El sol brillava amb força aquell matí, i el bosc estava ple de murmuris i olors de fusta fresca. La meva crida havia atret a diversos llenyataires, tots amb les seves característiques úniques: alguns amb barbes espesses i tots amb les seves camises de quadres que feien un bon contrast amb el verd del bosc.
Un cop reunits, els vaig explicar la situació. "Necessitem trobar al noi que va tenir l'accident. La seva bota és aquí. Ja que dissabte assistint a un concurs de talla d'arbres un dels participants va tallar-se el peu i es va deixar la bota al bosc.
Des de llavors, l’arboreda s'omple diàriament de serres i destrals de llenyataires que s’acosten al lloc indicat. La bota solitària, plantada com un testimoni mut d'una història incompleta, reposa enmig del clar del bosc. Cada llenyataire, en el seu torn, s'agenolla amb atenció i prova d’emprovar-se-la. Però, sense excepció, tots arrufen el nas i fan un pas enrere, sacsejant el cap amb decepció. La fila de llenyataires continua creixent, amb cada aspirant més peculiar que l’anterior.
Així doncs, es busca llenyataire sense bota. Si voleu venir a provar sort ja sabeu, però veniu amb les ungles tallades!