Quatre hores caminant feia ja el leprós, quan, acompanyat d'en Fitz,
un home qualsevol, es va aturar i va seure en una pedra vora d'un arbre.
Alçà la vista i a l'arbre hi havia un penjat, la lluna il·luminava el cadàver,
tenia la llengua fora. Era un desconegut. Fitz va mirar al voltant, oh no…
res podria ser pitjor, el bosc n'estava ple, però va reconèixer en Conrad,
era el seu germà. El va desenganxar tallant la corda amb el punyal, no
un punyal qualsevol, li va regalar el seu propi germà, eren tres germans.
Després el va reclinar a l'herba. El cadàver estava rígid per la mort. I tu,
on aniràs ara? va cridar. De lluny li va semblar escoltar notes de jazz.
Seguí la música fins que, de sobte, va arribar a l'hostal de Can Pere.
Trucà ben fort, amb insistència, fins que li va obrir la dona de l'hostaler
renoi, qué busques a aquestes hores vianant? va dir la dona de cap rodó.
Estic buscant el meu germà, va contestar el nostre home, potser l'heu vist.
Sense cap mena de permís va entrar a l'hostal. Vull xai i vi, va demanar.
Se'ns ha acabat el xai, et portaré el que tenim aquesta nit, per beure vi negre
i una gerra de sidra. La dona de l'hostaler li va portar un plat de mongetes.
Són les útimes, va dir i va afegir, si cal te les puc posar una estona més al foc.
Sense fer gaire soroll va entrar un vell amb la cara tapada amb esquinçalls i
el va mirar, però no va dir res. Semblava que vingués del mateix Avern.
Tot d'una s'aixeca, s'asseu al seu davant i diu: Encara no saps qui sóc?.
Doncs jo sóc tu. Sí, no em miris així, jo sóc tu d'aquí a no tants anys.
Oportunament despertà i es va alegrar que tot plegat no fos més que un somni.
Si heu arribat fins aquí, ja hauríeu de tenir les coordenades.
No oblideu de passar pel Geocheck si no us voleu perdrE.
