Geografia
d'un paisatge
El massís de les Gavarres
constitueix, juntament amb el de Begur, l’extrem
septentrional de la serralada litoral catalana. Té la forma
d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall entre
les comarques del Baix Empordà i el Gironès, i una extensió propera
als 350 quilòmetres quadrats, repartits per una vintena de
municipis: Calonge, Castell-Platja d’Aro, Corçà,
Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Forallac, la Bisbal
d’Empordà, Mont-ras, Palafrugell, Palamós, Santa Cristina
d’Aro, Torrent i Vall-llobrega al Baix Empordà, i Cassà de la
Selva, Celrà, Girona, Juià, Llagostera, Llambilles, Madremanya,
Quart i Sant Martí Vell al Gironès. El massís limita al nord amb la
plana del Baix Empordà mitjançant un seguit de turons, coneguts amb
el nom de Pregavarres; al nord-est contacta amb la Serralada
Transversal, que en aquest punt separa les planes de
l’Empordà i de la Selva; a l’oest limita amb la mateixa
Selva i al sud amb la vall d’Aro, petita depressió on el
Ridaura separa les Gavarres del massís de l'Ardenya. És un massís
de formes arrodonides, que Josep Pla va definir com a
“elefantíaques” i que té com a punts més elevats els
puigs bessons de la Gavarra i d’Arques, amb 533 i 527 metres
respectivament. Altres cims destacats són el de la Mare de Déu dels
Àngels (485 m), el Montigalar (467 m), Santa Pellaia (353 m), el
Puig Cargol (363m) i el Montnegre (285 m). Ubicades, doncs, entre
planes fortament humanitzades i a prop d'un litoral alterat
substancialment, les Gavarres ofereixen un extens paisatge
forestal, perceptible arreu. El territori de les Gavarres, igual
com passa ara i ha passat sempre amb qualsevol altre espai habitat,
és i ha estat el reflex de les activitats i de les formes de vida
dels diferents col·lectius humans que l’han poblat. Les cases
assenyalen la importància de l’organització de la societat en
famílies; les parets de les feixes, els recs, els molins, els
forns, etc. indiquen les maneres en què aquestes famílies han pogut
obtenir la seva subsistència; les esglésies i els camins recorden
les maneres amb què les famílies s’han organitzat; i els noms
dels llocs i les llegendes reflecteixen una manera de pensar i de
percebre el món. L’estudi del paisatge amb una mentalitat
històrica, doncs, permet trobar, sota l’espessa capa de
vegetació que avui cobreix les Gavarres, les restes d’altres
maneres de viure que, en el fons, coincideixen amb les successives
etapes de la història del massís.
El medi
físic
L’origen de les Gavarres es
situa en el paleozoic, ara fa uns 600 milions d’anys, quan
les roques que avui formen el massís estaven submergides encara
sota el mar. El procés de formació ha durat molts milions
d’anys i ha culminat en el quaternari, amb les variacions del
nivell del mar produïdes per les glaciacions i que han acabat de
perfilar el seu relleu actual. A la meitat nord predominen les
pissarres que, en disgregar-se, formen un relleu més escarpat, amb
valls encaixonades. A la meitat sud, en canvi, predominen els
granits, que quan es desfan formen el sauló. En aquest sector, els
cims són més arrodonits i les valls més obertes. A la part més alta
del massís hi ha un eix central on predominen els esquistos i les
quarsites. En general, són abundoses les vetes de roques
filonianes, com el quars. A les parts més baixes apareixen
materials sedimentaris dipositats amb posterioritat a la formació
del massís. Són les terres vermelles de Sant Daniel i Vilaroja, les
calcàries nummulítiques de Girona i Fonteta, i les sorrenques de
color groc de la Bisbal, entre d’altres. El massís
s’emmarca geogràficament dins una regió de clima típicament
mediterrani, caracteritzat bàsicament per la coincidència del
període més càlid de l’any amb el més eixut, així com per uns
hiverns suaus i una irregularitat de les pluges que es concentren a
la primavera i especialment a la tardor. La temperatura mitjana
anual és de 15 graus. De tota manera, el clima no és homogeni per a
tot el massís, presentant variants locals. El clima mediterrani
marítim i de terra baixa predomina als vessants selvatà, empordanès
i costers del sud, amb precipitacions anuals normalment inferiors
als 700 mm. Una situació lleugerament diferent es dóna a
l’extrem nord-oest, al sector de Girona, on es forma un clima
mediterrani humit amb precipitacions anuals properes al 800m. També
al sector central – on es troben els cims més alts del massís
– impera un clima diferenciat, mediterrani de muntanya
mitjana, amb precipitacions anuals normalment superiors als 800
mm.
Alzinars, boscos
originaris
L’alzinar, el bosc més
característic de la mediterrània septentrional, devia ocupar
antigament la major part del massís, arrelant especialment en
terrenys pissarrosos, profunds i humits, més abundants a la meitat
nord. Aquesta comunitat presenta actualment però una distribució
molt inferior a la que potencialment li pertocaria, com a resultat
d’una perllongada pressió antròpica. Al marge dels seculars
aprofitaments de llenya i carbó, bona part d’aquests boscos
van ser substituïts per afavorir les suredes o per repoblacions de
pins. Actualment molts antics alzinars són brolles arbrades o
bosquines de rebrot, tot i que l’abandó generalitzat de
moltes finques des de mitjans del segle XX es va traduint en una
lenta recuperació dels boscos d’alzines. L’alzinar,
d’un verd fosc tot l'any, és presidit per l’alzina,
acompanyada de surera i roure martinenc, i presenta un sotabosc
atapeït amb una gran quantitat d'arbustos (marfull, aladern,
llentiscle, cirerer d'arboç, fals aladern, arç blanc, galzeran) i
lianes (heura, lligabosc, arítjol,…). Els claps
d’alzinars més ben conservats es concentren en els cims més
enlairats i fondalades ombrívoles, així com a la zona calcària de
Montnegre. Per les seves condicions d'humitat i clima temperat,
l'alzinar és molt ric en fauna invertebrada que passa molt
desapercebuda als nostres ulls i és malgrat tot poc coneguda.
Aquests boscos alberguen també una gran diversitat de vertebrats.
Així a les zones més humides, a prop de punts d’aigua hi
viuen amfibis com la granota pintada, el tritó palmat o el gripau
comú. Les aus més freqüentment observades són el gaig i el tudó,
però els ocells més abundosos són els petits ocells, com el
pit-roig, els mosquiters o el cargolet. També hi són representats
els rapinyaires diürns, com l’esparver o l’astor, o
nocturns com el gamarús i el duc. Si bé ens serà difícil observar
mamífers salvatges en els alzinars, passejant per senders i
corriols tindrem oportunitat de sentir els moviments entre la
fullaraca del ratolí boscà, o de trobar rastres d’animals més
grans, com les femtes de guilles i gats mesquers, les petjades i
barrinades dels senglars i teixons, espècies totes elles amb
poblacions importants al massís.
[CAT] Durant el mesos d'estiu us podeu trobar amb algún tram
tancat a la circulació de vehicles per risc d'incendi.
[ESP] Durante los meses de verano os podéis encontrar con algún
tramo cerrado a la circulación de vehículos debido al riesgo de
incendio.
[ENG] The motor vehicle traffic is prohibited during certain
summer months, due to the risk of fire.