. Si no hagués estat un terra impermeable s’hagues formar un avenc vertical en lloc d’una cova horitzontal
A la tercera etapa hi ha una reducció del flux que passa de circular a pressió a fer-ho lliure.
A la quarta etapa la cavitat creix en volum i és aquí on comencen a formar-se les primeres mineralitzacions de calcita i aragonita, afavorides per la disminució de l’aigua que hi circulava.
A la cinquena etapa es produeixen els principals ensorraments de la cavitat. Blocs d’1 i 2 metres d’alçada es desprenen del sostre. Degut a la presècia de capes de gres lutític horitzontals que, amb l’ajuda de les aigües d’infiltració, van actuar com a nivells de feblesa. Això va provocar el trencament de moltes de les mineralitzacions prèvies a la cambra d’entrada i a l´ultima.
A la sisena etapa es modela la cavitat tal com la coneixem avui. Provoca tant una erosió com una sedimentació i formació d’espeleotemes denominació formal per al que comunment es coneixen les formacions de les cavitats. Aludeixen a la forma del depòsit a que se semblen però no a la seva composició.
És un procés erosiu extremadament lent i que sovint ens obsequia amb formacions espectaculars d’espeleotemes, que són dipòsits secundaris formats per precipitació del carbonat de calci que porta dissolt l’aigua que circula per l’interior del massís. Les formacions a la Cova ens poden evocar records, com a una de les columnes coneguda popularment com a La Verge Maria o una altra formació com a un Camell o les dents d’un cocodril.
Cal destacar les formacions aciculars d’Aragonita, conegudes com a “Flors Ferri” (flor de ferro), també anomenat Coraloideo pels seus agregats de fins vidres que s'assembla a les branques de corall. Aquest tipus de cristalització comença com un borrissol molt fi i blanc. Acaba fent agulletes de fins a uns 2 mm de gruix. La Cova de Mura és l’única cavitat amb aquest tipus poc freqüent de cristalització al massís de Sant Llorenç del Munt.
Tot i que el primer que parla d'aquest mineral és el franciscà Joseph Torrubia (1698-1761) en la seva polèmica obra 'Aparatos para la Historia Natural Española', publicada el 1754, va ser el famós mineralogista alemany Abraham Gottlob Werner (1750-1817) qui el 1788 va donar nom a l'aragonit. El seu nom és fruit d'una confusió, ja que va pensar que procedia d'Aragó.
Juntament amb la calcita, l'aragonit és una de les formes cristal·lines del carbonat de calci (CaCO3). Tots dos presenten la mateixa composició química, però difereixen en la forma de cristal·lització i en les seves propietats. El parell aragonit/calcita ha estat el primer cas de polimorfisme mineral reconegut. Fins ara es desconeixia com es podia transformar l'un en l'altre, però els avenços en microscòpia electrònica de transmissió han permès observar com es desenvolupa aquest procés.
L'aragonit és la forma del carbonat càlcic més soluble a l'aigua i és inestable a temperatura i pressió ambient. El seu sistema cristal·logràfic és el ròmbic i generalment es presenta en prismes pseudohexagonals que en realitat són macles, agrupació simètrica de dos o més vidres idèntics. En exemplars massius és difícil distingir-lo de la calcita ja que les seves característiques fisicoquímiques són similars.
Només entrar al vestíbul presideix una gran columnata. Hi trobem també una colada viva formada per la precipitació d’aigua que cau constantment.
Mitjançant passarel·les s’arriba al corredor floral. El sostre està tapizat de calcària que fa petites cristalitzacions. Les 1001 formes de l’Aragonita han estat produïdes gràcies a la precipitació del carbonat càlcic.
Preguntes a respondre:
- Quina és la composició química de l’Aragonita?
- Per què la cova de Mura és horizontal i no vertical?
- Com s’anomena a les formacions que es creen dins la cova?
- Pots dir tres d’aquestes formes?
- Pots adjuntar una fotografía del teu nick, gps o de l’equip en el que surti la cova?