Seguim camí, passant pel vessant est, sota les roques dels crostons.
El camí Ral de Barcelona a Manresa S'anomenaven camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per tant, del comerç que això comportava. Pel parc natural passaven diversos camins importants. El de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar i creuava la serra de l'Obac. Aquest camí, que sembla que fou construït per presos condemnats a treballs forçats, aglutinava bona part del comerç i els transports entre els pobles que es trobaven al llarg del seu recorregut. Al llarg del trajecte es van haver de construir hostals on els viatgers i els animals poguessin reposar i recuperar forces. En aquests hostals, com sol succeir on hi ha molt trànsit de forasters, s'hi podia trobar gent de tota mena: comerciants, militars, aventurers, traginers, pinxos, cambreres alegres, bandolers, etc. No hi faltava la gresca, la disbauxa, els negocis, els enganys, les estafes i els robatoris. El tram senyalitzat, des de la Barata fins al Pont de Vilomara, és el més ben conservat. La resta del camí s'ha perdut o l'han cobert les carreteres asfaltades. (A La Barata hi confluïa també el Camí Ral de Barcelona a Berga, per Mura, Calders, Cabrianes,...) Aquest tram era un dels més perillosos de la ruta Barcelona-Manresa. Al seu pas pel massís de l'Obac, recorria indrets despoblats i solitaris amenaçats per bandolers i lladregots molt actius, especialment durant els segles XVI i XVII. A aquests perills, calia afegir-hi la dificultat del traçat, amb llargues costes i forts pendissos que voregen cingles i penya-segats. Els accidents per causa d'esllavissades i relliscades dels animals devien ser freqüents. La construcció, al segle XVIII, d'un nou camí, que unia Manresa amb la carretera Barcelona-Madrid per Can Maçana, i la inauguració del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l'any 1850 van significar la fi del camí Ral, que es convertí gradualment en un camí ramader.
