CATALÀ. Aquella nit
d’estiu del 23 d’agost de 1241, la lluna plena quedava
amagada entre els núvols. Plovia a bots i barrals i els llamps no
deixaven d’assetjar la Vall de Sant Feliu. Feia anys que el
Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, no vivia una tempesta com
aquella. Per sort, es trobava a una de les seves propietats, la
Torre del Bisbe, de la qual no havia de sortir fins l’endemà.
Situada en un lloc solitari, perillós i feréstec de Collserola, va
ésser construïda sobre una antiga torre de defensa.
El Bisbe es disposava a dormir quan, per la finestra, va veure
com una persona vestida de negre passava fugaçment camí amunt. En
un principi es va espantar però, en veure que no parava davant la
porta, es va començar a tranquil·litzar. De totes formes, li va
semblar massa estrany com per no preocupar-se. Quedaven pocs minuts
per la mitjanit, i les monges de la Torre de Santa Margarida
deurien estar dormint. Va pujar ràpidament al pis superior i es va
atansar a una finestra de la façana est. Va distingir durant un
instant aquella estranya figura, tot i que aviat va desaparèixer
degut a la intensa pluja.
No li va costar prendre una decisió. La seva responsabilitat
sobre la comunitat de monges era absoluta, ja que aquestes
pertanyien a la Parròquia de Santa Creu d’Olorda, la qual
depenia del Bisbat de Barcelona. Va abrigar-se ràpidament per
sortir al camí, en direcció a la Torre de Santa Margarida. Era un
edifici molt auster, de planta rectangular, acabada en un mur
recte, sense absis. Hi havia un tram cobert amb volta i la resta
amb un embigat pla sobre arcs diafragmàtics. Petites ermites
romàniques, fetes al costat d’una masia i situades en valls
estretes i rodejades de bosc, amb riera i font, i allunyades
d’altres hàbitats, donaren origen, a finals del segle XII i a
principis del segle XIII, a petites comunitats monàstiques,
sobretot de dones. Quatre anys enrere, un 4 de novembre, va ésser
ell mateix qui va col·laborar perquè aquesta comunitat
s’incorporés a l’Orde del Císter, agafant el nom de
Santa Maria de Valldonzella.
El Bisbe havia arribat gairebé al davant, quan va sentir unes
veus que provenien de més amunt. Com que no volia ser descobert pel
camí, va rodejar la construcció per darrera. La seva sorpresa va
ser majúscula en treure el cap entre la vegetació, quan va observar
l’espectacle que hi havia a l’altre costat del camí.
Dins d’una cavitat que hi havia a la paret de la roca, on
estava la Font de la Torre de Santa Margarida, una dotzena de
persones com la que havia vist abans estaven assegudes a ambdues
bandes. La llum d’unes espelmes acompanyava els seus
misteriosos càntics, però no podia distingir-les bé degut a la
distància que els separava. Es va tornar a amagar per por a ésser
descobert i va esperar a que succeís alguna cosa.
Una hora més tard, el silenci va fer acte de presència. El Bisbe
va esperar uns minuts i, quan creia haver deixat passar un temps
prudencial, va tornar a treure el cap. La cavitat era a les
fosques. S’hi va apropar i, un cop a dins, va agenollar-se
per comprovar que les espelmes apagades encara desprenien calor. Un
paper que hi havia a terra va cridar la seva atenció.
Casa de
referència
N 41° 24.360 E 002° 04.046
A la façana oest, al pis superior, hi ha finestres, unes ja
tapiades i d’altres encara existents.
Nombre total de finestres del pis superior de la façana oest =
A
Lloc de trobada
N 41° 24.(A*131+1) E 002° 04.(A*101+1)
A la paret, damunt la font, hi ha una tapa metàl·lica amb
forats.
Nombre de forats que formen el quadrat exterior = B
Nombre de forats que formen la figura interior = C
Al terra, davant la font, hi ha una reixa de ferro amb
ranures.
Nombre de ranures que té la reixa = D
Amagatall del tresor
N 41° 24.(B*4+C*3+D*7) E 002° 04.(B*3+C*4-D*6)
Segurament se li hauria caigut a algun dels assistents a la
trobada, i no va dubtar ni un segon que amagarien alguna cosa
important. La seva propietat se la coneixia de dalt a baix, així
que només va haver de fer el recompte dels forats i de les ranures,
a les palpentes però, en no haver-hi llum. Un cop fets els càlculs,
va descobrir que l’amagatall era al Fornot de les Torres.
Quina sorpresa, doncs allà era on s’obtenia la calç per les
construccions dels voltants, on s’utilitzava la llenya del
bosc com a combustible en un procés que rondava els 1000 ºC! Sabia
que podia arribar-hi per dos camins, però va fer marxa enrere en
direcció a la Torre del Bisbe perquè sabia que era el més
ràpid.
Hi havia arribat. Un cop allà, va llegir la part final de
l’escrit.
Entra per la
boca, passa pel forat,
agafa’t bé i surt de la cavitat.
Més amunt unes pedres hi veuràs,
si abans no t’enganxes hi arribaràs
i per allà el tresor et trobaràs.
El Bisbe va entendre-ho a la primera, però la pluja impedia
l’accés, així que va decidir tornar un altre dia. Berenguer
de Palou va morir el 24 d’agost de 1241, i la seva sepultura
es troba actualment a la Catedral de Barcelona. Pere de Centelles
el va succeir com a Bisbe de Barcelona el mateix any.
L’any 2008 es va trobar aquell escrit, que romania amagat
des de llavors a la Torre del Bisbe, i que va portar fins el punt
del tresor. En el seu lloc es va deixar un caché, que haureu de
trobar vosaltres amb la inestimable ajuda de l’escrit. Es pot
deixar el cotxe a la Salut de Sant Feliu o a Santa Creu
d’Olorda. A partir d’aquí només podeu anar a peu o en
bicicleta. Quan arribeu a Can Ferriol podeu agafar un trencall que
us portarà fins la Torre del Bisbe. Les dades històriques i
geogràfiques són verídiques, no així el propi argument de la
història. Feliç caché! RAMGUS.
Multi-caché, és una caixa d’alumini. Contingut
inicial:
- Logbook, Stashnote, 2 llapis i 1 bolígraf (no
intercanviables)
- First Finder Certificate
- 4 fundes per targetes de TMB
- 4 entrades per atraccions del Tibidabo
- CD de Geocaching
- Clauer
- Cor anti-estrès
- Pilota de tennis
ESPAÑOL. Aquella noche de
verano del 23 de agosto de 1241, la luna llena quedaba escondida
entre las nubes. Llovía abundantemente y los relámpagos no dejaban
de sitiar la Vall de Sant Feliu. Hacía años que el Obispo de
Barcelona, Berenguer de Palou, no vivía una tormenta como aquella.
Por suerte, se encontraba en una de sus propiedades, la Torre del
Bisbe, de la cual no tenía que salir hasta el día siguiente.
Situada en un lugar solitario, peligroso y feroz de Collserola, fue
construida sobre una antigua torre de defensa.
El Obispo se disponía a dormir cuando, por la ventana, vio cómo
una persona vestida de negro pasaba fugazmente camino arriba. En un
principio se asustó pero, al ver que no paraba delante de la
puerta, se empezó a tranquilizar. De todas formas, le pareció
demasiado extraño como para no preocuparse. Quedaban pocos minutos
para la medianoche, y las monjas de la Torre de Santa Margarida
deberían estar durmiendo. Subió rápidamente al piso superior y se
arrimó a una ventana de la fachada este. Distinguió durante un
instante aquella extraña figura, pero pronto desapareció debido a
la intensa lluvia.
No le costó tomar una decisión. Su responsabilidad sobre la
comunidad de monjas era absoluta, ya que éstas pertenecían a la
Parroquia de Santa Creu d’Olorda, la cual dependía del
Arzobispado de Barcelona. Se abrigó rápidamente para salir al
camino, en dirección a la Torre de Santa Margarida. Era un edificio
muy austero, de planta rectangular, acabada en un muro recto, sin
ábside. Había un tramo cubierto con vuelta y el resto con un
envigado plano sobre arcos diafragmáticos. Pequeñas ermitas
románicas, hechas al lado de una masía y situadas en valles
estrechos y rodeados de bosque, con riera y fuente, y alejadas de
otros hábitats, dieron origen, a finales del siglo XII y a
principios del XIII, a pequeñas comunidades monásticas, sobretodo
de mujeres. Cuatro años atrás, un 4 de noviembre, había sido él
mismo quien colaboró para que esta comunidad se incorporase a la
Orden del Císter, cogiendo el nombre de Santa Maria de
Valldonzella.
El Obispo había llegado casi delante, cuando oyó unas voces que
provenían de más arriba. Como que no quería ser descubierto por el
camino, rodeó la construcción por detrás. Su sorpresa fue mayúscula
al sacar la cabeza entre la vegetación, cuando observó el
espectáculo que había al otro lado del camino. Dentro de una
cavidad que había en la pared de la roca, donde estaba la Font de
la Torre de Santa Margarida, una docena de personas como la que
había visto antes estaban sentadas a ambos lados. La luz de unas
velas acompañaba sus misteriosos cánticos, pero no podía
distinguirlas bien debido a la distancia que los separaba. Se
volvió a esconder por miedo a ser descubierto y esperó a que
sucediese alguna cosa.
Una hora más tarde, el silencio hizo acto de presencia. El
Obispo esperó unos minutos y, cuando creía haber dejado pasar un
tiempo prudencial, volvió a sacar la cabeza. La cavidad estaba a
oscuras. Se acercó y, una vez dentro, se arrodilló para comprobar
que las velas apagadas aún desprendían calor. Un papel que había en
el suelo llamó su atención.
Casa de
referencia
N 41° 24.360 E 002° 04.046
En la fachada oeste, en el piso superior, hay ventanas, unas ya
tapiadas y otras aún existentes.
Número total de ventanas del piso superior de la fachada oeste =
A
Lugar de encuentro
N 41° 24.(A*131+1) E 002° 04.(A*101+1)
En la pared, encima de la fuente, hay una tapa metálica con
agujeros.
Número de agujeros que forman el cuadrado exterior = B
Número de agujeros que forman la figura interior = C
En el suelo, delante de la fuente, hay una reja de hierro con
ranuras.
Número de ranuras que tiene la reja = D
Escondite del tesoro
N 41° 24.(B*4+C*3+D*7) E 002° 04.(B*3+C*4-D*6)
Seguramente se le habría caído a alguno de los asistentes al
encuentro, y no dudó ni un segundo que esconderían alguna cosa
importante. Su propiedad se la conocía de arriba abajo, así que
sólo tuvo que hacer el recuento de los agujeros y de las ranuras,
aunque con la mano, al no disponer de luz. Una vez hechos los
cálculos, descubrió que el escondite estaba en el Fornot de les
Torres. ¡Qué sorpresa, pues allá era donde se obtenía la cal para
las construcciones de los alrededores, donde se utilizaba la leña
del bosque como combustible en un proceso que rondaba los 1000 ºC!
Sabía que podía llegar por dos caminos, pero dio marcha atrás en
dirección a la Torre del Bisbe porque sabía que era el más
rápido.
Había llegado. Una vez allá, leyó la parte final del
escrito.
Entra a la
boca, pasa la oquedad,
agárrate y sal de la cavidad.
Más arriba unas piedras verás,
si no te enganchas antes llegarás
y por allá el tesoro encontrarás.
El Obispo lo entendió a la primera, pero la lluvia impedía el
acceso, así que decidió volver otro día. Berenguer de Palou murió
el 24 de agosto de 1241, y su sepultura se encuentra actualmente en
la Catedral de Barcelona. Pere de Centelles le sucedió como Obispo
de Barcelona el mismo año.
El año 2008 se encontró aquel escrito, que permanecía escondido
desde entonces en la Torre del Bisbe, y que llevó hasta el punto
del tesoro. En su lugar se dejó un caché, que tendréis que
encontrar vosotros con la inestimable ayuda del escrito. Se puede
dejar el coche en la Salut de Sant Feliu o en Santa Creu
d’Olorda. A partir de aquí sólo podéis ir a pie o en
bicicleta. Cuando lleguéis a Can Ferriol podéis coger un desvío que
os llevará hasta la Torre del Bisbe. Los datos históricos y
geográficos son verídicos, no así el propio argumento de la
historia. ¡Feliz caché! RAMGUS.
Multi-caché, es una caja de aluminio. Contenido inicial:
- Logbook, Stashnote, 2 lápices y 1 bolígrafo (no
intercambiables)
- First Finder Certificate
- 4 fundas para tarjetas de TMB
- 4 entradas para atracciones del Tibidabo
- CD de Geocaching
- Llavero
- Corazón anti-estrés
- Pelota de tenis