Una vegada, ja fa molts anys, a l’ermita de la Mare de Déu de la Damunt, hi van entrar uns lladres. Volien robar les arracades que portava la Verge, que eren unes joies molt bones.
La Mare de Déu els va fer que no amb el cap. Però, tot i que ells es varen sorprendre d’aquesta meravella, no en varen fer cas. Tot el contrari, li varen robar les joies i, a més a més, li clavaren una forta bufetada a la cara per haver fet aquell gest de negació.
A partir d’aquesta feta a la imatge de la Verge li va quedar la galta marcada per sempre més. Aquella Mare de Déu tenia una galta vermella. Però la Verge els va posar a ratlla.
Quan els lladres aconseguiren el botí, varen fugir corrent tant com podien. Mentre s’escapaven de l’ermita els semblava que anaven saltant marges i passant camps sense parar, i es pensaven que havien arribat molt lluny. Però el que realment feien –i no se n’adonaven- era saltar els bancs de dins l’ermita.
La Mare de Déu els havia castigat per la seva malifeta. L’endemà els varen trobar adormits a terra, rebentats de tant córrer i saltar. Els varen agafar i els penjaren al camp dels Penjats que es trobava als afores del poble, on ara és ca la Tecla.