L’Alzina Surera (Quercus suber), anomenat popularment suro per la seva escorça, és un arbre de fulla perenne, ovalada i lleugerament dentada, de la família de les fagàcies, el seu fruit és l’aglà. La part exterior de l’escorça de l’alzina surera, el suro, es caracteritza per ser lleuger, porós i impermeable. De l’alzina surera se n’extreu el suro, en pannes. Les alzines sureres poden arribar a viure entre 150 i 250 anys, i assolir fins a uns 20 metres d’alçada.
Les suredes creixen sobre sòls silicis o, més o menys àcids i en zones de clima marítim humit, de la mediterrània occidental. Com que la surera és una espècie termòfila, no es troben suredes a les contrades on les gelades són freqüents. Es calcula que en tot el món hi ha uns dos milions i mig d'hectàrees de sureda. La importància econòmica mundial que adquirí la indústria del suro ha provocat molts intents, fallits, d'aclimatació d'alzines sureres en altres contrades.
Les espècies característiques que es troben a la sureda a part de l’alzina surera són: arboç, lligabosc mediterrani, fals aladern, galzeran, marfull, violeta de bosc, falguera i estepa. També s’hi poden trobar altres espècies abundants com: pi pinyer, alzina, bruc, ginesta, gatosa, rogeta...
La sureda és un dels ambients mediterranis amb major diversitat d’aus, ocells de bosc i de brolla. També hi podem trobar animals termòfils, com és el cas de molts rèptils: el llangardaix ocel·lat, el lludrió llistat, la sargantana cua-llarga o la serp verda, i una gran diversitat d’artròpodes com aranyes, escarabats, papallones d’arboç, formigues...
Als Països Catalans la seva distribució es limita doncs a les serres silícies del litoral: Penyagolosa, Maestrat, Ports de Beset, Montnegre, Montseny, Gavarres, Alberes i puntualment a les planes que les envolten (la Selva, l'Empordà i el Rosselló).
LA PELA DEL SURO
L’època més adient per pelar el suro és entre principis de juny i la primera quinzena d’agost, en que la sàvia de l’arbre està en repòs i permet així l’extracció de l’escorça.
![]()
La feina consisteix a fer un tall circular amb la destral al tronc de l’arbre, i després uns talls verticals a l’escorça (amb prudència de no sobrepassar la capacitat de l’arbre per regenerar-se), i amb l’ajut del mànec de la destral o d’un bastó anar fent palanca per fer saltar el suro. Un cop pelat, l’arbre rep un tractament per tal d’assegurar-ne la supervivència i explotació posterior. Un planter d’alzina surera triga, aproximadament, 50 anys a créixer prou per poder fer la primera extracció del suro. Després es pot pelar cada 14 anys. Les dues primeres extraccions donen un suro de baixa qualitat, que serveix per fer conglomerat per aïllants i plafons. A partir de la tercera extracció el suro és de millor qualitat i ja es pot fer servir per fer els taps.
Fins a la segona meitat del segle XX, la indústria surera va ser el motor econòmic del municipi de Palafrugell. Palafrugell compta amb una tradició surera que es remunta al segle XVIII. El suro ha sigut la base de l’activitat econòmica de bona part del Baix Empordà fins l’entrada del turisme. No es pot dir sigui una activitat desapareguda, ja que encara s’hi mantenen indústries relacionades amb el suro.
Per tal de difondre aquesta antiga activitat, Llofriu celebra la Festa de la Pela del Suro des de l’any 2001, al mes de juny, el dissabte abans de Sant Joan. L’escenari principal de la Pela del Suro es la sureda on es dediquen unes hores del dia a la delicada tècnica de pelar les alzines sureres. Al seu voltant es proposen tota una sèrie d’activitats (tallers, conferències, exposicions,...) Llofriu és un espai immillorable que interrelaciona Palafrugell amb les Gavarres, lloc de suredes.
Video Pela del Suro 2013
