Com en tot territori, les Garrigues tenen infinitats de llegendes, històries i rondalles, que des de temps remots, s’han anat explicant i contant de boca en boca, de pares a fills, o molt sovint, d’avis a néts. Enmig d’aquestes històries un xic imaginàries, hi podríem descobrir mitges veritats, com per exemple, personatges que en algun moment van existir certament, o ubicacions o llocs on fan referència.
D’entre moltes llegendes que he pogut consultar en varis llibres, especialment extretes de moltes publicacions de Joan Bellmunt i Figueras, n’he escollit algunes, no tan per l’interès del què expliquen (totes elles, més llargues o més curtes, són destacables), sinó les que fan referència a ubicacions de la nostra geografia i on avui en dia encara podem localitzar aquests espais.
Aquesta sèrie de catxés sobre les llegendes de les Garrigues podria ser molt més gran del què ara és. Afortunadament, no serà per falta d’històries. Però la capacitat personal meva és més limitada del que aquestes tradicions culturals es mereixerien. Qui sap si amb el temps, anirà augmentant.
EL PINAR DEL MET (Tarrés-Vinaixa)
Un dia va arribar a Tarrés un vagabund ple de pols i estripat. Tota la canalla se’n burlava.
En aquest poble hi vivia una noia de cor generós i bondadós com pocs, era molt amable i molt dolça. En veure el vagabund, no se’n va poder estar de la seva bondat i el va convidar a casa per tal de netejar-se i poder menjar alguna cosa. El vagabund, que era un noi jove, un cop rentat i menjat un mos de pa, va agrair a la noia el gest que havia tingut després que totes les criatures se n’havien rigut d’ell, i per oferir-li casa seva per passar la nit. L’endemà, abans de reemprendre el camí, el vagabund li va prometre que tornaria aviat, ja que havia quedat encisat de la seva bellesa i sobretot, de la seva bondat.
Ell va marxar, i la pastoreta es va quedar amb els seus pares, i amb el record i l’enyorança vers aquell jove vagabund.
Entre Tarrés i Vinaixa hi havia uns racons molt salvatges. En un d’aquests racons, abundant de pins, s’amaga la quadrilla del bandoler Met.
En Met, cansat de la monotonia d’assaltar sempre caravanes de rucs, va decidir arribar-se fins al petit poble que hi havia a la vora, per tal de segrestar una bonica i simpàtica noia que allí habitava.
Un dia, guardant el ramat, la pastoreta pregava a la Verge del Cel, que pogués algun dia tornar a veure el jove vagabund. De sobte, va sentir el galop d’uns cavalls, i en un no res es va veure envoltada d’un grup d’homes amb la cara coberta, que posant-li un drap a la boca, la van lligar i se la van endur al seu refugi. Eren el Met i els seus homes. El Met volia casar-se amb ella. I així li va fer saber:
- si et cases amb mi, tinc molt d’or, i seràs molt rica, i no pobra com fins ara
- No, no em casaré amb tu – va contestar ella, mentre li venia al pensament el bon i afable vagabund
- Tan fàcil com et seria de ser lliure, de passar de presonera a senyora de tot, de les riqueses i dels meus homes
- No insisteixis, no em convenceràs!
- Doncs et quedaràs aquí tancada fins que accedeixis, sola!- va dir enfurismat el bandoler
- No estic sola, tinc la Verge del Cel que em fa companyia i no em deixa
El bandoler va marxar. En quedar-se sola, la noia es va posar a plorar. Només Déu i la Verge del Cel podien deslliurar-la d’aquells malfactors. I va pregar.
Al petit poble arribava una important comitivia de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit, que es deturà davant la casa dels pares de la noia, i trucant a la porta, esperava veure’n sortir la jove que mesos enrera l’havia hostatjat, quan ell s’havia perdut en una cacera i vagabund va passar pel poble, ple de pols, entre la burla de la canalla. I la noia, generosament, l’havia convidat a passar, rentar-se, havia compartit el poc aliment i li havia permès passar la nit a cobert.
El vagabund des d’aleshores n’havia quedat encisat, i en arribar a palau, n’havia parlat amb el seu pare. Era el fill del rei. Va voler tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella. El rei havia accedit, i per això ara el noi arribava a la petita casa acompanyat d’una llarga comitiva.
Quan després de trucar, va veure sortir la mare plorant, i assabentar-se dels fets, la sang li va bullir a les venes, i disposant els homes que duia per a un atac, es va dirigir a buscar el bandoler i els seus homes per castigar-los exemplarment.
Van enfilar el camí vers Vinaixa, on en l’espès pinar es trobaven els homes de Met. En arribar, van envoltar el campament i van convidar els bandolers a rendir-se.
En Met, però, va contestar:
- Retireu-vos d’aquí i deixeu-nos fugir a mi i als meus homes, sinó mataré la noia.
Davant d’aquestes paraules el fill del rei va dubtar, no podía permetre deixar aquell home sense càstig, però tampoc podia permetre que fés mal a la persona que estimava.
Quan tots estaven en tensió i la noia pregava a la Verge del Cel, van sentir de cop una veu dolça, baixada del cel, que deia:
- Met, per què ets així?
Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no va sofrir cap mal.
La noia, que al veure el seu salvador, havia reconegut al vagabund, el va abraçar i tots dos van donar gràcies a Déu.
Han passat els anys, i en Met va complir el seu càstig. La noia es va casar amb el fill del rei, i els seus pares van anar a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge.
Mentre la parella va viure molt feliç a palau, plens de joia i amor, un home solitari retornava a aquells indrets. Era en Met, que havent entés que aquell no era el camí correcte, ara retornava a aquests paratges de Tarrés per fer vida eremítica, exemplar.
El catxé es troba a:
N _ _° _ _ . _ 56 E _ _ _° _ _ . _01
Petites ajudes per a resoldre el catxé:
- “Esteu veient Base topogràfica 1:5.000”
- Bifurcació de camins Cota 581,7
Nota: per accedir amb vehicle fins al catxé, no es recomana fer-ho amb un vehicle molt baix. La pista d'accès es troba en una mica en mal estat. Una opció és aparcar el vehicle on cregueu que no molesti (tenint en compte que a prop hi ha una carretera) i accedir-hi a peu. No arriba a 400 metres de distància.
