L'Horta de València és una comarca natural i històrica de Valencià. En formaven part tots els municipis de l'Horta Nord, la major part de l'Horta Sud, i la comarca de València.
Aquest territori d'horta fèrtil ha estat fagocitat per l'expansió urbanística de la conurbació de València, tal que en l'actualitat molts quilòmetres de les séquies discorren sota cases i avingudes i una gran extensió de terreny d'horta han estat ocupats per habitatges
El 26 de novembre de 2019, el "regadiu històric de l'Horta de València" és declarat Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM) per part de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), ja que estableix un vincle entre els medis rural i urbà, amb un sistema productiu on s'integren les cultures agrícola i hidràulica, llaurades durant segles d'ençà del començament de la dominació àrab a la zona, que han anat conformant un paisatge únic, l'Horta de València i l'Albufera, que s'integra en la coneguda horta mediterrània.
Origen
L'horta valenciana va nàixer en l'època de l'Imperi Romà, i consolidà la ciutat de Valentia com a centre logístic i d'hibernació per a les campanyes romanes de conquesta de la Ibèria.
Els romans van aportar-hi els cultius que coneixien, com ara el cereal, l'oliva o la vinya. Tanmateix, per motiu de les condicions pròpies de l'entorn, no eren prou productives. No obstant això, va servir per a la seua comesa de proveïment de tropes, així com posteriorment en les campanyes dels visigots, que deixaren abandonat tant els camps com la ciutat.
El que avui es coneix com l'horta valenciana es va desenvolupar en l'edat mitjana, durant el període islàmic. S'hi creà una important infraestructura fluvial, principalment gràcies a la construcció de séquies i assuts, xicotetes preses que derivaven les aigües de les fortes avingudes del Túria i els barrancs, que aconseguien dessecar grans zones pantanoses i dur el reg als camps. També s'hi van impulsar i desenvolupar diverses activitats al llarg d'infraestructures com els molins d'aigua, que aprofitaven el cabal que circulava per les séquies, o els safareigs propers als habitatges o alqueries.
Gràcies a aquestes infraestructures, la ciutat de València, així com les poblacions del seu entorn, van aconseguir desenvolupar-se.
S'hi va crear realment un ric espai productiu. L'origen de l'horta de València és d'època andalusina, a conseqüència de la introducció de la tradició àrab del regadiu (del Iemen i Síria). Els productes que s'hi conreen són molt dispars, com a conseqüència d'una societat independent i tributària. Als cultius clàssics que ja es conreaven en època romana, cereals, vinya, oliveres, s'hi afegeixen l'arròs i la xufa com més característics de les zones més humides, hortalisses noves a l'Àndalus com l'albergínia i la carxofa, etc. El cultiu per excel·lència són els productes hortícoles, d'ací rau el nom d'aquest entorn.
Al segle xviii, els regadius valencians destaquen per un dinamisme i una obertura a l'especialització de la producció sobre la base de la demanda dels mercats. En el cas de l'Horta de València, així com a la Ribera del Xúquer o la Safor, esta especialització es fa al voltant del cultiu de la Morera per a l'obtenció de seda. El procés d'especialització comportà l'abandó de l'agricultura de subsistència i l'inici d'una transformació de terres al regadiu mitjançant pous i sénies. Esta especialització agrària explicaria la popularització del cultiu del taronger al segle xix. L'impuls definitiu al cultiu del taronger a Valencià es dona a partir de la dècada de 1880 quan es comercialitzen les bombes a motor, que permeten l'expansió del regadiu gràcies a poder accedir a aigües subterrànies.