| I have earned GSA's highest level: |
 |
Estany d'Espolla
CATALÀ
L’Estany d’Espolla forma part de la conca lacustre Banyoles-Besalú.
LA CONCA LACUSTRE DE BANYOLES-BESALÚ
La conca lacustre de Banyoles-Besalú té forma romboïdal; l’eix major s’estén de NNW a SSE entre les poblacions de Cornellà de Terri i Maià de Montcal. L’eix menor se situaria entre Banyoles i Dosquers. Es tracta d’una zona deprimida entre els relleus de la Garrotxa i els turons neògens de Centenys-El Portell. Ocupa dues conques fluvials: la del riu Fluvià, al nord, i la del riu Terri, afluent del Ter, al sud. Morfològicament, es reconeixen tres unitats:
- El Pla de Mata, al sud, de forma triangular, amb la base entre Camós i Banyoles i un vèrtex a Cornellà de Terri, i drenant cap el riu Ter.
- El Pla d’Usall, al centre, que correspon a la plataforma aixecada que separa la conca del Fluvià de la del Terri.
- Fora de la geozona, el glacis de Maià de Montcal, al nord, que també té forma triangular, amb els vèrtex a Besalú, Maià de Montcal i a Dosquers, que drena cap al Fluvià.
La conca lacustre de Banyoles-Besalú es fa present en diversos municipis del Pla de l’Estany (Banyoles, Camós, Cornellà de Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor i Serinyà) i s’estén també a municipis de la veïna comarca de la Garrotxa (Argelaguer, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol i Sant Jaume de Llierca). En tota aquesta àrea es troben quatre zones lacustres perfectament identificades:
- Sector de Besalú-Dosquers.
- Estanyols de la Vall de Campmajor.
- Estany de la platja d’Espolla i surgències associades.
- Estany de Banyoles i els estanyols del seu voltant.
Cal buscar l’origen de tota aquesta zona lacustre a la comarca de la Garrotxa, i més precisament al massís calcari de l’Alta Garrotxa.
La part culminant de la geozona correspon al Pla d’Usall, a 220 m sobre el nivell del mar, pla que es troba a 50 m per sobre de l’Estany de Banyoles.
Origen càrstic i sistema hídric de la zona de l'Estany de Banyoles
La zona lacustre de l'estany de Banyoles està formada per l’estany, el més gran de Catalunya d'origen natural (amb una superfície de 112ha d'aigua lliure), i una sèrie d'estanyols i llacunes temporànies que, en conjunt, constitueixen el sistema càrstic més important de l'Estat Espanyol. Es troba situat al nord-est de Catalunya, al bell mig de la comarca del Pla de l'Estany.
Un sistema càrstic com el de l'estany de Banyoles està caracteritzat per processos de dissolució de roques calcàries i de guix per l’acció de l’aigua infiltrada al subsòl, generant un relleu determinat, com ara coves o dolines (enfonsaments del terreny), com passa a Banyoles. El tret característic de les àrees càrstiques és la circulació subterrània de les aigües. Entre els punts d'infiltració de l’aigua i els de sortida, la circulació s'estableix aprofitant els punts febles de la capa de roques i dóna origen a un sistema de cavitats, pous i galeries on l'aigua, escolant-se lliurement o a pressió, genera processos d'erosió i de dissolució.
El funcionament del sistema càrstic de la conca lacustre de Banyoles pot resumir-se en uns quants fets encadenats.
- Les aigües de pluja infiltrades a la zona de l’Alta Garrotxa, alimenten un aqüífer que circula subterràniament –un riu subterrani- vers el sud pels materials calcaris que son permeables. Aquesta aigua subterrània sorgeix a superfície per la pressió del sistema que provoca que l’aigua ascendeixi a través d’escletxes i fissures dels materials geològics en sentit vertical fins sortir a la superfície en forma de surgències. Amb el temps el pas de l’aigua que ascendeix des de les roques calcàries del subsòl cap a la superfície va dissolent els guixos de las capes intermèdies creant cavitats o forats que en enfonsar-se a superfície i omplir-se d’aigua provoquen la formació d’estanyols.
- El funcionament del sistema hidrogeològic s’explica no només per aquest origen càrstic, sinó també per un origen tectònic. La falla d’Albanyà que circula pel costat est de la conca lacustre delimita un canvi de materials geològics, de manera que la capa de calcàries per on circula l’aqüífer no té continuïtat més enllà de Banyoles, i es troba una capa de margues, materials impermeables, que provoquen un augment de pressió del sistema obligant a l’aigua a sortir de forma vertical a través d’escletxes i fissures fins alimentar els estanys, estanyols, fonts i bullidors. Els bullidors, sinònim de surgència o brollador, són punts per on l’aigua sorgeix amb força de forma intermitent barrejada amb l’aire acumulat a sota terra, creant la sensació d’aigua bullint.
Les formes càrstiques més destacades corresponen a les dolines de col·lapse que es formen quan el sostre de cavitats subterrànies (causades per la dissolució dels guixos per l’aigua) es desploma pel seu propi pes. Quan aquestes dolines tenen un punt de surgència d’aigua pel seu interior formen un estanyol. Tots els estanyols i enfonsaments es caracteritzen per la seva forma circular, així com per una base en forma d’embut.
Aquest sistema càrstic encara està actiu, per la qual cosa aquests processos de formació de dolines i estanyols encara son actius. De fet, l’actual estany és el producte de milers d’anys d’acció d’aquests processos. La zona lacustre original formada fa més de 250.000 anys estava situada més al nord (com mostren els jaciments lacustres d’Incarcal, a Crespià) i es va anar desplaçant vers el sud fins a obtenir l’estructura actual.
La singularitat del fenomen hidrogeològic és el que li ha valgut a l’Estany els valors per ser incorporat a la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional.
El 90% de l’aigua que entra a l’estany de Banyoles prové del sector de Sadernes-Oix, és a dir, de les conques dels rius Llierca i Borró. L’entrada es fa per via subterrània, després de travessar per sota el riu Fluvià. Es produeix així el curiós fenomen del transvasament d’aigües de la conca del riu Fluvià cap a la conca del riu Ter, ja que el desguàs de l’estany de Banyoles es fa a través del riu Terri, que acaba desembocant al Ter a Medinyà.
L’alimentació subterrània prové de les aigües de l’Alta Garrotxa. Com que no poden seguir avançant, en topar amb la falla d’Albanyà, es veuen obligades a ascendir i, en el seu camí cap a l’exterior, van dissolent els materials que troben, com els guixos i les margues. Aquest fet pot provocar enfonsaments i col·lapses de les cavitats i coves formades, sobretot en períodes de sequera, perquè l’aigua ha arrossegat i dissolt els materials per on travessa.
Sistema hídric d'alimentació dels estanys
El Pla de Martís i l'Estany d'Espolla
Entre la depressió on s’ubica l'Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord es troba un pla de 3 a 4km d'ample per 6km de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall. Queda delimitat a l'est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l'oest,per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i tot i que les aigües que recull es reparteixen cap al Fluvià, també ho fan cap a l'oest, al Serinyadell i al sud cap a l'Estany de Banyoles i cap als torrents de la capçalera del Terri. Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles.
L’estany de la platja d’Espolla –o estany d’Espolla– es troba vora Melianta (veïnat de Fontcoberta), i comparteixen les seves aigües els municipis de Fontcoberta i Porqueres, a 40 m sobre el nivell de l’estany de Banyoles.
Quan, en època de pluges abundants i d’aqüífers carregats, l’aportació hidrològica provinent de l’Alta Garrotxa no pot brollar pel fons de l’estany de Banyoles, entren en funcionament les surgències o bullidors repartits pel fons carstificat de l’estany d’Espolla i els seus voltants, alguns dels quals és possible observar perquè l’aigua sobresurt del nivell de manera artesiana (bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) i l’estany comença a emplenar-se. Una vegada omplert, escola les seves aigües pel rec d’Espolla (en èpoques amb fortes pluges pot arribar a desguassar una mica més de 3 metres cúbics per segon), modelat per la mà humana, i després de travessar el pla de Martís es desploma pel Salt de Martís, d’una mica més de 60 m d’alçada, per acabar desembocant finalment al Fluvià a prop d’Esponellà.
Igual que s’emplena quan puja la capa freàtica en època de grans pluges (hi ha casos en què s’ha omplert en poc més d’un dia), en època de sequera i de falta d’aportació d’aigua, l’estany d’Espolla s’asseca; això permet considerar-lo un estany intermitent. És en aquests moments quan és possible observar masses de travertins que constitueixen la depressió (roques carbonàtiques), fàcilment identificables pels petits forats fruit de l’erosió càrstica. Hi ha una part de la depressió que assoleix més profunditat, a causa de l’activitat humana d’extracció d’aquest tipus de roca en temps passats.
L’estany de la platja d’Espolla no és gaire gran: té uns 32.000 m2 de superfície. Les seves dimensions són 280 m de llargada i 184 m d’amplada màxima. Té 5 m de fondària a les restes de l’antiga pedrera de travertí, però tot just arriba a un metre en la seva major part.
Al seu entorn hi ha un seguit de bullidors que formen petites basses i rierols: l’Om del Granger forma el rec de Melianta, que més endavant passa a dir-se el Garrumbert; la Deu d’en Quel Simon i l’Orella s’escolen a la platja d’Espolla; el bullidor de Mardençà deixa les seves aigües a l’estany de Banyoles; la Crivillosa, l’Ull de Porc i el Pou Rodó ho fan a la platja d’Espolla; finalment, el bullidor de la Mussoga ho fa al torrent de Serinyà. Quan la capa freàtica és molt alta es formen aiguamolls i embassaments molt propers a la platja d’Espolla i a les Llacunes, un altre estanyol intermitent de Serinyà però sense rec de desguàs.
Com s’alimenta l’estany?
A banda de diferents surgències que es troben al mateix llit de l'estanyol, com el Sortidor de Sorra, al sud, i que rep aquest nom per la sorra que arrossega l'aigua, i la deu dels Joncs, i d'altres que no tenen nom al nord, també rep les aportacions de diferents recs, tots ells provinents del sud, els quals s'alimenten de les aigües dels diferents bullidors que hi ha fora de la seva cubeta. Del sud-est rep les aportacions que mitjançant un rec li fan els sortidors d'en Torra, de l'Orella (Aurella o Oella), quasi desaparegut en haver-hi construït a tocar mateix, i de la deu de Quel Simon, un petit estanyol amagat al mig d'uns camps de conreu. Aquí caldria esmentar l'anomenat pou d'Espolla, situat a la banda sud, dins el llit mateix de l'estanyol a tocar del sortidor de Sorra, i que es tracta d'un forat excavat ja fa anys amb la pretensió de treure'n aigua permanent i tot i que no es surgent, quan l'aqüífer està ple "plora" per les parets.
Per altra banda, del sud-oest, rep una aportació més gran d'aigua que prové de la suma de diferents surgències; les més allunyades són la de l'Ull de Porc o Cul de Porc, situada davant de Can Ramió, al tocar del camí d'Usall, la de la Crivillosa (Carmallosa o Clivillosa) i de la deu del Canyer, a tocar de Can Bac, que formen un rec que més avall rep les aigües provinents del pou Rodó o Rodon i les de la deu del Freixe.
Per la banda nord, trobem uns enfonsaments que vessen les seves aigües directament al rec d'Espolla, com els clots de la Pedrera, situats a la banda esquerra de la carretera que va de Banyoles a Esponellà (un d’ells desaparegut en ser utilitzat com a abocador). A l'altra banda de la carretera es troben dues zones surgents: la pedrera d'en Silet, tot just a tocar de la carretera, i una mica mes al nord, tot just on acaba el bosc una altra zona molt activa però que no te un nom concret.
L’activitat d’aquest estany va ser màxima fa entre 1,1 milions i 250.000 anys. Durant aquest període de temps es van produir successius avenços, retrocessos i aparicions d’àrees surgents que es van acabar estenent pel pla de Martís-Usall. Aquest pla es va reomplir de materials quaternaris i va donar origen a l’actual pla de Martís; l’estany és el testimoni més important d’aquesta activitat.
ELS TRIOPS
Una de les característiques més conegudes de l'Estany d'Espolla és la presència de Triops, un gènere de crustacis de la família Triopsidae, considerats com a fóssils vivents atès que han canviat molt poc des del triàsic; són, possiblement, l'espècie viva més vella sobre la Terra. Els que es troben a l'Estany d'Espolla són els triops cancriformis.
Els triops mesuren uns 3 centímetres i presenten una closca molt resistent. Viuen en aigües temporals a tot el món i són de vida curta, uns 70 dies. Quan el seu hàbitat s'asseca, els adults moren però els embrions entren en un estat d'animació suspesa i tornen a la vida una vegada l'espai torna a omplir-se d'aigua.
BIBLIOGRAFIA
Informació elaborada a partir de:
- Abellán, Joan Anton i Campos, Miquel. Zona lacustre de l'estany de Banyoles, dins El Pla de l'Estany, número 60, novembre de 2008.
- DDAA. Geologia de la conca lacustre de Banyoles-Besalú : enquadrament, materials i evolució. Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 17. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1985.
- Julià Brugués, Ramon. La conca lacustre de Banyoles-Besalú. Monografies del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1980.
Com registrar aquest Earthcache?
Cal que envieu un correu electrònic a xicufotsopa@gmail.com amb les repostes a les següents preguntes.
- OPCIONAL: pugueu una foto on sortiu vosaltres o el vostre GPA a l'Estany d'Espolla.
- Per què diem que l'estany d'Espolla és intermitent?
- Com s'explica que l'estany de Banyoles desguassi cap al riu Ter i l'estany d'Espolla cap al riu Fluvià, malgrat que l'origen de les aigües se situï a l'Alta Garrotxa i, per tant, a la conca del Fluvià?
- Quin és l'origen del mot carst?
- Què amaga la imatge de Gecaching.com a la fotografia del pal de la llum que es troba al principi del camí que us porta al lloc de les coordenades?
CASTELLANO
El Estany (laguna) d'Espolla forma parte de la cuenca lacustre de Banyoles - Besalú
LA CUENCA LACUSTRE BANYOLES - BESALÚ
La cuenca lacustre de Banyoles- Besalú tiene forma romboidal; el eje mayor se extiende de NNW a SSE entre las poblaciones de Cornellà de Terri y Maià de Montcal. El eje menor se situaría entre Banyoles y Dosquers. Se trata de una zona deprimida entre los relieves de la Garrotxa y las colinas neógenas de Centenys - El Portell. Ocupa dos cuencas fluviales: la del río Fluvià, al norte, y la del río Terri, afluente del Ter, al sur. Morfológicamente, se reconocen tres unidades :
- El Pla de Mata, al sur, de forma triangular, con la base entre Camós y Banyoles y un vértice en Cornellà de Terri, y drenando hacia el río Ter.
- El Pla d'Usall, en el centro, que corresponde a la plataforma levantada que separa la cuenca del Fluvià de la del Terri.
- Fuera de la geozona , el glacis de Maià de Montcal, al norte, que también tiene forma triangular, con los vértices en Besalú, Maià de Montcal y Dosquers, que drena hacia el Fluvià.
La cuenca lacustre de Banyoles - Besalú abarca varios municipios del Pla de l'Estany (Banyoles, Camós, Cornellà de Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor y Serinyà ) y se extiende también a municipios de la vecina comarca de la Garrotxa (Argelaguer, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol y Sant Jaume de Llierca). En toda esta área se encuentran cuatro zonas lacustres perfectamente identificadas:
- Sector de Besalú - Dosquers.
- Lagunas del Valle de Campmajor.
- Laguna de Espolla y surgencias asociadas.
- Lago de Banyoles y los estanques de su alrededor.
Hay que buscar el origen de toda esta zona lacustre en la comarca de la Garrotxa, y más precisamente en el macizo calcáreo de la Alta Garrotxa.
La parte culminante de la geozona corresponde al Pla d'Usall, a 220 m sobre el nivel del mar, llano que se encuentra a 50 metros por encima del lago de Banyoles.
Origen kárstico y sistema hídrico del lago de Banyoles
La zona lacustre del lago de Banyoles está formada por el lago, el más grande de Cataluña de origen natural (con una superficie de 112h de agua libre), y una serie de lagunas y lagunas temporales que, en conjunto, constituyen el sistema cárstico más importante de España. Se encuentra situado en el noreste de Cataluña, en el corazón de la comarca del Pla de l’Estany.
Un sistema cárstico como el del lago de Banyoles está caracterizado por procesos de disolución de rocas calcáreas y de yeso por la acción del agua infiltrada en el subsuelo, generando un relieve determinado, como cuevas o dolinas (hundimientos del terreno), como ocurre en Banyoles. El rasgo característico de las áreas cársticas es la circulación subterránea de las aguas. Entre los puntos de infiltración del agua y los de salida, la circulación se establece aprovechando los puntos débiles de la capa de rocas y da origen a un sistema de cavidades, pozos y galerías donde el agua, colándose libremente a presión, genera procesos de erosión y de disolución.
El funcionamiento del sistema cárstico de la cuenca lacustre de Banyoles puede resumirse en unos cuantos hechos encadenados.
- Las aguas de lluvia infiltradas en la zona de la Alta Garrotxa, alimentan un acuífero que circula subterráneamente - un río subterráneo - hacia el sur por los materiales calcáreos que son permeables. Esta agua subterránea surge a superficie por la presión del sistema que provoca que el agua ascienda a través de grietas y fisuras de los materiales geológicos en sentido vertical hasta salir a la superficie en forma de surgencias. Con el tiempo el paso del agua que asciende desde las rocas calizas del subsuelo hacia la superficie va disolviendo los yesos de las capas intermedias creando cavidades o agujeros que al hundirse en superficie y llenarse de agua provocan la formación de lagunas.
- El funcionamiento del sistema hidrogeológico se explica no sólo por este origen cárstico, sino también por un origen tectónico. La falla de Albanyà que circula por el lado este de la cuenca lacustre delimita un cambio de materiales geológicos, de manera que la capa de calizas por donde circula el acuífero no tiene continuidad más allá de Banyoles, y se encuentra una capa de margas, materiales impermeables, que provocan un aumento de presión del sistema obligando al agua a salir de forma vertical a través de grietas y fisuras hasta alimentar los estanques, lagunas, fuentes y hervidores. Los hervidores, sinónimo de surgencia o manantial, son puntos por donde el agua surge con fuerza de forma intermitente mezclada con el aire acumulado bajo tierra, creando la sensación de agua hirviendo.
Las formas cársticas más destacadas corresponden a las dolinas de colapso que se forman cuando el techo de cavidades subterráneas (causadas por la disolución de los yesos por el agua) se desploma por su propio peso. Cuando estas dolinas tienen un punto de surgencia de agua por su interior forman un estanque. Todos los estanques y hundimientos se caracterizan por su forma circular, así como por una base en forma de embudo.
Este sistema kárstico todavía está activo, por lo cual estos procesos de formación de dolinas y lagunas aún son activos. De hecho, el actual lago es el producto de miles de años de acción de estos procesos. La zona lacustre original formada hace más de 250.000 años estaba situada más al norte (como muestran los yacimientos lacustres de Incarcal, en Crespià) y se fue desplazando hacia el sur hasta obtener la estructura actual.
La singularidad del fenómeno hidrogeológico es lo que le ha valido al lago los valores para ser incorporado a la lista Ramsar de Humedales de Importancia Internacional.
El 90 % del agua que entra en el lago de Banyoles proviene del sector de Sadernes - Oix, es decir, de las cuencas de los ríos Llierca y Borró. La entrada se hace por vía subterránea, después de atravesar por debajo del río Fluvià. Se produce así el curioso fenómeno del trasvase de aguas de la cuenca del río Fluvià hacia la cuenca del río Ter, ya que el desagüe del lago de Banyoles se hace a través del río Terri, que termina desembocando en el Ter en Medinyà.
La alimentación subterránea proviene de las aguas de la Alta Garrotxa. Como no pueden seguir avanzando, al chocar con la falla de Albanyà, se ven obligadas a ascender y, en su camino hacia el exterior, van disolviendo los materiales que encuentran, como los yesos y las margas. Este hecho puede provocar hundimientos y colapsos de las cavidades y cuevas formadas, sobre todo en periodos de sequía, porque el agua ha arrastrado y disuelto los materiales por donde ha circulado.
Sistema hídrico de alimentación de los lagos y lagunas
El Pla de Martís i la laguna de Espolla
Entre la depresión donde se ubica el lago de Banyoles y el valle del río Fluvià, al norte se encuentra un llano de 3 a 4 km de ancho por 6 km de largo conocido como Pla de Martís - Usall. Queda delimitado al este por Melianta y Centenys, al norte por Martís, al oeste por Serinyà y al sur por Usall. Es una llanura ligeramente inclinada hacia el valle de Fluvià, y aunque las aguas que recoge se reparten hacia el Fluvià, también lo hacen hacia el oeste, al Serinyadell y al sur hacia el Lago de Banyoles y hacia los torrentes de la cabecera del Terri. Es en esta llanura donde se encuentra el fenómeno hidrogeológico más espectacular de la cuenca lacustre de Banyoles.
La laguna de la playa de Espolla - o laguna de Espolla - se encuentra cerca Melianta (vecindario de Fontcoberta), y comparten sus aguas los municipios de Fontcoberta y Porqueres , a 40 m sobre el nivel del lago de Banyoles.
Cuando, en época de lluvias abundantes y de acuíferos cargados, la aportación hidrológica proveniente de la Alta Garrotxa no puede brotar por el fondo del lago de Banyoles al estar este ya demasiado lleno, entran en funcionamiento las surgencias o 'bullidors' hervidores repartidos por el fondo carstificado de la laguna de Espolla y sus alrededores, en algunos de los cuales es posible observar que el agua sobresale del nivel de forma artesiana (Bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) y la laguna comienza a llenarse. Una vez llenado, escuela sus aguas para el riego de Espolla (en épocas con fuertes lluvias puede llegar a desaguar un poco más de 3 metros cúbicos por segundo), modelado por la mano humana, y después de atravesar el plan de Martís se desploma por Salto de Martís, de algo más de 60 m de altura, para acabar desembocando finalmente en el Fluvià cerca de Esponellà.
Igual que se rellena cuando sube la capa freática en época de grandes lluvias (hay casos en los que se ha llenado en poco más de un día), en época de sequía y de falta de aporte de agua, la laguna de Espolla se seca, lo que permite considerarlo un lago intermitente. Es en estos momentos cuando es posible observar masas de travertinos que constituyen la depresión (rocas carbonáticas), fácilmente identificables por los pequeños agujeros fruto de la erosión cárstica. Hay una parte de la depresión que alcanza más profundidad, debido a la actividad humana de extracción de este tipo de roca en tiempos pasados.
La laguna de Espolla no es muy grande: tiene unos 32.000 m2 de superficie. Sus dimensiones son 280 m de longitud y 184 m de anchura máxima. Tiene 5 m de profundidad en los restos de la antigua cantera de travertino, pero apenas llega a un metro en su mayor parte.
En su entorno hay una serie de hervidores que forman pequeñas balsas y arroyos: el Om del Granger forma el arroyo de Melianta, que más adelante pasa a llamarse Garrumbert, la Deu d’en Quel Simon y l’Orella vierte sus aguas en la laguna de Espolla, el hervidor de Mardençà deja sus aguas en el lago de Banyoles, la Crivillosa, el Ull de Porc i el Pou Rodó lo hacen en la laguna de Espolla; finalmente, el hervidor de la Mussoga lo hace en el torrente de Serinyà. Cuando la capa freática es muy alta se forman humedales y charcos muy próximos a la laguna de Espolla y en Les Llacunes, otra laguna intermitente de Serinyà pero sin arroyo de desagüe.
Cómo se alimenta la laguna?
Aparte de diferentes manantiales que se encuentran en el mismo lecho de la laguna, como el Sortidor de Sorra, al sur, y que recibe este nombre por la arena que arrastra el agua, y el manantial de los Joncs, y otros que no tienen nombre en el norte, también recibe las aportaciones de diferentes canales, todos ellos provenientes del sur, los cuales se alimentan de las aguas de los diferentes hervidores que hay fuera de su cubeta. Del sureste recibe las aportaciones que mediante un arroyo le hacen los surtidores d’En Torra, de l’Orella (Aurella o Oella), casi desaparecido al haberse construido justo al lado, y del manantial de Quel Simon, una pequeña laguna escondida enmedio de unos campos de cultivo. Aquí habría que mencionar el llamado Pou d’Espolla, situado en el lado sur, en el lecho de la laguna junto al surtidor de Sorra, y que se trata de un agujero excavado hace años con la pretensión de sacar agua permanentemente, y aunque no es surgente, cuando el acuífero está lleno "llora" por las paredes.
Por otra parte, del suroeste, recibe una mayor aportación de agua que proviene de la suma de diferentes manantiales; los más alejados son los de l’Ull de Porc o Cul de Porc, situado delante de Can Ramió, a tocar del camino de Usall, el de la Crivillosa (Carmallosa o Clivillosa) y del manantial del Canyer, junto a Can Bac, que forman un canal que más abajo recibe las aguas provenientes del Pou Rodó y del manantial del Freixe.
Por el lado norte, encontramos unos hundimientos que vierten sus aguas directamente a la laguna de Espolla, como los Clots de la Pedrera, situados en el lado izquierdo de la carretera que va de Banyoles aEsponellà (uno de ellos desaparecido al ser utilizado como vertedero). Al otro lado de la carretera se encuentran dos zonas surgentes: la cantera d’en Silet, apenas al lado de la carretera, y un poco más al norte, justo donde termina el bosque otra zona muy activa pero que no tiene un nombre concreto.
La actividad de esta laguna fue máxima hace entre 1,1 millones y 250.000 años. Durante este periodo de tiempo se produjeron sucesivos avances, retrocesos y apariciones de áreas surgentes que se acabaron extendiendo por la llanura de Martís - Usall. Esta llanura se rellenó de materiales cuaternarios y dio origen al actual Pla de Martís; la laguna es el testimonio más importante de esta actividad.
LOS TRIOPS
Una de les características más conocidas del Estany de Espolla es la presencia de triops, un género de crustáceos de la familia Triopsidae, considerados como fósiles vivientes ya que han cambiado muy poco desde el triásico; són, posiblemente, la especia viva más antigua sobre la Tierra. Los que se encuentran en el Estany de Espolla son los triops cancriformes.
Los triops miden unos 3 centímetros y presentan un caparazón muy resistente. Viven en aguas temporales en todo el mundo y son de corta vida, unos 70 días. Cuando su hábitat se seca, los adultos mueren, pero los embriones entran en un estado de animación suspendida y vuelven a la vida una vez el espacio vuelve a llenarse de agua.
BIBLIOGRAFÍA
Información elaborada a partir de:
- Abellán, Joan Anton i Campos, Miquel. Zona lacustre de l'estany de Banyoles, dins El Pla de l'Estany, número 60, novembre de 2008.
- DDAA. Geologia de la conca lacustre de Banyoles-Besalú : enquadrament, materials i evolució. Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 17. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1985.
- Julià Brugués, Ramon. La conca lacustre de Banyoles-Besalú. Monografies del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1980.
Cómo registrar este Earthcache?
Hay que enviar un correo electrónico a xicufotsopa@gmail.com con las respuestas a las siguientes preguntas.
- OPCIONAL: cuelgue una foto donde salga usted o su GPS en el Estany de Espolla.
- ¿Por qué decimos que el estaño de Espolla es intermitente?
- Como se explica que la laguna de Banyoles desagüe hacia el río Ter y la laguna de Espolla hacia el río Fluvià, a pesar de que el origen de las aguas se sitúe en la Alta Garrotxa y, por lo tanto, en la cuenca del Fluvià?
- ¿Cuál es el origen de la palabra karst?
- ¿Qué esconde la imagen de Geocaching.com en la fotografía del poste eléctrico que se encuentra al principio del camino que os lleva al lugar de las coordenadas.
ENGLISH
The Estany (lagoon) d'Espolla is part of the lacustrine basin of Banyoles - Besalú
THE LACUSTRINE BASIN OF BANYOLES - BESALÚ
The lacustrine basin of Banyoles - Besalú has rhomboid form; the biggest axis spreads from NNW to SSE between the municipalities of Cornellà de Terri and Maià de Montcal. The least axis is located between Banyoles and Dosquers. It’s a depressed zone between the land relief of la Garrotxa and the neogene hills of Centenys- El Portell. It occupies two river basins: that of the river Fluvià, to the north, and that of the river Terri, tributary of the Ter, on the south. Morphologically, three units are recognized:
- El Pla de Mata, on the south, of triangular form, with the base between Camós and Banyoles and an apex in Cornellà de Terri, and draining towards the Ter river.
- El Pla d'Usall, in the center, which corresponds to the elevated platform that separates the basin of the Fluvià of that of the Terri river.
- Out of the geozone, the glacis of Maià de Montcal, to the north, which also has triangular form, with the apexes in Besalú, Maià de Montcal and Dosquers, which drains towards the Fluvià river.
The lacustrine basin of Banyoles - Besalú includes several municipalities of Pla de l'Estany comarca (Banyoles, Camós, Cornellà de Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Porqueres, Sant Miquel of Campmajor and Serinyà) and it is also extended to the nearby comarca of la Garrotxa (Argelaguer, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol and Sant Jaume of Llierca). In all this area, four lacustrine areas are perfectly identified:
It is necessary to look for the origin of all this lacustrine area in the region of the Garrotxa, and more precisely in the limestone massif of the Alta Garrotxa.
The culminating part of the geozona corresponds to Pla d'Usall, at 220 m over the sea level, a plain that is 50 m over the Banyoles lake.
Karstic origin and the water system of the Banyoles Lake
The lacustrine area of the lake of Banyoles is formed by the lake, the biggest of Catalonia of natural origin (with a surface of 112h of free water), and a series of lagoons and temporary lagoons that, as a whole, constitute the more important karstic system in Spain. It is placed in the North-East of Catalonia, in the heart of the comarca of Pla de l'Estany.
A karstic system like that of the lake of Banyoles is characterized by processes of dissolution of limestone rocks and of plaster for the action of the water infiltrated into the subsoil, generating a certain relief, like caves or dolines (subsidence of the area), as it happens in Banyoles. The typical feature of the karstic areasis the underground circulation of the water. Between the points of infiltration of the water and those of exit, the circulation is established making use of the weak points of the rock layer and gives birth to a system of cavities, wells and galleries where the water, slipping in freely to pressure, generates processes of erosion and of dissolution.
The way of working of the karstic system of the lacustrine Banyoles basin is due to a few linked facts.
The Alta Garrotxa infiltrated rainwaters feed an aquifer that circulates underground - an underground river - towards the south for the limestone materials that are permeable. This groundwater arises to surface for the pressure of the system that provokes that the water climbs across cracks and fissures of the geologic materials in vertical sense up to going out to the surface in the shape of upwellings. As time goes by, the step of the water that climbs from the lime rocks of the subsoil towards the surface is dissolving the plasters of the intermediate layers creating cavities or holes that, once sunk in surface and having filled with water, provoke the lagoons formation.
The way of working of the water system is explained not only by this karstic origin, but also by a tectonic origin. The flaw of Albanyà that circulates along this side of the lacustrine basin delimits a change of geologic materials, so that the layer of limestones where the aquifer circulates has no continuity beyond Banyoles, and there is a layer of marls, impermeable materials, which provoke an increase of pressure of the system, and the water have to go out vertically across cracks and fissures up to feeding the ponds, lagoons, sources and kettles. The kettles, synonymous of upwelling or spring, are points where the water arises strongly in an intermittent way mixed with the air accumulated underground, creating a boiling water sensation.
The more outstanding karstic formations correspond to the dolines of collapse that form when the roof of underground cavities (caused by the dissolution of the plasters by the water) collapses for its own weight. When these dolines had got a water upwelling point inside, they form a pond. All the ponds and subsidence are characterized by its circular form, as well as by a base in the shape of funnel.
This karstic system is still active, and because that these processes of formation of dolines and lagoons are still active. In fact, the current lake is the product of thousands of years of action of these processes. The original lacustrine area formed more than 250.000 years ago was placed more to the north (as they show the lacustrine Incarcal deposits, in Crespià) and it was moving towards the south until presenting the current structure.
Because of the singularity of the hydrogeological phenomenon, this zone has been incorporated to the Ramsar Convention on Wetlands.
90 % of the water that enters the Banyoles Lake comes from the sector of Sadernes - Oix, that is to say, of the basins of the rivers Llierca and Borró, in Alta Garrotxa. The entry is done by underground route, after crossing below the river Fluvià. That way, a curious phenomenon takes place: the water diversion of the basin of the river Fluvià towards the basin of the river Ter, since the drainage channel of the lake of Banyoles is done across the river Terri, which ends up by ending in the Ter in Medinyà.
The underground feeding comes from the waters of the Alta Garrotxa. Since they cannot keep on advancing, on having collided with the Albanyà flaw, they turn out to be forced to climb and, in its way towards the exterior, they are dissolving the materials that find, like the plasters and the marls. This fact can provoke subsidence and collapses of the cavities and formed caves, especially in drought periods, because the water has dragged and dissolved the materials where it has circulated.
El Pla de Martís and the lagoon of Espolla
Between the depression where the lake of Banyoles is located and the valley of the river Fluvià, to the north there are a plain about 3 to 4 km wide and 6 km long known as Pla de Martís - Usall. It is delimited to the east by Melianta and Centenys, to the north by Martís, on the west by Serinyà and on the south by Usall. It is a flatness lightly inclined towards the valley of Fluvià, and although the waters that he gathers are distributed towards the Fluvià, also they do it towards the west, to the Serinyadell and on the south towards the Lake of Banyoles and towards the streams of the head of the Terri. It is in this flatness where the most spectacular hydrogeological phenomenon of the lacustrine Banyoles basin is found.
The Beach of Espolla - or Espolla lagoon - can be found close to Melianta (local community of Fontcoberta), and it shares its waters the municipalities of Fontcoberta and Porqueres, 40 m over the level of the lake of Banyoles.
When, in season of abundant rains and of loaded aquifers, the hydrogeological contribution hidrológica originated in Alta Garrotxa cannot sprout for the fund of the lake of Banyoles on having been this already too fully, the upwellings situated in the karstified bottom of the lagoon and its surroundings begin to work; in some of this upwellings it is possible to observe that the water stands out of the level in an artesian way (Bullidor –kettle- dels Joncs, de Sorra, etc.) and the lagoon begins to fill. Once filled, drains its waters through the stream of Espolla a (on time with strong rains it can drain a little more than 3 cubic meters per second), shaped by the human hand, and after crossing the Pla de Martís jumps through Salt de Martís, of something more about 60 m high, to end up finally in the Fluvià river, close to Esponellà.
Just as it is refilled when it raises the phreatic layer in epoch of big rains (there are cases in which it has filled in a little bit more than one day), in season of drought and of absence of water contribution, the Espolla lagoon dries off, what allows to consider it to be an intermittent lake. It is in these moments when it is possible to observe masses of travertine that constitute the depression (carbonatic rocks), easily identifiable for the small holes fruit of the karstic erosion. There is a part of the depression that reaches more depth, due to the human activity of extraction of this type of rock in past times.
The Espolla lagoon is not very big: it has approximately 32.000 m2 of surface. Its dimensions are 280 m long and 184 m wide. It is 5 m deep in the remains of the ancient quarry of travertin, but it scarcely reaches one meter depth in most cases.
In its environment there is a series of kettles that form small rafts and creeks: Om del Granger forms the creek of Melianta, which further on is called Garrumbert, the Deu d'en Quel Simon and l'Orella spills its waters in the lagoon of Espolla, the kettle of Mardençà leaves its waters in the lake of Banyoles, the Crivillosa, Ull de Porc i Pou Rodó do it in the Espolla lagoon; finally, the kettle of the Mussoga does it in the Serinyà stream. When the phreatic layer is very high wetlands and puddles are formed very next to the lagoon of Espolla and in Les Llacunes, another intermittent lagoon in the nearby town of Serinyà, but without sewer pipe creek.
How is the lagoon fed?
Apart from different springs that are in the same bed of the lagoon, like Sortidor de Sorra, on the south, and that gets this name because of the sand that drags the water, and the spring of Els Joncs, and others that have no name in the north, it also receives the contributions of different channels, all of them originated from the south, which feed on the waters of the different kettles that exist out of its bucketful. From the southeast it receives the contributions that by means of a creek give the springs d'En Torra, de l'Orella (Aurella or Oella), almost eliminated, due to having been constructed, and of the spring of Quel Simon, a small hidden lagoon between a few breeding grounds. Here it would be necessary to mention the called Pou d'Espolla placed in the south side, in the bed of the lagoon, along with the Sorra fountain, and a well excavated some years ago with the pretension to extract water permanently, and although it is not an upwelling, when the aquifer is full it "cries" for the walls.
On the other hand, of the south-west, it receives a major contribution of water that comes from the sum of different springs; the most remote are those of l'Ull de Porc or Cul de Porc placed in front of Can near the Ramió, near the path to Usall, that of the Crivillosa (Carmallosa or Clivillosa) and of the spring of the Canyer, near Can Bac; all of them form a channel that further down receives the waters originated from Pou Rodó and from the spring of the Freixe.
On the north side, we find a few subsidence that spill its waters straight to the lagoon of Espolla, like the Clots de la Pedrera, placed in the left side of the route that goes from Banyoles to Esponellà (one of them eliminated on having been used like dump). On the other side of the route there are two upwelling areass: la Pedrera d'en Silet, scarcely next to the route, and a little more to the north, another very active area just where the forest finishes, but that does not have a concrete name.
The maximum activity of this lagoon was between 1,1 million and 250.000 years. During this period of time there had been successive advances, regressions and appearances of upwelling areas that ended up by spreading over the flatness of Martís - Usall. This flatness was refilled of quaternary materials and gave birth to to current Pla de Martís; the lagoon is the most important testimony of this activity.
THE TRIOPS
One of the more known characteristics about Estany de Espolla is the presence of triops, a genre of crustaceans of the Triopsidae family, considered living fossils since they have changed very little from the Triassic; they possibly are the most ancient living spice on Earth. Those who are in Estany de Espolla are triops cancriformes.
The triops measure approximately 3 centimeters and present a very resistant shell. They live in temporary waters in the whole world and they are of short life, approximately 70 days. When its habitat dries off, the adults die, but the embryos enter the state of suspended animation and turn to the life again once the space fills again with water.
BIBLIOGRAPHY
Information obtained from:
- Abellán, Joan Anton i Campos, Miquel. Zona lacustre de l'estany de Banyoles, dins El Pla de l'Estany, número 60, novembre de 2008.
- DDAA. Geologia de la conca lacustre de Banyoles-Besalú : enquadrament, materials i evolució. Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 17. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1985.
- Julià Brugués, Ramon. La conca lacustre de Banyoles-Besalú. Monografies del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, 1980.
How to register this Earthcache?
It is necessary to send an e-mail to xicufotsopa@gmail.com with the answers to the following questions.
- OPTIONAL: upload a picture of you or your GPS at the Estany d’Espolla.
- Why do we say that the Espolla lagoon is intermittent?
- How is explained that the lake of Banyoles drains off towards the river Ter and the lagoon of Espolla drains towards the river Fluvià, although the origin of all that water is located in Alta Garrotxa and, therefore, those water belong to the Fluvià Basin?
- What is the origin of the word karst?
- What hides the Gecaching.com image in the picture of the electrical post that you can find at the beginning of the trail that lets you to the coordinates point?