Castell de Montoliu o de Santa Margarida

Aquest castell, conegut popularment com “el Castellot” o castell de Santa Margarida, és situat al mig del sector oriental de la plana de Tarragona, prop de la desembocadura del Gaià i, per tant, del castell de Tamarit.

Per arribar-hi s’agafa la carretera local T-202, que va de la Riera de Gaià cap a Tarragona. Al cap d’1 km, cal endinsar-se en la xarxa de carrers de la urbanització “Senyoriu de Tamarit” fins a arribar al peu del turó del castell. Els darrers metres s’han de fer per un corriol costerut. 

Història

Segons A. Virgili, el castell de Montoliu s’ha d’identificar amb el d’Ullastrell, el qual es consigna documentalment l’any 1060; segons aquesta escriptura, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis concediren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda el “Puio vocitato Ullastrello cum omni edificio quod in eo est” en propi alou, amb la condició que hi aixequessin un castell (“et ibi construatis castrum”). Actualment no es conserven al terme municipal de la Riera de Gaià cap dels dos topònims, és a dir, ni Ullastrell ni Montoliu, i això fins ara havia dificultat la localització i la identificació d’aquest castell. Tanmateix, un estudi atent d’aquest document ha portat a identificar el castell d’Ullastrell amb el que posteriorment es coneixerà, a través de la documentació, amb el nom de castell de Montoliu. Com exposa A. Virgili, hi ha tres raons de pes que avalen aquesta tesi: la primera és de caràcter geogràfic, ja que les afrontacions territorials que assenyala el document del 1060 coincideixen plenament amb la situació del castell de Montoliu; la segona té relació amb els senyors del castell, atès que Ramon Berenguer I va concedir el puig Ullastrell a Bernat Amat de Claramunt, i els seus descendents tingueren el domini eminent sobre el castell de Montoliu durant els segles XII i XIII; la tercera fa referència a la significació dels dos topònims, ja que signifiquen gairebé el mateix; Ullastre o Ullastrell (Oleastrum) fa referència a una olivera borda sense empeltar i Montoliu al·ludeix a una muntanya d’oliveres, cosa que lliga el nom, en ambdós casos, a la vegetació predominant de l’indret encara avui dia.

Un dels trets més destacats d’aquest castell fou l’extraordinària amplitud dels seus límits, i cal entendre’l com un exemple de la nova disposició dels districtes castrals a les marques meridionals del comtat de Barcelona a mitjan segle XI. Abraçava l’àrea entre els rius Gaià i Francolí de llevant a ponent, i d’Alcover i Valls a Tamarit i Tarragona de nord a sud, que comprenia tots els llocs i castells infeudats dintre els seus límits.

Algunes referències posteriors d’aquesta fortalesa la identifiquen ja com a castell de Montoliu; així, el gener de l’any 1118, en una donació feta pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III al bisbe Oleguer, apareix el castell de Monteolivo juntament amb Tamarit, com a terme llevantí de la ciutat de Tarragona.

El castell de Montoliu, com ja s’ha apuntat, fou propietat de la família Claramunt, els quals apareixen com a senyors d’aquesta fortalesa en diversos documents dels segles XII i XIII. Així el 1134, Ramon Pere, fill de Pere Mir de Banyeres, es declarà “fidelis homo et solidus” de Deodat de Claramunt, vassall i comdor respectivament dels castells de Montoliu i Tamarit. Deodat morí el 1152 i en el testament, fet públic el mateix any, llegava al seu fill segon, Guillem de Claramunt, el castell de Montoliu amb el Codony —quadra integrada dins els seus termes—. Aquest Guillem de Claramunt, l’any 1182, cedí en vassallatge a Berenguer de la Tallada i als seus una quadra situada “in terminio castri de Monte Olivo”, en un indret que hom anomenava Cequita, que correspon a la Secuita. Més endavant, el 1205, són Ramon de Guàrdia i Saurina de Claramunt els qui llegaren al seu fill Guillem el castrum de Monte Olivo i el de Tamarit, entre d’altres.

L’any 1229, Guillem de Claramunt i Guillem de Cardona, tot i que eren parents, signaren un conveni per tal d’acabar amb les disputes i els plets que mantenien per les seves propietats; en virtut d’aquest conveni, Guillem de Claramunt restà senyor del castell de Montoliu, del de Cubelles, del de Tamarit i de la quadra de Vespella. Posteriorment, el 1244, l’arquebisbe Pere d’Albalat comprà diversos drets a Guillem de Claramunt i Guillem d’Aguiló sobre el Codony, Montoliu, i altres llocs. Set anys més tard, el 20 de març de 1251, la documentació consigna una disputa entre Guillema de Claramunt i Ponç de Cervera per l’herència de Guillem de Claramunt. En aquesta disputa hi aconsellà Ramon de Penyafort i els castells de Montoliu, Tamarit i de Codony restaren en mans de Guillema de Claramunt.

Des de mitjan segle XI es perfila amb Ponç de Montoliu, que morí després del 1066, una família senyorial que destacà sobretot per la possessió dels castells de Puigdelfí i el Catllar, i que conservà com a cognom el locatiu Montoliu, bé que, sembla, d’aquest castell només en posseïen la castlania. D’aquesta família, en deriven branques que tingueren els dominis o castlanies de Tamarit, Vespella, Renau, etc. Als segles XIII i XIV aquesta família va donar importants personatges, com el vicealmirall Berenguer de Montoliu, que estigué al servei de Pere el Gran i Alfons el Liberal i actuà amb Roger de Lloria vers el 1289.

Ja al segle XV, el 1430, Joan de Boixadors, senyor de la Riera, de Montoliu i de Virgili, era un dels morosos de Manuel Icart, senyor de Torredembarra, a qui havia empenyorat els castells de Virgili i de Ferran per 12 000 sous. (AMaM)

Castell

L’element més antic del castell de Montoliu és segurament la malmesa torre de planta circular que hi ha al mig del recinte. El fragment de mur que se’n conserva permet de saber que tenia un diàmetre intern de 3,5 m. El gruix de la paret, a la planta baixa, és de 170 cm. L’alçada actual és de només 3,9 m. És feta amb carreus no gaire grans (15 cm d’alt per uns 30 cm de llarg), pedres petites col·locades d’una manera regular en filades. Originàriament, devia tenir una alçada de més de 10 m; segurament la seva porta era elevada, a uns 5 o 6 m d’alçada amb relació al terra exterior.

El recinte que envoltava aquesta torre potser coincidia amb el que ha arribat, en bona part, fins a nosaltres, fet, tanmateix, en una època més tardana. Aquest clos, que s’estén pel cimal del turó, té una planta bàsicament rectangular i una longitud, de sud a nord, d’uns 30 m i una amplada d’uns 15 m.

A part la torre, situada al mig del recinte, cal assenyalar l’existència, damunt de la muralla occidental, d’una sala, situada uns 4,5 m a ponent de les restes de la torre. El nivell inferior d’aquesta sala fa 5,6 m de llarg per 1,6 m d’ample i és cobert per una volta. Per damunt seu hi ha una sala que fa 4,3 m d’ample per 6,75 m de llarg, que també devia ésser coberta per una volta. El gruix dels murs llargs és de 100 cm, el dels murs curts, de 85 cm.

El sector meridional de la muralla que clou el recinte es pot seguir sense gaire dificultat. Fins i tot veiem que a l’angle sud-est del recinte hi havia una torre angular amb una planta quasi quadrada. Per contra, tota la banda septentrional de la muralla ha estat destruïda; amb tot, per les característiques del relleu, podem suposar que començava a uns 10 m de la sala. A la banda est del clos, davant de la torre, hi ha un cos de la muralla que surt cap a l’exterior uns 3,7 m i que té una longitud d’uns 10 m. El gruix de la muralla perimetral sol ser d’uns 100 cm, cosa que fa pensar que era força alta. En algun sector és feta amb unes pedres molt poc treballades i molt irregulars, en d’altres sectors, en canvi, és bastida amb uns grans carreus, ben escairats.

En principi, creiem que la torre es pot datar cap al segle XI, tot i les restes tan reduïdes que se n’han conservat. Les altres construccions, en canvi, tant la sala com la muralla, han de ser força més posteriors, potser del segle XII o XIII o bé alguns ja clarament gòtics. 

----

Dins el contenidor hi trobareu un segell que no es objecte d'intercanvi, ha de quedar-se a dins, gràcies.