El diumenge 1 de desembre, en companyia de la Sara i l'Anna, buscant una font (una de les meves dèries) pels volts de can Figueres de Mas vàrem ensopegar amb una cosa que mai hagués somiat trobar a Terrassa. Un petit museu de la vinya a l'aire lliure i, a més, accessible per a tothom. Una antiga vinya amb el joc complet del patrimoni arquitectònic rural que hom hi esperaria trobar.

A aquesta antigua vinya no hi queda cap cep (actualment hi ha un oliverar), però sí que hi vàrem trobar els següents elements del patrimoni arquitectònic del conreu tradicional de la vinya:

- Un parell de cups de raig adossats (un de circular i l'altre rectangular) amb els corresponents cairons que els folren interiorment.

Els cups (o tines)

Característiques

Els cups solen ser de planta circular, tot i que n'hi ha de rectangulars i mixtes (amb dipòsit circular i parets exteriors rectangulars). La seva capacitat mitjana solia ser d'unes 87 càrregues de vi (10.500 l). No solien passar dels 2,5 m de diàmetre ni dels 3 de fondària.

Per a la seva construcció s'utilitzava pedra presa amb morter de calç, folrant les parets interiors amb unes grans rajoles quadrades (cairons) de ceràmica envernissada de color roig de 40 x 40 cm, que eren planes o lleugerament corbades en les tines cilíndriques. La part superior, amb la porta per accedir-hi, es realitzava amb pedra seca i la coberta es construïa en falsa cúpula, amb una capa atapeïda de terra per impermeabilitzar-la, alhora que feia d'aïllant tèrmic. A la part inferior hi havia una obertura per buidar el vi ja fermentat (boixa), protegit normalment a dins d'una barraca de pedra seca adossada a la tina.

Origen de les tines

Al llarg dels segles XVI-XVII va anar prenent forma la tina construïda amb pedra i folrada amb ceràmica que va permetre realitzar en un mateix espai la premsa de la verema i la fermentació del most. Per això hi havia a la part superior del cup uns travessers de banda a banda a on s'abocava i trepitjava la verema (brescat), escolant-se el most entre les fustes. Acabat tot el procés aquestes s'apartaven, caient la brisa. Es tancava tot per començar la fermentació. Tot i que aquestes tines es construïen dins els cellers dels masos i cases del poble, el model es el mateix al que sería adoptat posteriorment per les vinyes.

La verema tradicional amb tina

La verema començava a la vinya, tallant els gotims de raïm i dipositant-los a la portadora. La portadora era transportada per dos homes fins a la part superior de la tina. Allí hi havia unes fustes travesseres, una mica separades, anomenades brescat. El raïm era abocat sobre el brescat. Una o més persones trepitjaven el raïm. Per fer-ho s'agafaven amb les mans a unes cordes que penjaven d'uns troncs que hi havia sota el sostre.

El suc que en sortia, el most, s'escolava a traves del brescat i es dipositava al fons de la tina. Quan es considerava prou aixafat, el que quedava del raïm, la brisa, es podia tirar dins la tina movent alguna de les posts. I així, de mica en mica, s’anava omplint. Quan la tina comença a omplir-se, el most ja es posava a fer la fermentació alcohòlica (convertir els sucres del most a alcohol). El most podia fermentar també sense la brisa. D’una manera o de l’altra donaven vins diferents (negres, rosats o blancs).

Un cop acabada la verema el most, amb brisa o sense, fermentava dins la tina. Al acabar la fermentació, que durava unes tres setmanes, ja es tenia el vi i calia una premsa per aixafar la brisa que quedava a dins la tina. Es treia per dalt i es premsava per aprofitar el vi que quedava a la brisa, al gra de raïm mal aixafat i a la rapa.

La brisa que es ficava a la tina podia bullir amb el most fins al final o podia ser retirada al cap d'un dia o dos. En tots els casos, però, calia una premsa per poder treure tot el suc que quedava a la brisa. Si la brisa era molla de vi, sortia un vi premsat d'inferior qualitat. Si era molla de most, se solia barrejar amb aigua i es deixava que fermentés; el vi que en resultava, de poc grau, es destinava sobretot a fer aiguardent. Al costat de les tines és habitual trobar-hi barraques amb la base de pedra de les premses.

Un cop el most s’havia transformat en vi, el mateix grau d’alcohol ja el protegia de fer-se malbé. I llavors, ja es podia treure de la tina. Les tines es buidaven a través de la boixa. Moltes vegades es posava una rajola o plat de ceràmica a l’interior de les tines per garantir que quedava ben tapada i per assegurar que ningú no s’emportava el vi. A més , per evitar que la brisa embussés la boixa al buidar el la tina, es posava un braçat d’argelagues o de sarments dins la tina davant del forat.

Dades a tenir en compte:
1 portadora: 80-90 kg
1 càrrega de raïm: 160-180 kg
1 càrrega de vi: 121 l

Continuo amb la relació d'elements del patrimoni rural que vaig trobar en aquella antiga vinya dels plans de can Canya:

- Un pou tancat fet amb pedra i morter, a l'interior del qual s'hi accedia per una portella que encara conserva les frontisses.

Adossat a l'exterior del pou i arran de terra hi ha un xupet.

El xupet i el brou bordelès

El xupet era el dipòsit on es confeccionava l'anomenat brou bordelès amb el qual es ruixava (ensulfatava) la vinya per evitar les malúries i plagues pròpies del conreu de la vinya com el míldiu, l'oïdi, o els rovells.

El brou bordelès o brou de Burdeos és un fungicida fabricat mitjançant la neutralització d'una solució de sulfat de coure (II) amb calç apagada. Conté un 20% de coure (expressat com coure metall). Per garantir un millor efecte mullant s'hi afegeix un surfactant (de sabó negre natural en general).

L'activitat biocida del coure es coneix des de fa molt de temps, però la recepta del brou bordelès sembla haver estat descoberta pel químic de Bordeus Ulysse Gayon i el botànic Alexis Millardet a principi de la dècada de 1880. Es va començar a utilitzar en la vinya cap a 1885 especialment en vins bordelesos del château Dauzac.

Si us hi fixeu bé, a les parets interiors del xupet veureu unes taques de color verd produides per l'òxid de coure del brou bordelès.

Si encara us apropeu més al xupet, veureu el tub de l'aigüera d'una pica que hi ha a l'interior de pou per on s'omplia el xupet amb l'aigua pouada.

- Una barraca de vinya de planta rectangular de respectables dimensions. És de construcció relativament recent (segurament de la primera meitat del segle XX). Les parets estan construïdes amb pedra i peces ceràmiques (totxanes) i unides amb morter. La coberta és plana, a una aigua, i construïda també amb peces ceràmiques.

Després de fer aquesta petita troballa, per casualitat vaig trobar-me amb el masover de can Canya i can Figueres del Mas. No vaig poder estar-me, i li vaig preguntar si recordava alguna cosa d'aquella antigua vinya. El masover molt amablement em va comentar que vagament recordava que quan era jove en aquell tros uns parcers hi conreavan una vinya de picapoll.

La varietat picapoll

El picapoll, o la picapolla, és una varietat de cep blanca (o negre) autòctona del Pla de Bages. El raïm de cep picapoll és poc compacte, de gra menut i ovalat. Com mostra l'etimologia del seu nom, la seva pell fina manifesta unes taques (pell picada).

La maduració és tardana (segona quinzena de setembre). El vi de picapoll resulta lleuger, amb una graduació i acidesa moderades, amb una aroma fruitada i d'un color groc brillant.

El picapoll és una d’aquelles varietats que abans de la fil·loxera estava àmpliament estesa -tot i que no era majoritària- en gairebé totes les comarques catalanes (a les lleidatanes i gironines amb menor presència) i una part important del País Valencià més proper a Catalunya. Era habitual al Bages (el famós “vi d’Artés” era fet amb picapoll), el Baix Llobregat i Alella, i menys abundant al Camp de Tarragona i el Priorat. El 1568, en un inventari del monestir de Sant Benet de Bages trobem la primera referència que situa el picapoll al Bages, i el 1797 en una detallada relació dels raïms que hi havia a Catalunya es fa esment del picapoll blanc i del picapoll negre.

Passada la fil·loxera es replantà força picapoll (senyal de que es considerava un bon raïm) especialment a la comarca del Bages. Tot i així, actualment no arriba a 20 ha. la superfície de picapoll a tot Catalunya, amb un 96% a la D.O. Pla de Bages -que des de la seva creació l’any 1995 hi està treballant molt seriosament-, i petites quantitats a les comarques tarragonines, a Alella, i a l’Empordà.

Tradicionalment s’emprava per fer els bons vermuts, i també es consumia com a fruita fresca o com a panses, en aquest darrer cas en competència directa amb el moscatell. A França es fa servir per obtenir aiguardent.

Els contractes agraris de la vinya durant els segles XVIII i XIX

Normalment, les vinyes no les treballava l'amo del mas propietari de la peça de terra, que moltes vegades hi era fortament endeutat, sinó que la cedia a petits pagesos (rabassaires o parcers) mitjançant un contracte de rabassa morta o de parceria respectivament.

- Contracte de rabassa morta

Contracte de conreu emfitèutic de naturalesa temporal però de duració indefinida, que tenia per objecte la cessió del domini útil d’una terra amb l’obligació de plantar-hi vinyes i conrear-les; i a canvi de la qual es devia donar al propietari una part de la collita (al llarg del XVIII acostumava ser un quart i al XIX un terç). La duració del contracte era mentre visquessin les dues terceres parts dels primers ceps que s’havien plantat. Els camperols aconseguien prolongar el contracte mitjançant les pràctiques de colgats i capficats, que consistien en replantar sarments. A conseqüència de la fil·loxera entre 1890 i 1895 es va produir el conflicte rabassaire.

Localització: Bàsicament, la Costa del Llevant, el Penedès i el Camp de Tarragona.

- Contracte de parceria

Cessió temporal de terres a la pagesia mitjançant el pagament al propietari d’una part proporcional de les collites. Hi ha nombroses variants en el temps i en l’espai. Si el contracte era escrit durava 4 o 5 anys; l’oral era pràcticament indefinit. El contracte definia la participació o no del propietari en la direcció dels conreus i en les despeses que ocasionaven.

Localització: Molt estès. Predominava al Bages, el Vallés, el Penedès, l’Anoia, la Conca del Barberà i el Camp de Tarragona

Finalment el masover em va anomenar i després ubicar una "cosa" que no m'esperava trobar allà. Quina agradable sorpresa! Si voleu saber que és, només heu de fer aquest multicatxé. Animeu-vos!

Per resoldre aquest multicatxé només haureu de fer un curt passeig pels camps de conreu dels plans de can Canya, i respondre tres senzilles qüestions. Les preguntes sempre faran referència a coses que us trobareu sobre el terreny.

Per a començar el passeig, podem deixar el cotxe a qualsevol lloc del carrer que surt de la rotonda del km 15 de la carretera N-150, que uneix Terrassa amb Sabadell. Una bona referència per trobar el lloc d'aparcament són les instal·lacions de Mercavallès o el Consell Comarcal del Vallès Occidental.

A - CUPS (O TINES) ADOSSADES - Quin arbre creix just a sobre del cup de planta circular?
- Alzina (1)
- Ametller (2)
- Figuera (3)
- Olivera (4)
- Pi (5)
- Roure (6)

B - POU D'AIGUA AMB XUPET ADOSSAT - La portella del pou va ser tapiada recentment. Ho podem saber perquè sobre el ciment hi van fer una inscripció amb la data de la petita obra. Quin és el primer numero de la data? (X-10-09)

C - BARRACA DE VINYA - Quants finestrons travessen les parets de la barraca?

Ara ja podeu resoldre les següents coordenades amb incognites que us portaran al catxé final.


A+B+C=16


N 41º 33,(C+2)(B+1)(B-A-C)'

E 002º 03,(C-A)B(A+1)'

Es tracta d'un tupper de plàstic transparent de mida normal (regular), i el seu contingut inicial és el següent:

- Logbook
- Certificat FTF
- Bolígraf
- Peces de plàstic de colorins
- Col·lecció de petites joguines que faran fruir als més petits

Sigueu curosos a l'hora de desar-lo i de reubicar-lo en la posició original, per tal de que no es vegi. Gràcies.