ESPAÑOL
El desierto de la costa sur de Perú, y en particular el de la Península de Paracas, es uno de los mejores exponentes de este género de paisajes. Paracas, tanto la península y bahía como las islas y alrededores, es uno de los sitios más atractivos de la costa peruana. Esto se debe, además de la belleza del paisaje y de su valor histórico, a la abundancia de vida, otro hecho que sorprende precisamente por tratarse de un desierto. En Paracas se puede observar a casi todas las aves de la costa, y es paraje obligado de muchas especies migratorias, incluyendo algunas que nos visitan desde el hemisferio norte. También es cuna de una de las culturas más antiguas e importantes del Perú.
Por estas razones el Estado separó en 1975 una extensión de 335 mil hectáreas (incluyendo 217 mil hectáreas de mar), constituyendo la Reserva de Paracas, que hoy forma parte del Sistema Nacional de Parques y Áreas Naturales Protegidas.
Otro atractivo igualmente interesante es la peculiar historia geológica de la zona. En Paracas, así como en sus islas y en el sur del departamento de Ica, reaparece la Cordillera de la Costa y afloran sedimentos marinos del Terciario, con una antigüedad de 30 millones de años. En algunos casos, estos sedimentos aparecen junto a las rocas más antiguas de la Tierra, formadas hace más de 600 millones de años, cuando la vida en el planeta todavía era incipiente.
La ausencia de vegetación y la lentitud de los procesos erosivos hacen de Paracas un libro abierto de geología, que nos cuenta su pasado y el de la Tierra misma. Toda la costa del Perú es un desierto debido a que la frialdad del mar impide la formación de nubes de lluvia. El poco verde que vemos es producto de la mano del hombre, que usa el agua de los ríos que bajan de la sierra para irrigar algunos valles. Paracas es aún más desértico. La distancia entre el río Pisco y el río Ica, al norte y sur de la Península, es de aproximadamente 150 km. Entre estos dos valles no discurre ni siquiera una pequeña quebrada con aguas estacionales.
La Cordillera de la Costa, se encarga de bloquear y desviar cualquier torrente de agua que baja de la sierra. En Paracas, el mar es aún más frío, debido a un caudaloso afloramiento de aguas profundas. Si excluimos las pequeñas y breves lloviznas, que difícilmente se registran en los pluviómetros, en Paracas nunca llueve. Es probable que no lo haya hecho durante miles de años.
La carencia de lluvias y los fuertes vientos le han dado a Paracas una fisonomía muy peculiar. Cuando la NASA se preparaba para lanzar su primera sonda espacial a Marte, usó Paracas como campo de entrenamiento para la interpretación de las imágenes que esperaba recibir del planeta rojo. El paisaje de Paracas no presenta erosión fluvialLa erosión reciente es puramente eólica y de allí su parecido con Marte, donde tampoco hay precipitación ni corrientes de agua, pero sí vientos muy fuertes.
Los sedimentos más antiguos corresponden al Precámbrico. Fueron depositados hace más de 600 millones de años (la Tierra tiene 4,500 millones de años de antigüedad). Durante el Precámbrico aparecieron los organismos vivientes más primitivos, todos microscópicos con excepción de algunas pequeñas algas y lombrices. Paracas es uno de los pocos lugares donde pueden observarse. Se encuentran al pie de los acantilados rocosos, al sur de las playas de Mendieta y Playón. Este tipo de roca es conocido como gneiss, palabra usada por los mineros sajones para describir rocas metamórficas que tienen una apariencia veteada y sinuosa. Las rocas precámbricas también se pueden apreciar en los guijarros y pedrones lavados por las rompientes.
Otra roca antigua que aflora en la península pertenece al período Carbonífero (360 a 300 millones de años antes del presente). Estas rocas contienen material orgánico vegetal fosilizado, plantas, árboles primitivos y turba, depositados hace 325 millones de años durante el periodo Mississipiense. Estos árboles y plantas, ahora petrificados y convertidos en carbón, transforma- ron el abundante anhídrido carbónico (CO2) de la atmósfera en tejido leñoso (celulosa), liberando una gran cantidad de oxígeno que cambió la composición de la atmósfera y alteró drásticamente la evolución de la vida animal. Las rocas del Carbonífero se pueden apreciar en el extremo de la playa La Mina, en forma de pizarras en las que se ve claramente la corteza escamosa de los árboles de aquella era.
La historia geológica de Paracas, tal como aparece en sus sedimentos, se corta abruptamente por un periodo de 250 millones de años, entre los 290 y 40 millones antes del presente. Durante este tiempo, otros sedimentos se depositan sobre los ya mencionados, enterrándolos a varios kilómetros de profundidad. Luego afloran y son desnudados por la erosión, para formar lo que se denomina el “complejo basal de la costa”. Sobre el complejo basal descansan ahora sedimentos marinos más recientes, del Terciario, con menos de 40 millones de años de antigüedad.
La zona de Paracas es el único lugar de la costa peruana (con excepción de la zona petrolífera en la costa norte), en la que afloran los sedimentos marinos del Terciario.
Se distinguen dos épocas claramente diferenciadas: la formación Paracas y la formación Pisco. La formación Paracas, como su nombre lo indica, aflora en la península y alrededores. Tiene unos 35 a 40 millones de años de antigüedad y pertenece a la época del Eoceno superior. Es la responsable del color amarillo típico de la zona. Estos estratos se pueden apreciar en los acantilados de La Catedral y El Fraile, paraje turístico obligado.
En esos estratos se encuentran concreciones gigantes, casi esféricas, con cerca de un metro de diámetro. Las concreciones se forman alrededor de un fósil, no necesariamente óseo, que produce alteraciones químicas en el sedimento que lo rodea, antes y durante su fosilización. No son, como vulgarmente se cree, “huevos de dinosaurio”. Los dinosaurios se habían extinguido 30 millones de años antes y nunca existieron en los mares donde se consolidaron estas piedras redondas.
La formación Pisco, más reciente, es también un sedimento marino. Fue depositada principal- mente en el Mioceno superior y Plioceno inferior. Tiene, por lo tanto, entre 4 y 15 millones de años de antigüedad.
Se diferencia de la formación Paracas por su característico color blanco, y está compuesta en su mayoría por diatomitas. Estas son rocas formadas por los fósiles de algas unicelulares (diatomeas) que poseen una cubierta de sílice. Esta membrana o “cáscara” fue la única parte que se conservó. El interior de las células quedó vacío, lo que le da a la diatomita una densidad muy baja, al punto que da la impresión que si uno la arroja al agua, flotaría.
ENGLISH
The desert of the southern coast of Peru, and in particular that of the Paracas Peninsula, is one of the best exponents of this genre of landscapes. Paracas, both the peninsula and bay and the islands and surroundings, is one of the most attractive sites on the Peruvian coast. This is due, in addition to the beauty of the landscape and its historical value, to the abundance of life, another fact that surprises precisely because it is a desert. In Paracas you can see almost all the birds on the coast, and it is a must for many migratory species, including some that visit us from the northern hemisphere. It is also the cradle of one of the oldest and most important cultures in Peru.
For these reasons, the State separated in 1975 an area of 335 thousand hectares (including 217 thousand hectares of sea), constituting the Paracas Reserve, which is now part of the National System of Parks and Natural Protected Areas.
Another equally interesting attraction is the peculiar geological history of the area. In Paracas, as well as in its islands and in the south of the department of Ica, the Cordillera de la Costa reappears and marine sediments of the Tertiary appear, with an age of 30 million years. In some cases, these sediments appear next to the oldest rocks on Earth, formed over 600 million years ago, when life on the planet was still incipient.
The absence of vegetation and the slowness of erosive processes make Paracas an open book of geology, which tells us about its past and that of the Earth itself. The entire coast of Peru is a desert because the coldness of the sea prevents the formation of rain clouds. The little green we see is a product of the hand of man, who uses water from the rivers that descend from the mountains to irrigate some valleys. Paracas is even more desert. The distance between the Pisco river and the Ica river, to the north and south of the Peninsula, is approximately 150 km. Between these two valleys there is not even a small ravine with seasonal waters.
The Cordillera de la Costa, is responsible for blocking and diverting any torrent of water that comes down from the mountains. In Paracas, the sea is even colder, due to a mighty outcrop of deep waters. If we exclude the small and brief drizzles, which are hardly recorded in the rain gauges, it never rains in Paracas. You probably haven't done it for thousands of years.
The lack of rain and strong winds have given Paracas a very peculiar physiognomy. When NASA was preparing to launch its first space probe to Mars, it used Paracas as a training ground for the interpretation of the images it expected to receive from the red planet. The landscape of Paracas does not present river erosion. Recent erosion is purely wind and hence its resemblance to Mars, where there is neither precipitation nor water currents, but very strong winds.
The oldest sediments correspond to the Precambrian. They were deposited more than 600 million years ago (the Earth is 4,500 million years old). During the Precambrian the most primitive living organisms appeared, all microscopic with the exception of some small algae and earthworms. Paracas is one of the few places where they can be observed. They are located at the foot of the rocky cliffs, south of the beaches of Mendieta and Playón. This type of rock is known as gneiss, a word used by Saxon miners to describe metamorphic rocks that have a veined and sinuous appearance. Precambrian rocks can also be seen in pebbles and pedrons washed by breakers.
Another ancient rock that emerges on the peninsula belongs to the Carboniferous period (360 to 300 million years before the present). These rocks contain fossilized plant organic material, plants, primitive trees and peat, deposited 325 million years ago during the Mississipian period. These trees and plants, now petrified and converted into coal, transformed the abundant carbon dioxide (CO2) in the atmosphere into woody tissue (cellulose), releasing a large amount of oxygen that changed the composition of the atmosphere and drastically altered evolution of animal life. The Carboniferous rocks can be seen at the end of La Mina beach, in the form of blackboards in which the scaly bark of the trees of that era is clearly seen.
The geological history of Paracas, as it appears in its sediments, is cut abruptly for a period of 250 million years, between 290 and 40 million before the present. During this time, other sediments are deposited on those already mentioned, burying them several kilometers deep. Then they emerge and are stripped by erosion, to form what is called the "basal complex of the coast." On the basal complex now rest more recent marine sediments, Tertiary, less than 40 million years old.
Paracas area is the only place on the Peruvian coast (with the exception of the oil zone on the north coast), where marine sediments from the Tertiary surface.
Two distinct periods are distinguished: the Paracas formation and the Pisco formation. The Paracas formation, as the name implies, emerges in the peninsula and surroundings. It is about 35 to 40 million years old and belongs to the era of the upper Eocene. It is responsible for the typical yellow color of the area. These strata can be seen on the cliffs of La Catedral and El Fraile, a must-see tourist spot.
In these strata are giant, almost spherical concretions, about one meter in diameter. The concretions are formed around a fossil, not necessarily bone, that produces chemical alterations in the surrounding sediment, before and during its fossilization. They are not, as is commonly believed, "dinosaur eggs." Dinosaurs had become extinct 30 million years before and never existed in the seas where these round stones were consolidated.
The most recent Pisco formation is also a marine sediment. It was deposited mainly in the upper Miocene and lower Pliocene. It is, therefore, between 4 and 15 million years old.
It differs from the Paracas formation by its characteristic white color, and is mostly composed of diatomites. These are rocks formed by fossils of unicellular algae (diatoms) that have a silica cover. This membrane or "shell" was the only part that was preserved. The interior of the cells was empty, which gives the diatomite a very low density, to the point that gives the impression that if one throws it into the water, it would float.
CATALÀ
El desert de la costa sud del Perú, i en particular el de la Península de Paracas, és un dels millors exponents d'aquest gènere de paisatges. Paracas, tant la península i badia com les illes i voltants, és un dels llocs més atractius de la costa peruana. Això es deu, a més de la bellesa del paisatge i del seu valor històric, a l'abundància de vida, un altre fet que sorprèn precisament per tractar-se d'un desert. En Paracas es pot observar a gairebé totes les aus de la costa, i és paratge obligat de moltes espècies migratòries, incloent algunes que ens visiten des de l'hemisferi nord. També és bressol d'una de les cultures més antigues i importants del Perú.
Per aquestes raons l'Estat va separar en 1975 una extensió de 335 mil hectàrees (incloent 217.000 hectàrees de mar), constituint la Reserva de Paracas, que avui forma part del Sistema Nacional de Parcs i Àrees Naturals Protegides.
Un altre atractiu igualment interessant és la peculiar història geològica de la zona. En Paracas, així com en les seves illes i al sud del departament d'Ica, reapareix la Serralada de la Costa i afloren sediments marins del Terciari, amb una antiguitat de 30 milions d'anys. En alguns casos, aquests sediments apareixen al costat de les roques més antigues de la Terra, formades fa més de 600 milions d'anys, quan la vida al planeta encara era incipient.
L'absència de vegetació i la lentitud dels processos erosius fan de Paracas un llibre obert de geologia, que ens explica el seu passat i el de la Terra mateixa. Tota la costa del Perú és un desert pel fet que la fredor de la mar impedeix la formació de núvols de pluja. El poc verd que veiem és producte de la mà de l'home, que fa servir l'aigua dels rius que baixen de la serra per irrigar algunes valls. Paracas és encara més desèrtic. La distància entre el riu Pisco i el riu Ica, al nord i sud de la Península, és d'aproximadament 150 km. Entre aquests dos valls no discorre ni tan sols una petita trencada amb aigües estacionals.
La Serralada de la Costa, s'encarrega de bloquejar i desviar qualsevol torrent d'aigua que baixa de la serra. En Paracas, el mar és encara més fred, a causa d'un cabalós aflorament d'aigües profundes. Si excloem les petites i breus plugims, que difícilment es registren en els pluviòmetres, a Paracas mai plou. És probable que no ho hagi fet durant milers d'anys.
La manca de pluges i els forts vents l'han donat a Paracas una fisonomia molt peculiar. Quan la NASA es preparava per llançar la seva primera sonda espacial a Mart, va usar Paracas com camp d'entrenament per a la interpretació de les imatges que esperava rebre del planeta vermell. El paisatge de Paracas no presenta erosió fluvialLa erosió recent és purament eòlica i d'allí la seva semblança amb Mart, on tampoc hi ha precipitació ni corrents d'aigua, però sí vents molt forts.
Els sediments més antics corresponen a l'Precambrià. Van ser dipositats fa més de 600 milions d'anys (la Terra té 4,500 milions d'anys d'antiguitat). Durant el Precambrià van aparèixer els organismes vivents més primitius, tots microscòpics amb excepció d'algunes petites algues i cucs. Paracas és un dels pocs llocs on poden observar-se. Es troben al peu dels penya-segats rocosos, al sud de les platges de Mendieta i Playón. Aquest tipus de roca és conegut com gneiss, paraula usada pels miners saxons per descriure roques metamòrfiques que tenen una aparença viada i sinuosa. Les roques precámbricas també es poden apreciar en els còdols i Pedrones rentats per les rompents.
Una altra roca antiga que aflora a la península pertany al període Carbonífer (360 a 300 milions d'anys abans del present). Aquestes roques contenen material orgànic vegetal fossilitzat, plantes, arbres primitius i torba, dipositats fa 325 milions d'anys durant el període Mississipiense. Aquests arbres i plantes, ara petrificats i convertits en carbó, van transformar l'abundant diòxid de carboni (CO2) de l'atmosfera en teixit llenyós (cel·lulosa), alliberant una gran quantitat d'oxigen que va canviar la composició de l'atmosfera i va alterar dràsticament l'evolució de la vida animal. Les roques del Carbonífer es poden apreciar en l'extrem de la platja La Mina, en forma de pissarres en què es veu clarament l'escorça escamosa dels arbres d'aquella era.
La història geològica de Paracas, tal com apareix en els seus sediments, es talla abruptament per un període de 250 milions d'anys, entre els 290 i 40 milions abans del present. Durant aquest temps, altres sediments es dipositen sobre els ja esmentats, enterrant a diversos quilòmetres de profunditat. Després afloren i són despullats per l'erosió, per formar el que s'anomena el "complex basal de la costa". Sobre el complex basal descansen ara sediments marins més recents, del Terciari, amb menys de 40 milions d'anys d'antiguitat.
La zona de Paracas és l'únic lloc de la costa peruana (amb excepció de la zona petrolífera a la costa nord), en la qual afloren els sediments marins del Terciari.
Es distingeixen dues èpoques clarament diferenciades: la formació Paracas i la formació Pisco. La formació Paracas, com el seu nom indica, aflora a la península i voltants. Té uns 35 a 40 milions d'anys d'antiguitat i pertany a l'època de l'Eocè superior. És la responsable del color groc típic de la zona. Aquests estrats es poden apreciar en els penya-segats de La Catedral i El Frare, paratge turístic obligat.
En aquests estrats es troben concrecions gegants, gairebé esfèriques, amb prop d'un metre de diàmetre. Les concrecions es formen al voltant d'un fòssil, no necessàriament ossi, que produeix alteracions químiques en el sediment que l'envolta, abans i durant la seva fossilització. No són, com vulgarment es creu, "ous de dinosaure". Els dinosaures s'havien extingit 30 milions d'anys abans i mai van existir en els mars on es va consolidar aquestes pedres rodones.
La formació Pisco, més recent, és també un sediment marí. Va ser dipositada principalment en el Miocè superior i Pliocè inferior. Té, per tant, entre 4 i 15 milions d'anys d'antiguitat.
Es diferencia de la formació Paracas pel seu característic color blanc, i està composta majoritàriament per diatomita. Aquestes són roques formades pels fòssils d'algues unicel·lulars (diatomees) que posseeixen una coberta de sílice. Aquesta membrana o "closca" va ser l'única part que es va conservar. L'interior de les cèl·lules va quedar buit, el que li dóna a la diatomita una densitat molt baixa, al punt que fa l'efecte que si un la llança a l'aigua, suraria.
PREGUNTAS / QUESTIONS / QÜESTIONS
ESPAÑOL
1. En el camino que sale del Centro de interpretación, podrás ver lo que parecen plásticos. Qué son realmente?
2. ¿A qué periodo pertenecen los fósiles marinos? (Esta pregunta puedes averiguarla en el camino exterior del centro de interpretación)
3. En el centro de Interpretación hay un cartel llamado "GRUPO PARACAS" que hace referencia a 2 fósiles del cenozoico. ¿Cuáles son?
4. En el centro de Interpretación se habla de Grupo Ambo. ¿Cuántos millones de años tiene la roca?
ENGLISH
1. On the way out of the Interpretation Center, you can see what they look like plastic. What are they really?
2. To which geological period does the fossil belong to? (this answer can be found out on the way out of the Interpretation Center)
3. In the Interpretation center there is a sign called "GRUPO PARACAS" that refers to 2 fossils of the Cenozoic. Which are they?
4. In the Interpretation center we talk about Grupo Ambo. How many millions of years has the rock?
CATALÀ
1. En el camí que surt del Centre d'interpretació, podràs veure el que semblen plàstics. Què són realment?
2. A quin periode pertanyen els fòssils marins? (la resposta podries esbrinar-la al camí exterior del centre d'interpretació)
3. Al centre d'Interpretació hi ha un cartell anomenat "GRUP PARACAS" que fa referència a 2 fòssils del cenozoic. Quins són?
4. Al centre d'Interpretació es parla de Grupo Ambo. Quants milions d'anys té la roca?
Puedes logar tras el envío de las respuestas. You can log after sending the answers. Pots logar després de remetre la solució.
Para el FTF, solo 4 respuestas correctas, gracias por comprender.
For the FTF, only 4 perfect answers, thanks for understanding.
Pel FTF, només 4 solucions perfectes, mercès per entendre-ho.