Pineda de Mar és una bonica localitat de la comarca del Maresme.
Història
Diversos vestigis d'època ibèrica (segle IV aC) trobats a diferents indrets del municipi de Pineda (al turó de Montpalau i prop del Mas Castellar) testimonien el poblament del terme des d'èpoques ben remotes. Els assentaments ibèrics són força nombrosos a tot el Maresme, poblat per la tribu dels laietans, el territori de la qual ocupava tota la franja litoral des del Llobregat fins a la Tordera; els seus habitants se situaven en petits promontoris allunyats de la costa. L'intens procés de romanització de la comarca a partir del segle I aC conduí a la progressiva ocupació de la zona costanera, on aparegueren nombroses vil·les, ben comunicades a través del brancal de la Via Augusta, que conduïa fins a Bàrcino. A Pineda hi ha restes d'una important vil·la romana al mas de Can Roig, on desembocava el llarg aqüeducte romà de Can Cua, quatre arcades del qual són encara prou visibles.
L'alta edat mitjana
Després de l'ocupació àrab, a partir del segle ix, el terme de Pineda formava part d'una gran demarcació que anava des de la Tordera a Caldetes. A partir del segle xi apareix en la documentació el castell de Montpalau que, juntament amb el de Palafolls, es repartia la jurisdicció de tot l'Alt Maresme. Les terres de Montpalau, en bona part despoblades, ocupaven un extens territori que comprenia les parròquies d'Arenys, Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta, Hortsavinyà, Vallmanya i una gran part de Sant Pere de Riu i de Santa Maria de Pineda. Durant el segle xii, la senyoria superior del castell de Montpalau era en mans de la poderosa família dels Cabrera, que la van mantenir fins al segle xvi. Pel que fa a la parròquia de Pineda, que aleshores comprenia el que avui són Calella i Santa Susanna, sabem que l'església de Santa Maria va ser consagrada el 1079. Durant aquella època no existia encara un nucli agrupat de poblament, només alguns masos dispersos al sector interior del terme.
L'edat moderna
El creixement de Pineda continuarà lentament durant el segle xvi, quan s'edificarà l'actual plaça de Catalunya i un tram del camí del Mar, obert poc abans de començar la centúria. En aquella època hi havia molts atacs de pirates i corsaris turcs i barbarescs a les poblacions de la costa del Maresme, que van motivar la construcció de nombroses torres de guaita i defensa, com la torre de Sant Jaume, així com la fortificació de l'església parroquial, construïda de bell nou pocs anys abans. Una inscripció a la llinda del portal de l'església fa referència al cruent atac sofert per la població l'1 d'agost de 1545 per part de corsaris turcs capitanejats pel famós Turgut Reis.
El decurs del segle xvii hi ha un cert estancament en tota la comarca, dedicat exclusivament a les activitats agràries. Dos factors influïren negativament en el desenvolupament normal de la població: d'una banda, les guerres entre Espanya i França a partir de 1635, i alhora, les epidèmies de pesta que afectaren greument la comarca cap a la meitat de segle.
A partir del segle xviii, un cop acabada la guerra de Successió el 1714, Pineda, com tota la resta del país, assoleix un notable creixement demogràfic. Segons el cens de l'època, Pineda va passar de 493 a 1.163 habitants entre 1718 i 1787. Aleshores tenia 164 cases agrupades i 42 masies. En aquella època l'activitat econòmica es trobava ja més diversificada. A partir del llibre de viatges de Francisco de Zamora, que visità la contrada cap al 1790, sabem que a Pineda hi havia 22 barques de pesca, un vaixell de 60 tones i 3 de quatre tones, amb un total de 100 homes matriculats com a gent de mar. Tenia telers de lli i la major part de les dones es dedicava a la confecció de puntes o randes (Zamora parla de 750 dones amb un guany anual de més de 27.000 lliures). L'activitat bàsica seguia essent l'agricultura, fonamentada en la producció de vi i en el blat.